De la cuina al bany, de casa a l’oficina i al supermercat, és difícil imaginar una vida en la qual el plàstic no sigui omnipresent. I en els oceános? Cada any, vuit milions de tones acaben en les seves aigües, amb conseqüències devastadores per a diverses espècies marines. Mentre a poc a poc empreses i governs reaccionen, descobreix què pots fer tu per lluitar amb aquesta crisi ambiental que amenaça el futur del planeta.
Fa un any va entrar en vigor a Espanya la llei que obliga als establiments a cobrar les bosses de plàstic, encara que en realitat molts negocis van adoptar aquesta mesura fa ja diversos anys. Aquesta obligació suposa un pas previ a una prohibició que arribarà de forma escalonada en 2020 i 2021 en tota la Unió Europea. En aquest moment no es podran comercialitzar productes plàstics d’un sol ús com a plats, coberts, gots o pajitas, a més d’alguns tipus de bosses de plàstic (es podran vendre les elaborades amb material compostable o les de menys de 50 micres que tinguin almenys un 50 % de plàstic reciclat).
Aquestes mesures reflecteixen una consciència social que prioritza la cura del medi ambient i que marquen el camí a seguir, encara que encara es necessiti molt més, com afirma Julio Barea, de Greenpeace: “No podem seguir permetent-nos els envasos d’usar i tirar; en el seu lloc, cal promoure els reutilitzables, com quan abans s’emplenaven els cascos de les begudes”. De moment, el consum de bosses de plàstic a Espanya ha passat de 317 borses per habitant en 2004 a 144 en 2014, segons dades del sector. Encara així, no són poques.
No obstant això, les coses empitjoraran, lluny de millorar. Segons el Servei d’Informació Química Independent (ICIS), s’estima que la producció de plàstic global s’incrementarà des dels 250 milions de tones manufacturades en 2015 a uns 380 milions en 2025, un 52 % més. Per llavors, si no es prenen mesures urgents, bussejarà en els oceans una alarmant proporció: per cada tres tones de peixos hi haurà una de plàstic, d’acord a un estudi de la revista Science. Burilles de cigarrets (elaborades amb acetat de cel·lulosa, un tipus de plàstic que pot trigar més d’una dècada a descompondre’s), embolcalls, borses… i ampolles de plàstic: una ingent quantitat de residus amb un impacte greu sobre l’ecosistema marí i la salut de les persones. I una dada més: el que veiem en aigües o platges és tan sol la punta de l’iceberg.
Menges plàstic?
La resposta no és tan òbvia com sembla. La majoria dels plàstics no es biodegradan, sinó que es fragmenten fins a convertir-se en microplásticos (de menys de 5 mm) que poden ser ingerits pels peixos i d’aquí passar a la cadena alimentària. Encara que segons un estudi de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), els humans probablement solament ingerim quantitats ínfimes de microplásticos i encara no hi ha estudis concloents sobre els seus efectes en la salut, aquests compostos sí afecten greument a la vida aquàtica. S’han trobat materials plàstics bloquejant les vies respiratòries i els estómacs de centenars d’espècies, com a tortugues o dofins, però també en la sal de taula comercial, segons l’informe ‘L’estat dels plàstics’ de l’ONU (2017). A més, “no es poden digerir una vegada engolits. Els més petits poden formar part de l’alimentació de el zooplancton; alguna cosa rellevant, perquè en est i en el fitoplàncton es troba la base del funcionament biològic d’oceans i llacs”, explica Francisco Pineda, director del departament de Biodiversitat, Ecologia i Evolució a la Universitat Complutense de Madrid.
“Gairebé el 20 % dels residus urbans correspon a plàstics, sobretot envasos i embolcalls que podrien fabricar-se a força de fustes de diferents tipus, palla o paper”, compte Pineda. Els plàstics presenten diferents nivells de contaminació, ja que la seva degradació depèn dels materials amb els quals estigui en contacte i del mitjà en el qual es trobin: no és el mateix en un terrestre que en un altre aquàtic, per exemple. A més, “els plàstics de polietilè (PET) i de polipropilè (PP) poden reciclar-se millor que els de poliestirè (PS), més contaminants químicament. Aquells elaborats a partir de midó serien una via transitòria, relativament millor per la seva possibilitat de biodegradació”.
L’impacte del plàstic és també visible d’altres maneres. Les borses poden bloquejar vies fluvials, agreujant desastres naturals, “obstruir embornals i proporcionar un lloc de cria a mosquits i plagues, augmentant la incidència de malalties transmeses per vectors, com la malària”, sosté l’informe de la ONU. Els vectors (persones, animals o microorganismes) són agents transmissors de patògens.
Els productes d’escuma de poliestirè, presents en articles com a plats d’un sol ús i safates de aliments, “contenen substàncies potencialment cancerígenas com l’estireno i el benzè, altament tòxiques, que poden filtrar-se en aliments i begudes”, afegeix Pineda. Als països pobres, els residus plàstics es cremen sovint per generar calor o per cuinar, elque els exposa a emissions perjudicials per a la seva salut.
Una responsabilitat conjunta
Imatge: Hans Braxmeier
La resposta no és tan òbvia com sembla. La majoria dels plàstics no es biodegradan, sinó que es fragmenten fins a convertir-se en microplásticos (de menys de 5 mm) que poden ser ingerits pels peixos i d’aquí passar a la cadena alimentària. Encara que segons un estudi de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), els humans probablement solament ingerim quantitats ínfimes de microplásticos i encara no hi ha estudis concloents sobre els seus efectes en la salut, aquests compostos sí afecten greument a la vida aquàtica. S’han trobat materials plàstics bloquejant les vies respiratòries i els estómacs de centenars d’espècies, com a tortugues o dofins, però també en la sal de taula comercial, segons l’informe ‘L’estat dels plàstics’ de l’ONU (2017). A més, “no es poden digerir una vegada engolits. Els més petits poden formar part de l’alimentació de el zooplancton; alguna cosa rellevant, perquè en est i en el fitoplàncton es troba la base del funcionament biològic d’oceans i llacs”, explica Francisco Pineda, director del departament de Biodiversitat, Ecologia i Evolució a la Universitat Complutense de Madrid.
“Gairebé el 20 % dels residus urbans correspon a plàstics, sobretot envasos i embolcalls que podrien fabricar-se a força de fustes de diferents tipus, palla o paper”, compte Pineda. Els plàstics presenten diferents nivells de contaminació, ja que la seva degradació depèn dels materials amb els quals estigui en contacte i del mitjà en el qual es trobin: no és el mateix en un terrestre que en un altre aquàtic, per exemple. A més, “els plàstics de polietilè (PET) i de polipropilè (PP) poden reciclar-se millor que els de poliestirè (PS), més contaminants químicament. Aquells elaborats a partir de midó serien una via transitòria, relativament millor per la seva possibilitat de biodegradació”.
L’impacte del plàstic és també visible d’altres maneres. Les borses poden bloquejar vies fluvials, agreujant desastres naturals, “obstruir embornals i proporcionar un lloc de cria a mosquits i plagues, augmentant la incidència de malalties transmeses per vectors, com la malària”, sosté l’informe de la ONU. Els vectors (persones, animals o microorganismes) són agents transmissors de patògens.
Els productes d’escuma de poliestirè, presents en articles com a plats d’un sol ús i safates de aliments, “contenen substàncies potencialment cancerígenas com l’estireno i el benzè, altament tòxiques, que poden filtrar-se en aliments i begudes”, afegeix Pineda. Als països pobres, els residus plàstics es cremen sovint per generar calor o per cuinar, elque els exposa a emissions perjudicials per a la seva salut.
Una responsabilitat conjunta
Imatge: Hans Braxmeier
Més de 60 països han introduït polítiques per frenar aquesta contaminació, ja sigui amb gravàmens (com a Irlanda), acords amb detallistes, prohibicions totals (a Rwanda no es permet la fabricació, venda, ús o importació de borses plàstiques, Xina ha prohibit les vaixelles plàstiques i Nova York ha eliminat el poliestirè expandit) o una combinació de diverses mesures.
Però els ciutadans també poden exercir el seu poder com a consumidors. En rebutjar productes d’un sol ús i qüestionar-se les seves decisions de compra, envien un missatge que impulsa la cerca d’alternatives.
A Regne Unit, la Fundació Ellen McArthur i WRAP han llançat un Pacte de Plàstics que compta amb l’adhesió de més de 60 empreses (incloses Coca-cola, Unilever, Nestlé i&P G). L’acord vol garantir que almenys el 70 % dels envasos d’aquest material es reciclin o composten. I, d’altra banda, cada vegada són més freqüents les empreses que es comprometen a reduir la seva dependència del plàstic: Ikea eliminarà els productes d’un sol ús de les seves tendes en 2020, Dell ha engegat un projecte per utilitzar material d’embalatge fabricat amb plàstic recuperat de l’oceà; Volvo ha anunciat que almenys el 25 % dels plàstics utilitzats en els seus cotxes a partir de 2025 es fabricaran amb materials reciclats…
Però amb quin alternatives expliquem? Les borses biodegradables, disponibles en comerços, es fabriquen a partir de matèries primeres renovables com el blat de moro, la yuca o les patates. No obstant això, requereixen condicions ambientals específiques per descompondre’s (sobretot, humitat, llum i oxigen) i triguen a fer-ho d’un a tres anys, per la qual cosa no són una veritable solució. Una altra opció són les borses compostables, que es biodegradan amb més rapidesa que les anteriors, però ho fan a altes temperatures (més de 70 ºC), per la qual cosa tampoc representen la solució definitiva. Per reduir la generació de residus, la millor alternativa són les borses reutilitzables, com les de cotó o de ràfia: aquestes últimes, encara que plàstiques, poden reutilitzar-se durant molt temps.
El canvi d’hàbits és essencial
La màxima que s’hauria de seguir és rebutjar el que no pot reusarse: evita els empaquetats excessius, demana a les empreses de menjar a domicili que no incloguin coberts, comprova si alguna cosa és reciclable abans de comprar-ho (fixa’t si inclou el símbol de reciclatge universal de tres fletxes)… Recorda que no és segur reutilitzar els envasos plàstics (com les ampolles de plàstic PET), perquè podrien contaminar els aliments. Tampoc són aptes per a microones. “El més difícil és el canvi d’hàbits”, compte Patrici Reina, coautora del blog Viure sense plàstic.
“És necessari planificar-se. Una vegada al mes, fem una compra a orri de productes secs: cereals, llegum, pasta… I setmanalment, els frescs”. Optar per alternatives sostenibles pot resultar més car al principi, però a la llarga és més barat “per tot el que deixes de comprar: ampolles, fulles d’un sol ús, cremes cosmètiques…”, afegeix Reina.
Ells van donar el salt a una vida sense plàstic en 2015 i, a poc a poc, van fer una transició que ja es nota en tota la casa. “Al costat de la cuina, l’espai on més plàstic acumulem és el bany”, reconeix. I no solament per les fulles d’afaitar, el xampú o el gel. “Molts productes cosmètics tenen plàstic entre els seus ingredients: cremes, exfoliantes, pasta de dents, escuma d’afaitar, cremes solars…”.
