Protegir el medi ambient és molt rendible econòmicament, segons l’ONG britànica The New Economics Foundation (NEF). Els seus responsables, un grup d’economistes encapçalats per l’espanyol Aniol Esteban, assenyalen que l’actual crisi és fruit d’un model econòmic insostenible. Per això, proposen una nova economia verda protagonitzada pel medi ambient i el benestar dels ciutadans. Autors del “Índex de Felicitat del Planeta” o de conceptes com a “deute ecològic”, la NEF ha publicat en dates recents un informe on apunta els beneficis econòmics i laborals de restaurar els sobreexplotados caladors pesquers en la Unió Europea (UE).
Restaurar els estocs de pesca comercials en la UE al seu rendiment màxim sostenible (RMS) podria generar més de 3.000 milions d’euros en valor de captures addicionals per any. Es podrien crear fins a 100.000 llocs de treball, dels quals 35.000 serien ocupacions directes en el sector pesquer.
“Restaurar els estocs de pesca comercials en la UE podria crear fins a 100.000 llocs de treball”Si a partir d’avui es deixés de pescar en els estocs sobreexplotados, en quatre anys les captures de peix de la UE serien majors i més sostenibles. En deu anys el volum de captures seria gairebé el triple de l’actual.
Compensar als pescadors durant la moratòria temporal requeriria 10.500 milions d’euros. En poc més de quatre anys i mitjà es recuperaria la inversió i a partir d’aquí es generarien beneficis: tornada d’inversió positiu de fins a 1,5 euros per euro invertit en els primers deu anys des de l’inici de la moratòria, fins a de 14 euros per euro invertit a 40 anys. Aquestes dades estan en sintonia amb els obtinguts pel Banc Mundial.
Cada any perdem 50.000 milions de dòlars per tenir els estocs de pesca per sota del seu rendiment màxim sostenible. Retornar-los al seu RMS ens donaria 50.000 milions de dòlars més, generaria més i millor ocupació i garantiria un aliment clau per a comunitats pesqueres en països en vies de desenvolupament.
Hi ha molts estudis de prestigi. Per citar alguns:
- L’informe “Stern”, encarregat pel Tresor Britànic en 2006 a Nicholas Stern, execonomista cap del Banc Mundial, mostra que invertir en la prevenció del canvi climàtic tindria un cost de l’1-2% del PIB, però no fer-ho costaria un 5% del PIB.
- L’informe “The Economics of Ecosystems and Biodiversity”, cofinancado pel Programa de Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA), la Comissió Europea i el Deutsche Bank, conté múltiples exemples sobre els beneficis de conservar els recursos naturals.
- L’informe “Watched like never before”, de la Royal Society for the Protection of Birds, assenyala els beneficis econòmics a nivell local d’invertir en conservació de biodiversitat, perquè atreu turisme. L’àguila pescadora genera tres milions de lliures anuals en dues localitats (una a Escòcia i una altra a Anglaterra) i la presència del pigargo atreu cinc milions de lliures a la Illa de Mull (Escòcia).
Cada vegada hi ha més exemples documentats de turisme ornitològic i el seu grandíssim potencial: Gallocanta (Terol) atreu cada any a milers de visitants per veure les grullas o el gran atractiu dels Parcs Naturals i Nacionals.
“L’economia no integra els costos/beneficis ambientals ni socials i, per això, es prenen decisions ‘miopes’”Per diverses raons. L’economia no integra els costos/beneficis ambientals ni socials i, per això, es prenen decisions “miopes” basades en informació financera. Aquest model està espatllat i obsolet. El PIB no diu si una nació és sostenible, si la desigualtat entre rics i pobres creix o disminueix, si la gent és més o menys feliç. La comptabilitat de les empreses no reflecteix si la seva activitat econòmica contribueix de forma positiva o negativa a una societat més justa i sostenible. A més, és una economia basada en el creixement infinit en un planeta finit.
L’economia convencional pensa que les generacions futures seran més riques que les actuals o que la riquesa es distribueix de rics a pobres, però sabem que no és cert. Amb el context actual, fer les coses bé, amb algunes excepcions, no surt a compte. Un consumidor responsable ha de pagar més per productes sostenibles, un empresari que produeix de forma sostenible té menys marge de benefici, un polític responsable no dura tres dies en el seu lloc.
Crear un context en el qual fer bé les coses surti a compte. No obstant això, hi ha un corrent de pensament molt arrelada que presenta al medi ambient com un problema, que pensa que invertir en ell és un luxe que no ens podem permetre, i no ho veu com una solució o una condició mínima per al progrés. Els mitjans de comunicació són claus per ajudar a deixar enrere aquesta visió obsoleta i explicar que el luxe que no podem permetre’ns és el de no pensar en el medi ambient.
El dèficit ecològic es relaciona amb l’activitat econòmica d’un país. En el model econòmic actual, si els països creixen, la demanda de recursos naturals creix per sobre del que la Terra pot tolerar. I al revés, si un país entra en recessió, es redueix el dèficit ecològic.
“La gent que viu en àrees amb espais verds té un 40% menys de probabilitats de tenir sobrepès”No, perquè la gent ho passa molt mal i perquè encara vivim molt per sobre dels límits ecològics del planeta. Ara bé, és una bona oportunitat per replantejar-se un nou model que aconsegueixi l’estabilitat econòmica en reconciliar el benestar dels ciutadans amb la protecció del nostre sistema ecològic.
Amb preocupació, perquè assumeix que és una cosa passatgera i que es pot tornar al “business as usual”. No obstant això, no es pot i impedeix dirigir-se a una economia verda. A més, la política de retallades impossibilita l’endeutament fins i tot per a les inversions necessàries.
La resposta d’Espanya a la crisi és l’oposada al que hauria de fer. S’hauria d’apostar per una economia verda, per uns sectors econòmics que creuen ocupació, que afavoreixin una substitució d’energies no renovables per les renovables o que contribueixin a restaurar els recursos naturals i millorar el mitjà natural. En lloc d’això es perpetua la inestabilitat ecològica i econòmica, com el projecte EuroVegas o l’exploració petrolífera a Canàries.
És part de la solució perquè ajuden a reflectir costos que no es tenien en compte. Però no haurien de repercutir sobre el volum d’impostos que paga el ciutadà. Es poden crear impostos ambientals, com sobre les emissions de CO2, i reduir els impostos sobre el treball. Caldria llevar impostos sobre el salari i traslladar-los a les activitats que generen costos ecològics i, en conseqüència, econòmics per a tota la societat. A més, haurien de dirigir-se a reduir la desigualtat entre els més rics i els més pobres.
Caldria treballar menys i viure més, conrear les relacions interpersonals, passar més temps amb família i amics, tornar a connectar-nos amb el mitjà natural i millorar la qualitat ambiental.
“Caldria treballar menys i viure més”Hi ha molts estudis que demostren que aquestes mesures milloren la salut dels ciutadans, l’educació, el desenvolupament, la cohesió social, etc., com el “Millenium Ecosystem Assessment” de les Nacions Unides o el “The Economics of Ecosystems and Biodiversity” de PNUMA i Deutsche Bank. Un exemple és que la gent que viu en àrees amb alts nivells d’espais verds té un 40% menys de probabilitats de tenir sobrepès o obesitat respecte a els qui viuen en zones amb baixos nivells d’espais verds. I un altre, que el cost de la inactivitat física a Regne Unit s’estima entorn dels 8.200 milions de lliures i el de la salut mental sobre els 23.100 milions de lliures.
A Regne Unit, MIND (treballa en la millora de la salut mental) i el British Trust for Conservation Volunteers han desenvolupat múltiples projectes que tenen el contacte amb restauració del mitjà natural per a beneficis de salut física, mental i/o reinserció social. El projecte “Gimnasos Verds” de BTCV ha instal·lat gimnasos a l’aire lliure en diversos espais públics. Cada vegada hi ha més doctors de capçalera que recomanen exercici a l’aire lliure com una “medicina” més. La Royal Society for the Protection of Birds, el National Trust i WWF han dissenyat programes com a “Infància a l’aire lliure” i “Aprenent a l’aire lliure” que han aconseguit que el currículum educatiu britànic inclogui més sortides al mitjà natural.
L’HPI és un indicador de l’eficiència d’un país a transformar recursos naturals en anys de vida felices. Els països industrialitzats són poc eficients perquè utilitzen un altíssim volum de recursos naturals per donar uns nivells de satisfacció semblats als d’altres països que consumeixen molt menys.
Reduir la nostra petjada ecològica i la nostra demanda de recursos naturals i volum de contaminació.
Els nostres missatges estan basats en evidència científica, encara que, per descomptat, les coses no són fàcils o senzilles. Els reptes ambientals i econòmics ens obliguen a experimentar per trobar noves solucions. Això requereix coratge i “obertura de ment” per provar noves idees. Solament la gent suficientment boja com per creure que pot canviar el món ho farà.
Un cicle electoral de 4-5 anys limita el pensar a mitjà-llarg termini. D’altra banda, hi ha organitzacions que es beneficien de la destrucció del medi ambient i s’han convertit en una gran influència sobre les decisions polítiques. Tot això frena el progrés i la transició cap a una economia sostenible.
