Benvingut León, expert en documentals de naturalesa

Si les televisions apostessin pels documentals, tindrien èxit d'audiència

Un bon documental ha de tenir sobretot una bona història. Després de punts documentals, és molt difícil que hi hagi algun que et sorprenguiSobretot una bona història. Després de punts documentals, és molt difícil que hi hagi algun que et sorprengui. En el fons, tots els documentals expliquen el mateix: la supervivència dels éssers vius en una lluita tremenda. El complicat és explicar-ho d’una manera original, amb un enfocament diferent, i que l’espectador pugui seguir-ho bé i entendre-ho.

Hi ha molts. El primer seria “Nanook l’esquimal” (1922), que explica com sobreviu aquest esquimal en el dur ambient del pol. Avui dia, segueix sent un dels grans documentals. Dins dels més canviats el nom sens dubte hi ha bastants de la BBC, com “La vida i la Terra” (1979) de David Attenborough, que explica en 13 capítols l’evolució de la vida sobre la Terra. Una sèrie que tinc destacada en la vitrina del meu despatx, perquè em sembla molt original, és “La vida privada de les plantes” (1995). Recentment, també de la BBC, cal destacar “El planeta blau” (2001) i “Planeta Terra” (2006). No obstant això, més que documentals concrets, caldria guiar-se per les marques, fonamentalment quatre: la BBC; Survival, que va tancar per desgràcia; National Geographic i Discovery Channel. A través d’Internet, i alguns fins i tot en grans magatzems, són fàcils d’aconseguir.

Les televisions procuren posar sempre una cara que fa que la gent s’interessi més. En el cas dels documentals solen ser persones de prestigi. Attenborough, almenys als països anglosaxons, és el més reconegut. De totes maneres, hi ha grans documentals sense presentador, per la qual cosa tot és relatiu. En els últims anys, hi ha una tendència a posar gent del món del cinema, famosos, etc., que no són entesos del tema, i al meu no m’agrada tant. Però bé, hi ha gent que creu que és una bona manera d’enganxar al públic en un mercat tan competitiu com el de la televisió actual.

En primer lloc, Félix era un personatge excepcional, amb grans dots de comunicador. També era una altra època: només hi havia una televisió, no hi havia pressió de l’audiència, i tothom ho veia en “prevalgui estafi”. Avui és molt difícil repetir això. No obstant això, ara també hi ha comunicadors potents: Qui més s’apropa a ser la cara de medi ambient o naturalesa a Espanya és Luís Miguel Domínguez, amb una trajectòria de més de 20 d’anys fent documentals en els quals és presentador i director.

El nivell dels documentals espanyols és molt bo; Hi ha treballs de primera divisió internacionalHi ha molt bon nivell. Hi ha treballs de primera divisió internacional, i de fet, alguns s’han coproducido amb cadenes molt importants i han ocupat llocs destacats en festivals internacionals. Assenyalaria a Avatar Produccions, del propi Domínguez, que ha fet grans treballs en Amazones, Vietnam; ara està fent una sèrie a Andalusia molt destacada. Hi ha productores molt potents, com Bitis Documentals, de Joaquín Gutiérrez Acha; Transglobe Films; NewAtlantis ; o Explora Films. La llàstima és que no hi ha una aposta important de les cadenes de televisió pels documentals. Encara que hi ha algunes apostes tímides, no es mantenen en el temps, amb el que no es permet desenvolupar una indústria potent. Si apostessin per això, tindrien èxit.

No és alguna cosa que s’improvisi; fa mancada temps per produir, per formar als equips, i també perquè el públic s’acostumi i gaudi d’aquesta producció. Es necessita un petit esforç inicial perquè la gent pugui veure un documental en “prevalgui estafi” i pugui gaudir; que hi hagi una franja de programació estable, i amb més raó en les cadenes públiques. Ara estem acostumats a les sèries i als concursos. A Anglaterra, que s’emetin documentals en horaris de màxima audiència és el fruit de molts anys d’aposta de la televisió pública. El públic s’acostuma, i descobreix que té moltíssim interès i que és interessant i divertit.

Els programadors es basen en l’audiència, i si els funciona repeteixen. La naturalesa no ha funcionat, però no s’ha apostat per ella. Un documental no costa més que un reality xou. A més, tampoc hi ha molt on triar en la televisió.

La televisió a Espanya està travessant per un moment molt fluix, sobretot en horaris de màxima audiènciaNo té qualitat. Les televisions generalistes donen massa programes del cor o sèries de ficció que han donat un munt de voltes de rosca per mantenir la trama. Alguns d’aquests programes són indignes: llancen tot tipus de bulos, no tenen escrúpols. Caldria exigir-los un mínim de respecte. A les cadenes privades també se’ls hauria d’exigir uns mínims, perquè tenen una concessió administrativa per emetre. Està bé que la televisió entretingui, però l’entreteniment que aporten és d’un perfil molt baix. És la diferència entre el menjar ràpid i un menú d’un restaurant de cinc forquilles. La televisió a Espanya està travessant per un moment molt fluix, sobretot en horaris de màxima audiència. Encara que hi hagi més canals, tots competeixen amb les mateixes armes, la qual cosa genera més del mateix. I és alguna cosa que passa en tots els països. Al final, qui vol veure continguts de qualitat ha d’abonar-se als canals de pagament.

Quan les televisions públiques mantenen una programació amb estàndards més alts, les privades tracten d’imitar-los. Per això, fins que la televisió pública no aposti per aquesta programació de qualitat, la privada no ho va a fer. Les públiques marquen el referent de qualitat.

No podem pretendre que un documental que ha costat entre 3.000 i 10.000 euros competeixi amb el capítol d’una sèrie de ficció que ha costat entre 500.000 i 600.000 eurosCrec que sí. Els documentals, el medi ambient, la naturalesa, és en bona mesura un contingut prioritari dins de la missió de les cadenes públiques, al marge d’aconseguir audiència costi el que costi. I no dic que hagin de ser minoritaris. A més, no és veritat que la gent no vegi documentals. Si es produeixen amb mitjans potents, i s’anuncien bé, la gent els veu, i poden competir de tu a tu amb les grans sèries de ficció. No podem pretendre que un documental que ha costat entre 3.000 i 10.000 euros, que és el que sol costar freqüentment a Espanya, competeixi amb el capítol d’una sèrie de ficció que ha costat entre 500.000 i 600.000 euros.

Les grans sèries documentals estan sortint entre un milió i milió i mitjà d’euros per hora, encara que després hi ha diferents nivells. I no és molt si es té en compte el que val una sèrie de televisió normal. A més, les productores es queixen que cada vegada els estrenyen més, la qual cosa els està portant a baixar els preus.

A Espanya també es fan grans produccions, encara que poques. Per exemple, Canal Plus o Televisió Espanyola han fet apostes per elles. La gent a més vol veure coses d’aquí, perquè el lleó del Serengeti ja ha sortit moltes vegades.

Tampoc es pot demanar massa a les televisions, no es pot condemnar a un “gueto” minoritari de “puretas”Ha d’haver de tot. A més, les televisions busquen sobretot entretenir. Els canals educatius solen ser minoritaris. Tampoc es pot demanar massa a les televisions, no es pot condemnar a un “gueto” minoritari de “puretas”. Em donaria per satisfet si hi hagués més documentals amb el propòsit principal d’entretenir.

És la professió més bonica del món, però és una carrera de fons. Cal tenir molta passió pel tema, molt bona formació en producció audiovisual i un bon coneixement de la naturalesa.

Rebem entre 80 i 100 produccions cada any d’uns 20 països, tant de grans productores com de tipus amateur, de molt variat contingut. Els treballs es projecten en el Planetari de la ciutat els 3 dies del festival. La sala s’omple tots els anys i la gent gaudeix.

Etiquetes:

documentals gente-ca león-ca naturaleza-ca Televisió