Conrear en el desert pot semblar anecdòtic, però no ho és. Més de la meitat de les terres cultivables del planeta són àrides o viuen sota l’amenaça de la sequera. En els propers anys, podria ser fins i tot pitjor: el canvi climàtic provoca la reducció de les precipitacions i l’augment de les temperatures globals. L’agricultura en el desert proporciona aliments a milions d’habitants i la recuperació d’espais naturals. Països com Somàlia, Etiòpia, Níger, Egipte, Israel o Xile demostren que la innovació i l’ús de tècniques senzilles fan possible el cultiu de diverses espècies.
Els avantatges ecològics i socials d’aprofitar zones desèrtiques per al seu ús agrícola són diverses: els sòls es tornen més fèrtils i es redueix l’erosió , un problema ecològic que ha augmentat en els últims anys; es mitiguen els efectes de l’escalfament global; els habitants d’aquestes zones aconsegueixen un recurs alimentari i econòmic que millora les seves condicions de vida, especialment dels més desfavorits, i evita l’èxode rural a les grans ciutats.
Masanobu Fukuoka, un dels pioners de l’agricultura sostenible, va emprendre fa unes dècades un sistema de cultiu que ha recuperat regions àrides de Somàlia i Etiòpia. Segons aquest expert, el desert pot oferir els recursos necessaris si se segueixen uns mètodes naturals senzills. Fukuoka assegura que si els països rics volguessin ajudar als subdesenvolupats no els haurien d’enviar aliments, sinó llavors perquè els seus habitants tinguessin els seus propis cultius.
Conrear en el desert per al desenvolupament local
El desert proporciona els recursos necessaris si se segueixen uns mètodes naturals senzills
La col·laboració entre governs, ONG i institucions internacionals suposa una esperança per a milions de ciutadans sense recursos. Així ho han demostrat diverses iniciatives que han introduït l’agricultura en zones desèrtiques de països en vies de desenvolupament. El Sahara cobreix la gran majoria de Níger, un dels països més pobres del planeta. L’aplicació, des de fa dues dècades, de diverses tècniques senzilles i de baix cost han recuperat per al seu cultiu diverses àrees del desert. L’esforç ha merescut la pena: en l’actualitat, quatre milions i mitjà de persones viuen gràcies als productes conreats en una extensió que ocupa una superfície similar a la d’Aragó.
Les institucions egípcies van engegar fa una dècada un pla per transformar àrees desèrtiques en cultivables mitjançant diferents mètodes agrícoles. D’aquesta manera, s’ha aconseguit a la població un mitjà de vida i s’ha evitat l’emigració en diverses parts del país.
Israel, amb un 60% de les seves terres de cultiu en zones de desert, ha demostrat que l’aplicació de diverses tècniques innovadores suposa resultats sorprenents. Els recursos hídrics s’obtenen de diverses formes, gràcies a un sistema de canalització des del Mar de Galilea o del reciclatge d’aigües grises de les zones urbanes.
Els agricultors israelians han introduït espècies adaptades a aquestes condicions extremes, com la jojoba, la pythaya, el cactus opuntia o diverses espècies de flors. El cultiu en hivernacles especials proporciona diversos tipus de verdures, herbes i flors per a la seva exportació. A les zones de dunes es conreen cítrics o mànec amb aigua reciclada i les zones de pujols amb escasses precipitacions i molt erosionades en el passat s’han recuperat mitjançant una intensiva reforestació. En altres llocs, també amb condicions àrides, s’ha aconseguit la cura de bestiar per a productes làctics, altres espècies com a estruços o peixos com la Tilapia.
Investigar per als cultius de desert
Israel ha demostrat que l’aplicació de diverses tècniques innovadores aconsegueix resultats sorprenents
Els científics són fonamentals per extreure el màxim profit de les zones àrides o afectades per la desertificació. A la Universitat de Xile, un grup d’investigadors de la Facultat de Ciències Agràries i Forestals estudia diverses espècies vegetals, com la jojoba, la figuera, el magraner i la tàpera, per a la seva explotació econòmica en terres desèrtiques xilenes. Aquests experts assenyalen que aquestes zones són cada vegada més extenses al seu país i es requeriran més d’aquest tipus de cultius adaptats a condicions d’estrès hídric.
Els investigadors de la Universitat de Xile també assenyalen que el cultiu en àrees desèrtiques necessita un canvi d’enfocament. En la seva opinió, la recerca mundial en estudis de resistència o tolerància a la sequera s’ha centrat en la producció alimentària convencional i, en concret, en els cereals i algunes leguminosas. No obstant això, aquestes espècies no són les més aptes per a les zones desèrtiques. Per això, destaquen, el lògic és treballar en espècies amb característiques naturals de resistència a aquest tipus de condicions i que no competeixin amb sòls destinats a altres espècies.
L’experiència de pobles antics que han viscut durant segles en condicions d’aridez pot ser de gran ajuda en l’actualitat. Els indis natius americans en el Desert de Sonora es basen des de fa segles en un sistema natural de reg que aprofita les inundacions estacionals i els vessants per als seus cultius. A la Vall de Salt River, a Arizona, un sistema de canalització per a reg creat fa uns quinze segles sense l’ús de metalls o de la roda ha servit de model per als enginyers actuals.
Les ciutats són “deserts” que es poden conrear per a benefici dels seus habitants. Així pensa Nathan McClintock, de la Universitat de Califòrnia-Berkeley, que estudia el potencial de l’agricultura urbana en barris desfavorits. Aquest expert s’ha centrat en Oakland (Califòrnia, EUA), on el menjar ràpid és predominant i l’accés als aliments frescos és escàs. McClintock utilitza tècniques de cartografia espacial per localitzar terres públiques que es puguin utilitzar per a la producció urbana d’aliments. L’investigador estima que l’aprofitament agrícola d’aquests espais podria proveir fins al 10% de les necessitats de productes frescos.
