José Miguel Zugaldía Espinar va ser Premi Extraordinari de Llicenciatura al terme de la qual va viatjar per ser becari dos anys en ” el Max-Planck Institut für Ausländisches und Internationales Strafrecht”, de Freiburg (Alemanya). Va ser magistrat de l’Audiència Provincial de Granada i és catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Granada, institució en la qual va assumir el Deganat de la Facultat de Dret des de 1995 fins a 2004. Com a tal, va ser ponent i artífex del grup de degans que va analitzar, estudi i va dissenyar l’engegada del Procés de Bolonya a Espanya.
Cursos, seminaris, articles i manuals de Dret acrediten la seva labor d’investigador a la qual sumeixi el seu compromís amb la docència. Zugaldía és un ferm defensor del projecte que reforma l’estructura universitària, des del convenciment que “la Universitat espanyola ha tocat fons quant a qualitat i elements de formació”. La seva veu és crítica, “molt crítica”, però no amb Bolonya sinó amb el sistema actual universitari.
Europa mateixa necessita una reforma substancial que la porti a superar l’Europa dels mercaders i la condueixi a l’Europa dels ciutadans. Una via per aconseguir-ho és establir un sistema homogeneïtzat de titulacions, i això és el que fonamenta Bolonya.
Tot apunta al fet que el Pla va a aconseguir la internacionalització de la UniversitatLa Universitat no pot romandre aliena a la globalització. Aquest fenomen s’està produint i significa que les persones van a passejar, transitar i viure amb major llibertat i menys límits geogràfics, culturals i acadèmics. De fet, l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior no s’inclou només als 27 països de la Unió Europea. Estats com Rússia també ho apliquen doncs volen suprimir les fronteres de coneixement que impliquen estructures distanciades i heterogènies. Fins i tot països del Carib estan estudiant sumar-se a Bolonya. Tot apunta al fet que el Pla va a aconseguir la internacionalització de la universitat.
El primer benefici que aporta és que les titulacions i els continguts dels estudis universitaris són reconeguts per tots els països. Un Grau està igual d’acreditat si el seu títol ho ha expedit la Universitat de Lisboa o la Universitat de Berlín. L’estructura de la titulació és la mateixa: homogeneïtza el nombre crèdits i les hores de treball. En definitiva, amb Bolonya es reconeix el mateix grau de formació amb independència d’on s’obtingui.
La nova estructura possibilita organitzar una universitat d’una altra manera: conformar grups petits d’alumnes i tutelar el seu aprenentatge, usar de manera real i eficaç les noves tecnologies, incrementar les hores de pràctica, promocionar la mobilitat a la universitat i lluny d’ella. Es redueixen les hores de classe tedioses impartides pel professor i es potencia l’interès pel treball de l’estudiant.
Cal renovar al professorat universitari, treure-li del seu acomodamiento i portar-li a assumir la docència i la recerca amb una metodologia més real i exigentConfio que no se semblin en res. En molts aspectes la universitat espanyola ha tocat fons quant a qualitat i elements de formació. Cal renovar al professorat universitari, treure-li del seu acomodamiento i portar-li a assumir la docència i la recerca amb una metodologia més real i exigent. Els plans d’estudi actuals eren resultat de debats, en ocasions científics, però, altres vegades, realitzats en clau de poder. Amb massa freqüència els plans s’han elaborat sense tenir en compte els interessos formatius dels alumnes. El que porta a un departament a voler més professors i més hores de docència són els seus propis interessos: aconseguir més diners per a les seves recerques i els seus doctorands, a costa de que l’alumne es trobés amb un munt d’hores i assignatures d’un departament que no servien per res en la seva formació. Bolonya no premia la quantitat. S’enfoca la formació a grups petits d’alumnes. Han deixat de tenir sentit aquests aforaments de 150 alumnes en una assignatura.
Totalment. En les primeres reunions de deganats relacionades amb el Pla Bolonya, a les quals vaig assistir perquè llavors era degà de la meva facultat, arribem ràpidament a la conclusió que anàvem a haver de treballar de manera diferent. I també, i aquesta era una informació més difícil de traslladar als companys, anàvem a haver de treballar més. Molt més. Aquest curs he engegat un grup pilot del Pla Bolonya. I allò d’asseure’t en la taula i deixar anar el rotllo als alumnes de Dret no serveix. L’estudiant surt de l’aula. Va a l’Audiència, a conferències, a cursos externs. Dicta sentències. Es formen grups de discussió. L’alumne de Bolonya va a deixar de ser passiu, i el professor també.
Bolonya és un sistema molt reglat. El 70% de la qualificació s’avalua sobre els resultats d’exàmens, però l’altre 30% s’obté amb activitats no presencials, amb accions dirigides pel professor, de manera que el docent no limita la seva activitat ni el seu judici a la matèria, així que la càtedra com estava definida no té lloc. Però sobretot no deixa llibertat per a l’immobilisme.
En funció del que es vulgui invertir en el Pla Bolonya s’aconseguirà un nivell o un altre de qualitat en la seva aplicacióEl principal és intentar fer-ho gratis. En funció del que es vulgui invertir en el Pla Bolonya s’aconseguirà un nivell o un altre de qualitat en la seva aplicació. Estem parlant de canviar estructures, i això no és fàcil ni barat. Un canvi de tamaña profunditat requereix molt esforç i moltes intervencions. Suprimir les tarimes de les aules, per exemple, no és només un requisit formal. La distància que marquen impedeix la trobada entre el professor i l’alumne. Les taules per 20 estudiants asseguts en línia és l’antònim a un grup de treball. A més de voluntat i d’un pla, es necessiten, sens dubte, recursos econòmics en molts nivells.
No. El preu de les matrícules va a seguir sent públic. És a dir, el que fixa els preus és el Consell d’Universitats, i en estar les competències d’educació transferides, seran les comunitats autònomes les que determinin les quantitats finals, però sempre partint que són preus públics. Els màsters, en ser oficials, seran més barats. Els màsters cars són els que ofereixen ara les empreses o entitats professionals -per cert, no sé si podran mantenir la nomenclatura-, però a partir de Bolonya els màsters, que seran d’altra banda els vaixells almirall de les universitats públiques, costaran poc més del que costa un any de Grau.
Un màster va a costar el mateix o molt semblat que un curs de GrauUn màster va a costar el mateix o molt semblat que un curs de Grau. El que succeeix, o va a succeir, és que cal pensar que l’alumne no té per què cursar el màster a la universitat on va adquirir el Grau. Es tracta de trencar fronteres, de viatjar, de buscar l’especialització en aquella universitat que ofereix la millor formació en la matèria concreta en la qual es vol aprofundir i ser un mestre. La millor en un espai molt ampli: tota Europa. La matrícula del màster sempre serà pública i el preu equitatiu al que costaria estudiar-ho a la teva ciutat o al teu país. Però clar, cal sortir de casa. Cal aprendre a viure fora, assumint responsabilitats d’adult: llogar una habitació, menjar cinc vegades al dia i gaudir de l’oci. Per a això no hi ha beques, però sí crèdits.
El màster no està pensat perquè l’estudiant es quedi a casa dels seus pares emplenant grausCridem-les així. No és uns diners que l’estudiant pugui destinar a pagar la matrícula que, insisteixo, és la mateixa que hauria de pagar a Espanya, sinó per viure. Aquests crèdits els concedeix l’Estat a interès zero, i es retornen quan, superats els estudis, la persona ha aconseguit treball i té ingressos suficients per retornar la quantia gastada. Estem davant una realitat diferent, per la qual cosa cal articular solucions diferents. El màster no està pensat perquè l’estudiant es quedi a casa dels seus pares emplenant graus. Està pensat perquè l’estudiant ampliï horitzons: acadèmics, lingüístics i vitals.
Serà assequible, perquè un estudiant de 20 anys que viu un any en una altra llengua aprèn l’idioma. El programa Erasmus ho ha evidenciat.
El propòsit d’Erasmus no és ampliar coneixement, és emplenar un curs en un país diferent al propi i conèixer una realitat diferent, adquirir experiències personals molt enriquidores. I serveix perquè els estudiants s’apropin al bilingüisme, alguna cosa que només es pot aconseguir vivint en una altra llengua a un altre país.
També es diu que la universitat es va a privatitzar. Creure això radica en un problema cultural de no entendre que la universitat espanyola, i la universitat europea, és una universitat fonamentalment pública, sempre ho ha estat i ho va a seguir sent, ja que respon a la concepció que la Universitat és un servei públic. Aquest valor està arrelat en el sistema i és irrenunciable. És compatible amb que hi hagi universitats privades. Ja n’hi ha, però dubto molt que el seu nombre augmenti amb Bolonya.
A Espanya estàvem arribant a nivells d’analfabetisme funcional en els titulatsCap sistema educatiu serveix per formar professionals. Encara que ho intenti. Els professionals es formen amb l’exercici professional. No obstant això, sí es poden ampliar els coneixements teòrics en el cicle formatiu, i apropar a les persones a l’exercici de la seva professió. No podem seguir donant títols de llicenciatura en Dret a persones que no són capaces de manejar bases de dades jurídiques. A Alemanya hi havia un examen d’Estat per aconseguir el títol i calia acreditar coneixements més enllà dels temaris. A Espanya, encara que no agrada sentir-ho, estàvem arribant a nivells d’analfabetisme funcional en els titulats.
Coincideixen les estructures, però en els continguts regeix l’autonomia universitària.
La formació amb Bolonya és progressiva. El Grau dota d’una formació general que permet l’accés a l’especialització. L’estudiant adquireix coneixements generals que li permeten concretar amb el màster la seva especialització.
Abans cal aconseguir un Pacte per a l’Educació. Els responsables haurien d’asseure’s i obligar-se a aconseguir un acord profund i prorrogable en el temps.
Per obtenir el Grau, l’estudiant ha de cursar el que es coneix com el “practicum”, és a dir, emplenar una sèrie d’hores en una entitat que tingui com a objecte la matèria de la seva formació. El “pràctic” dura tres mesos. Zugaldía matisa que “no significa que l’estudiant estigui de sol a sol treballant sense cobrar durant aquest temps”. És més, “la realitat és que, en general, un estudiant més que llevar treball ho dona: destinar recursos personals a atendre-li no és la panacea per a una empresa o institució”, entén el catedràtic de Penal, que alerta que no cal confondre l’assignatura amb el contracte en pràctiques en empreses. “El contracte en pràctiques en empreses és una figura de l’Estatut dels Treballadors de 1985 que precisa que el treballador ja sigui titulat universitari. Per tant, no pot ser un estudiant”, insisteix.
