Avui, més de la meitat del peix que es consumeix en el món ve de granja. Els peixos, crustacis, mol·luscos i algues es crien en diferents tipus d’establiments d’aqüicultura que estan dissenyats i construïts específicament per a satisfer les necessitats de les diferents espècies que es produeixen i adaptar-se a les condicions del medi físic. A Espanya hi ha en funcionament més de 5.000, que es distribueixen tant en l’àmbit marí com en aigües dolces (llacs i rius) o en dipòsits plantats en terra ferma. En aquest article et comptem com és cadascun d’ells i en què es diferencia dels altres.
El nostre país té un total de 5.075 establiments d’aqüicultura; un model que contribueix a la sostenibilitat mediambiental. La majoria d’ells (4.793) són granges de mol·luscos en la mar, bats i long-lines en els quals es realitzen cultius verticals de musclos i altres mol·luscos. En aigües dolces hi ha 166 piscifactories, en les quals sobretot es cria la truita arc de Sant Martí i l’esturió. Un total de 73 estan en la costa, platges, zones intermareals i esteros (basses naturals on entra l’aigua de les marees) i 43 operen en la mar en forma de vivers. També hi ha estanys de terra, de ciment i d’altres materials. Aquestes són les diferents categories dels establiments aqüícoles a Espanya i les seves característiques.
Vivers flotants en la mar
Aquestes granges consisteixen en cèrcols de plàstic rígid que donen suport i flotació a bosses de xarxa a l’interior de les quals s’estabulen i crien peixos com a orada, llobarro o corbina.
Bats i ‘long-lines’ en la mar
Aquestes estructures flotants es destinen al cultiu de mol·luscos bivalves, principalment musclo. Les bats consten d’una plataforma de la qual pengen les cordes de cultiu, i els long-lines són estructures no rígides que disposen d’una línia mare, disposada entre boies linealment en la superfície de la mar, de la qual pengen al seu torn les cordes de cultiu. Les bats operen millor en aigües resguardades, com en el cas de les ries gallegues, mentre que els long-lines ofereixen millors resultats en aigües obertes, com és el cas del cultiu de musclo a Andalusia.
Imatge: Getty Images
En terra ferma (aigua salada)
Aquests establiments estan construïts en obra sobre terra ferma en la costa, però obtenen la seva aigua mitjançant bombament des de captacions en la mar o pous. És la classe de granja en la qual es produeixen espècies com el rèmol i el llenguado.
En terra ferma (aigua dolça)
Consisteixen en establiments construïts en obra sobre els marges dels rius o fonts, que aprofiten la circulació per gravetat de l’aigua. És el tipus d’instal·lació en el qual es duu a terme la producció de la truita arc de Sant Martí o l’esturió .
A la platja, zona intermareal i esteros (aigua salada)
Són establiments d’aqüicultura en els quals el cultiu es desenvolupa amb una mínima intervenció física sobre el mitjà. És el cas de la producció de cloïsses i ostres. Es realitza en zones de platja o àrees intermareals en les quals els animals són dipositats directament sobre el substrat o en malles sobre taules. És també el tipus de granges localitzades en estanys excavats en la terra en antigues zones salineres o marenys. Els esteros per a la producció de peixos com a orada , llobarro o corbina són un exemple d’aquestes instal·lacions.
