Si bé és cert que cada vegada hi ha més espais naturals protegits, les activitats humanes a la seva al voltant, com l’agricultura, la urbanització o les infraestructures suposen una barrera tant per a les espècies que les habiten com para les que es troben en el seu exterior. Una possible solució són els corredors biològics o ecològics, que connecten entre sí dos o més àrees per permetre la dispersió dels éssers vius. Diversos llocs del món ja compten amb algun d’aquests corredors o es projecta la seva realització, en alguns casos de forma molt cridanera.
L’objectiu dels corredors ecològics, segons el Ministeri de Medi ambient, és facilitar el flux genètic entre poblacions, la qual cosa augmenta la probabilitat de supervivència a llarg termini de les comunitats biològiques i, en última instància, dels processos ecològics i evolutius.
Per això, es tracta d’una estratègia conservacionista interessant que comença a prendre’s en consideració en alguns llocs. En aquest sentit, la Unió Europea tracta de garantir la connectivitat ecològica entre els espais naturals a través del seu Directiva Hàbitats, en la qual es regula la xarxa Natura 2000, i també contempla l’establiment d’una Xarxa Ecològica Paneuropea que disposi de zones amb corredors de connexió.
Andalusia compta amb grans reserves de la naturalesa, però el 40% de les espècies en perill no es troba en el seu interior i els ecosistemes estan molt fragmentatsA Espanya, algunes comunitats autònomes estan duent a terme o projecten la implantació d’algun tipus de corredor ecològic. Per exemple, a Andalusia destaca el Corredor Verd del Guadiamar, que després de la catàstrofe minera d’Aznalcóllar, fa una dècada, connecta espècies i sistemes ecològics entre Doñana i Serra Bruna, i constitueix a més una zona verda per als ciutadans.
Per la seva banda, la Comunitat Autònoma Basca es comprometia, dins del seu Programa Marco Ambiental, a establir una Xarxa de Corredors Ecològics en 2006. Així mateix, les vies pecuàries, a més de servir per al trànsit de caps de bestiar, suposen una espècie de corredors ecològics que es distribueixen per més de 40 províncies.
No obstant això, els experts sol·liciten la creació de més corredors biològics a tot el món, ja que asseguren que encara són molt escassos. Margarita Astrálaga, directora del Centre de Cooperació del Mediterrani de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) subratlla la necessitat d’ampliar el seu nombre a Andalusia. Segons aquesta experta, la comunitat andalusa compta amb grans reserves de la naturalesa, però el 40% de les espècies en perill no es troba en el seu interior i els ecosistemes estan molt fragmentats després d’anys de desenvolupament.
Per la seva banda, SEU/Birdlife ha reclamat l’establiment per tota Europa d’aquest tipus de vies per a la mudança de les aus, ja que afirmen que es veuran obligades a traslladar-se més de 500 quilòmetres al nord pel canvi climàtic. En aquest sentit, els seus responsables han detectat que algunes espècies transaharianas resideixen ja en la península ibèrica.
Exemples de corredors ecològics mundials
La idea d’instaurar corredors biològics va començar a forjar-se a principis de la dècada dels 60, i en l’actualitat es poden trobar diversos exemples a tot el món. Així, el Corredor Biològic Mesoamericano, proposat en 1996, abasta els països d’Amèrica Central i el sud de Mèxic, i permet la lliure circulació d’animals i llavors, connectant àrees valuoses per a la biodiversitat.
Imagen: Rui OrnelasA Estats Units es començava, a la fi dels 90, un gran corredor que uneix el Parc Nacional de Yellowstone amb l’estat canadenc de Yukón. Així mateix, hi ha diversos projectes de corredors a Brasil, a la zona amazónica i en la selva atlàntica, a l’àrea andina d’Equador i Perú, a Centreamèrica, i també fos del continent americà, com en el Mar Negre o l’estat asiàtic de Bhutan.
En alguns casos, els exemples són molt cridaners. A Austràlia s’ha proposat la creació d’un corredor biològic entre els denominats Alps Australians de Victoria i Queensland. El significatiu d’aquest projecte, a més de la seva grandària, és la seva ubicació: cobrirà un àrea d’uns 2.800 quilòmetres paral·lela a la costa aquest, per la qual cosa es protegeix així una zona amb grans possibilitats de desenvolupament turístic, agrícola i ramader.
A Israel, un grup d’investigadors de la Universitat Ben Gurión va a crear un corredor “aeri” que permetrà a les abelles travessar l’autopista que connecta tel. Aviv amb Haifa, la segona més transitada d’aquest país. El corredor consistirà en una espècie de pont sobre la carretera que albergarà un jardí botànic amb les espècies que atreuen a les abelles. Entre les plantes que es conrearan es troba la Iris atropurpurea, una espècie endèmica israeliana en perill perquè les abelles no poden arribar a les seves flors per polinizarlas.
Els experts també recorden altres sistemes, com els mosaics d’hàbitat, els “stepping stones” o refugis de pas, d’extensió reduïda, que permeten el salt a un altre refugi de pas o bé a un lloc o hàbitat adequat; mentre que els corredors d’hàbitat proporcionen un enllaç continu o gairebé continu a través d’un ambient inhòspit.
Perquè siguin realment efectius, els corredors han d’estar ben dissenyats. En cas contrari, poden suposar més inconvenients que avantatges: poden facilitar l’extensió d’espècies no desitjades, exposar a les espècies que es vol protegir als predadores o a la caça, convertir-se en una via que faciliti la dispersió d’un foc, o resultar una opció que, en termes de cost-efectivitat, resulti menys adequada que altres mesures de conservació, que corren així el risc de no realitzar-se davant les limitacions pressupostàries.
Per això, els responsables de l’engegada d’un corredor biològic han de realitzar un estudi previ contrastat i rigorós i una adequada gestió que permeti la seva correcta implantació.
