És obligatori posar un encapçalat a cada pàgina? Quins elements ha de contenir una referència bibliogràfica? Aquestes i molts altres dubtes se’ls plantegen als estudiants universitaris quan han d’abordar l’elaboració d’un treball o document acadèmic en els seus estudis. La majoria d’aquestes qüestions tenen resposta en diferents normatives internacionals o específiques d’un àrea de coneixement, que serveixen com a referent per unificar criteris entre les diferents institucions educatives o publicacions especialitzades.
El nou model educatiu que proposa l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) advoca per incrementar el protagonisme dels estudiants amb la implementació de mètodes actius d’ensenyament que els permetin desenvolupar habilitats i competències per aprendre per si mateixos.
La presentació és essencial perquè els docents puguin valorar els treballs sense dificultat
En aquest marc, els treballs acadèmics cobren rellevància dins de l’activitat dels alumnes, ja que representen una via important per ampliar la seva habilitat i capacitat d’investigar, reflexionar en profunditat sobre un tema o un àrea determinada i aprendre a estructurar, sintetitzar i presentar de forma adequada la informació. Aquest últim aspecte, encara que sembli el menys rellevant, és no obstant això essencial perquè els docents responsables de l’avaluació dels treballs puguin valorar-los i analitzar-los sense dificultat i perquè els estudiants s’habituïn a elaborar els documents amb uns criteris i estàndards formals genèrics.
Aspectes formals genèrics
Més enllà dels continguts, el principal referent que cal tenir en compte per a la redacció i elaboració d’un treball acadèmic són les indicacions específiques del professor, que es basen en general en les establertes pel departament en el qual s’integra o per la mateixa facultat o universitat.
Les normes de Vancouver, ICONTEC o APA són algunes de les més comunes
Aquestes pautes són, sovint, un compendio personalitzat de les normatives que diferents organismes especialitzats elaboren i actualitzen de forma periòdica per unificar criteris de presentació i estructura en diferents àmbits de coneixement. Les normes de Vancouver, les de l’Institut Colombià de Normes Tècniques (ICONTEC) o les de l’American Psychological Association (APA) són algunes de les més comunes en l’àmbit acadèmic i de recerca.
Entre les recomanacions genèriques d’estil formal i que es poden trobar en la majoria d’aquestes normes destaquen les següents:
Normatives per a textos científics i tècnics
Les diferents disciplines acadèmiques tenen les seves pròpies particularitats. Per això, per a cada àrea de coneixement és convenient triar l’estil que s’usi amb més freqüència entre els especialistes. En l’àmbit de les Ciències de la Salut, el més comuna és guiar-se pels requisits d’uniformitat marcats pel Comitè Internacional d’Editors de Revistes Mèdiques (ICMJE), més coneguts com a normes o estil Vancouver. De fet, més de 500 revistes especialitzades d’aquest àmbit es regeixen per aquests criteris per a la publicació dels seus articles.
Per a cada àrea de coneixement és convenient triar l’estil més freqüent
En l’entorn científic universitari també és habitual publicar d’acord als lineamientos establerts pel Council of Science Editors. S’utilitzen principalment a l’àrea de la biologia, però també en biomedicina, bioquímica i altres disciplines científiques afins.
Normativa per a Ciències Socials i Humanitats
En Ciències Socials i Humanitats, els estils més utilitzats són el Chicago, el de l’American Psychological Association (APA) i el de la Modern Language Association (MLA). El primer d’ells és el de més antiguitat (1903) i s’aplica, en general, per a escrits de les matèries d’història, art, música o literatura, entre unes altres. Al seu web es pot consultar de forma gratuïta una guia ràpida de l’última edició publicada.
L’estil de l’APA està generalitzat en l’àmbit de la psicologia, però també s’empra en educació, enginyeria o en l’entorn empresarial. Al seu portal està disponible un tutorial amb les regles bàsiques i en aquest enllaç de la Universitat d’Alacant es pot revisar en espanyol una exemplificació reduïda d’aquesta normativa. En llengua i literatura és freqüent prendre com a referent l’estil MLA, utilitzat per més d’1.100 publicacions especialitzades de tot el món. En el document ‘La cita documental’, de Mabel Kolesa i Carolina de Volder de la Universitat de Buenos Aires, es poden consultar els principals elements i exemples de referències en els estils de la MLA i de l’APA.
La bibliografia i les cites formen part essencial de qualsevol treball acadèmic de qualitat i donen solidesa al text. La seva funció és acreditar les dades de les fonts referencials en les quals es basa el document i facilitar la cerca i localització de les mateixes per part del lector. La informació bàsica que ha d’incloure una referència bibliogràfica és la dada del creador i la identificació de la creació (autors, títol i edició). Pot completar-se amb dades addicionals, com els editors, l’any de publicació o el nombre de pàgines, entre uns altres.
Encara que al principi no sembla difícil, la tasca comporta certa dificultat quan sorgeixen els primers dubtes: com s’escriu una referència si són 15 autors els creadors?, s’organitzen per ordre alfabètic o per ordre d’aparició?, de quina manera s’assenyala una referència electrònica? Un marc general internacional per unificar criteris en aquest sentit ho constitueix la norma de l’Organització Internacional per a l’Estandardització ISO 690-2010, les principals directrius de la qual es poden consultar en el manual ‘Bibliografies i la seva ortotipografía’, una guia pràctica per a l’aplicació d’aquesta norma redactada per Javier Bezos. De la versió anterior d’aquesta norma (ISO 690-1987), existeix un equivalent en castellà: la UNEIX 50-104-94, de l’Associació Espanyola de Normalització i Certificació (AENOR).
