Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.
Benvingut León, expert en documentals de naturalesa
Si les televisions apostessin pels documentals, tindrien èxit d'audiència
- Autor: Per Alex Fernández Muerza
- Data de publicació: Dimecres, 16deAgostde2006

El periodista i doctor en Comunicació Pública Benvingut León (Les Fuesas, Soria, 1961) posseeix una àmplia experiència al món de la televisió i els documentals. Director, productor, guionista o coordinador de reportatges informatius, ha participat així mateix en la fundació de diverses productores: Editmedia TV, la primera agència televisiva espanyola; Euroview, una productora universitària; Boulevar Comunicació, Anem a veure Televisió i Terra Films. Algunes de les seves obres han estat guardonades en festivals internacionals com els de Cartagena d’Índies (Colòmbia) i Cuzco (Perú). En la seva faceta com a docent i investigador, imparteix les assignatures de Producció Televisiva i Divulgació Científica en la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra i és autor del llibre “El documental de divulgació científica” (Barcelona, Paidos, 1999), així com de diversos articles sobre comunicació de la ciència i televisió. Segons León, no és cert que els documentals siguin per a una minoria. En la seva opinió, amb un petit esforç inicial, la gent podria gaudir dels bons documentals en horaris de “prevalgui estafi”.
Què ha de tenir un bon documental de naturalesa?
Quins són els millors documentals de naturalesa de la història, aquests que haurien d’estar en la videoteca de tots?
Hi ha molts. El primer seria “Nanook l’esquimal” (1922), que explica com sobreviu aquest esquimal en el dur ambient del pol. Avui dia, segueix sent un dels grans documentals. Dins dels més canviats el nom sens dubte hi ha bastants de la BBC, com “La vida i la Terra” (1979) de David Attenborough, que explica en 13 capítols l’evolució de la vida sobre la Terra. Una sèrie que tinc destacada en la vitrina del meu despatx, perquè em sembla molt original, és “La vida privada de les plantes” (1995). Recentment, també de la BBC, cal destacar “El planeta blau” (2001) i “Planeta Terra” (2006). No obstant això, més que documentals concrets, caldria guiar-se per les marques, fonamentalment quatre: la BBC; Survival, que va tancar per desgràcia; National Geographic i Discovery Channel. A través d’Internet, i alguns fins i tot en grans magatzems, són fàcils d’aconseguir.
És important un divulgador estel per a l’èxit d’un documental?
Les televisions procuren posar sempre una cara que fa que la gent s’interessi més. En el cas dels documentals solen ser persones de prestigi. Attenborough, almenys als països anglosaxons, és el més reconegut. De totes maneres, hi ha grans documentals sense presentador, per la qual cosa tot és relatiu. En els últims anys, hi ha una tendència a posar gent del món del cinema, famosos, etc., que no són entesos del tema, i al meu no m’agrada tant. Però bé, hi ha gent que creu que és una bona manera d’enganxar al públic en un mercat tan competitiu com el de la televisió actual.
Félix Rodríguez de la Font va fer història a Espanya amb els seus documentals. Per què no ha tornat a veure un fenomen similar?
En primer lloc, Félix era un personatge excepcional, amb grans dots de comunicador. També era una altra època: només hi havia una televisió, no hi havia pressió de l’audiència, i tothom ho veia en “prevalgui estafi”. Avui és molt difícil repetir això. No obstant això, ara també hi ha comunicadors potents: Qui més s’apropa a ser la cara de medi ambient o naturalesa a Espanya és Luís Miguel Domínguez, amb una trajectòria de més de 20 d’anys fent documentals en els quals és presentador i director.
Quin nivell tenen els documentals a Espanya i quins són els més destacats?
Què haurien de fer per a això?
No és alguna cosa que s’improvisi; fa mancada temps per produir, per formar als equips, i també perquè el públic s’acostumi i gaudi d’aquesta producció. Es necessita un petit esforç inicial perquè la gent pugui veure un documental en “prevalgui estafi” i pugui gaudir; que hi hagi una franja de programació estable, i amb més raó en les cadenes públiques. Ara estem acostumats a les sèries i als concursos. A Anglaterra, que s’emetin documentals en horaris de màxima audiència és el fruit de molts anys d’aposta de la televisió pública. El públic s’acostuma, i descobreix que té moltíssim interès i que és interessant i divertit.
Per què llavors les televisions no programen més documentals?
Els programadors es basen en l’audiència, i si els funciona repeteixen. La naturalesa no ha funcionat, però no s’ha apostat per ella. Un documental no costa més que un reality xou. A més, tampoc hi ha molt on triar en la televisió.
Com qualificaria l’oferta televisiva actual?
I no es podrien veure continguts de qualitat sense haver de passar pel canal de pagament?
Quan les televisions públiques mantenen una programació amb estàndards més alts, les privades tracten d’imitar-los. Per això, fins que la televisió pública no aposti per aquesta programació de qualitat, la privada no ho va a fer. Les públiques marquen el referent de qualitat.
Caldria donar llavors un toc d’atenció a les televisions públiques?
Quant costa fer un documental d’alta qualitat?
Les grans sèries documentals estan sortint entre un milió i milió i mitjà d’euros per hora, encara que després hi ha diferents nivells. I no és molt si es té en compte el que val una sèrie de televisió normal. A més, les productores es queixen que cada vegada els estrenyen més, la qual cosa els està portant a baixar els preus.
Per què a Espanya no desenvolupa una indústria similar?
A Espanya també es fan grans produccions, encara que poques. Per exemple, Canal Plus o Televisió Espanyola han fet apostes per elles. La gent a més vol veure coses d’aquí, perquè el lleó del Serengeti ja ha sortit moltes vegades.
Alguns documentals semblen busquen més el pur espectacle, deixant de costat l’aspecte educatiu
Què recomanaries a algú que vulgui dedicar-se a aquest treball?
És la professió més bonica del món, però és una carrera de fons. Cal tenir molta passió pel tema, molt bona formació en producció audiovisual i un bon coneixement de la naturalesa.
A l’octubre se celebra a Pamplona la cinquena edició del festival internacional per a la Conservació i Divulgació de la Naturalesa, Telenatura. Quins són les principals impressions d’altres anys?
Rebem entre 80 i 100 produccions cada any d’uns 20 països, tant de grans productores com de tipus amateur, de molt variat contingut. Els treballs es projecten en el Planetari de la ciutat els 3 dies del festival. La sala s’omple tots els anys i la gent gaudeix.
Etiquetes:
Zona relacionada
I a més ...
-
“La bicicleta és una manera de mobilitat activa que genera salut física i emocional a la persona que la utilitza”
-
Inma Estévez, experta en benestar animal de l’Institut Públic de Recerca i desenvolupament tecnològic NEIKER-Tecnalia
-
José Manuel Núñez-Lagos, director general d’Ecovidrio
-
Alejandro Cearreta, membre del grup científic internacional sobre Antropoceno