Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Efectes inesperats en el comportament animal

Conèixer les seves conseqüències és clau per a la conservació i reintroducció de les espècies
Per Mercè Fernández 29 de desembre de 2008
Img castor
Imagen: dria peterson

Hay comportaments animals anòmals, curiosos o que raguin en l’extraordinari. Poden ser causats per la influència humana o no. De qualsevol forma, són comportaments que la comunitat científica estudia per les repercussions que poden tenir en la conservació de la biodiversitat.

Aspectes curiosos vitals per a la biodiversitat

/imgs/2008/12/castor01.jpgLa papallona blava Alcon (Maculinea alcon) és una espècie amenaçada la població de la qual s’està veient minvada en tota Europa, d’on és originària. Ha estat reintroduïda diverses vegades però gairebé tots els intents han fallat. Hi ha moltes raons que expliquen aquesta actuació però enguany s’ha sabut que una d’elles podria estar relacionada amb un truc utilitzat per la papallona per a buscar qui cuidi de les seves cries.

Aquest lepidòpter enganya a les formigues de l’espècie Myrmica perquè criïn les seves larves en detriment de les cries de les pròpies formigues. Ho fa dipositant les seves larves en la rodalia dels nius de les formigues. Aquestes últimes, creient que les cries són seves, les traslladen al formiguer i cuiden d’elles. Com pot arribar a creure això a la formiga? Perquè la papallona ha desenvolupat una coberta exterior que fa olor com la de les formigues, les quals assumeixen sens dubte que les cries són pròpies. Si les larves de papallona no aconsegueixen enganyar a la formiga, són devorades.

Un aspecte poc conegut d’una espècie pot fer malbé els plans de reintroducció i conservació d’espècies

Ara s’ha sap que la composició química d’aquesta coberta exterior va evolucionant i adaptant-se a la química de les formigues del mateix lloc. És un cas de co-evolució de dues espècies, en el qual la supervivència de la papallona blava depèn de “imitar” adequadament a la formiga. Per això, l’olor de les larves de la papallona s’assembla més a la de les formigues veïnes que a la de les papallones d’àrees més llunyanes. Això explicaria els intents fallits de reintroducció de la papallona Alcon blava a Europa.

El treball, publicat enguany que es tanca en la revista Science, és un exemple de com un aspecte poc conegut d’una espècie pot fer malbé els plans de reintroducció i conservació d’espècies. I el descobriment, segons els seus autors, de la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca), hauria de tenir-se en compte en els plans futurs de reintroducció de l’espècie allí on s’ha extingit, estudiant les poblacions locals de formigues per a aconseguir introduir exemplars de papallones que puguin dur a terme l’”engany” adequadament.

Efectes inesperats

/imgs/2008/12/ballena01.jpgSi la conservació de les espècies passa per conèixer adequadament les condicions en les quals ha de ser reintroduïda, com evitar tots els elements que posen en perill la supervivència dels animals? En el cas papallona blava Alcon, se sap que la destrucció del seu hàbitat l’ha posat a la vora de l’amenaça. Però hi ha altres elements que, sense ser destructors directes de l’hàbitat, alteren el comportament dels animals i els posen en perill.

Aquest és el cas dels sonessis i les balenes. Fa temps es parla del perill que, es creu, suposa aquesta tecnologia per als cetacis, que acaben encallant en les costes. Una hipòtesi és que el so del sonar és molt semblant als crits d’alerta que emeten les balenes davant la presència d’un predador. Enguany s’ha conegut un informe del Ministeri de Defensa britànic, revelat per la revista Nature, segons el qual nivells baixos de sonar, en principi inofensius, també afecten aquests animals. El Ministeri ha documentat que en zones on s’han fet exercicis militars amb sonar a nivells baixos, les balenes interrompen les seves vocalitzacions i deixen de submergir-se per a buscar menjar. Es creu que a aquests canvis de comportament podrien succeir-los més canvis a altres nivells, de manera que els animals no sols deixarien de buscar menjar sinó que deixarien d’alimentar-se fins a, fins i tot, morir, depenent de l’efecte inicial del sonar sobre les balenes.

Cada vegada més estudis mostren que el sonar afecta al comportament d’aquests animals encara que no sempre sigui possible afirmar com els canvis que provoca poden equivaler a un mal obvi. I la hipòtesi més generalitzada és que ho confonen amb un crit d’alerta. Per això, per a alguns experts, la solució passaria per substituir el so del sonar (una vegada que se sàpiga de manera fefaent quin so no els afectaria) o per allunyar els sonessis de les balenes.

Un altre exemple és el dels insectes i la contaminació lumínica. Molts insectes tenen vida nocturna i s’orienten per la llum ambiental, provinent en gran part de la lluna. Però aquesta orientació es veu truncada per la llum artificial, en funció de la seva potència i, sobretot, del seu espectre. L’insecte es dirigeix cap a la llum i queda retingut: d’aquí la imatge, familiar per a molts, dels insectes voletejant al voltant d’una bombeta i literalment atrapats per la llum que els atreu.

En la Universitat de València han presentat enguany un sistema per a mesurar els efectes de la contaminació lumínica nocturna en els insectes, que es basa en l’anàlisi informàtica d’imatges i combina la captació d’insectes al voltant de llums artificials amb la seva posterior anàlisi fotogràfica. Aquests experts expliquen que els llums que més influeixen són les de llum més blanca o les que emeten una petita quantitat de raigs ultraviolats, com els llums de vapor de mercuri que s’han usat durant anys per a il·luminar carrers, parcs o autopistes, ja que tenen una vida útil molt llarga.

Joaquín Baixeras, professor de Zoologia de la Universitat de València, explica que “fins ara, en qualsevol part del món, no teníem capacitat per a quantificar els efectes de la llum sobre els insectes”. Ara es té i potser pot ajudar a avaluar els efectes. “Se sap que en zones periurbanes la població de molts insectes ha descendit. Però també es coneix que les plantes estan veient afectant les seves foto- períodes per la contaminació lumínica nocturna”, afegeix Baixeras. Entre els insectes perjudicats a Espanya es troba Graellsia isabelae, una de les més belles papallones nocturnes d’Europa, una espècie protegida atreta pels llums de vapor de mercuri.

Comportaments inexplicables

/imgs/2008/12/lemming01.jpgUn altre canvi conductual del qual hem tingut notícia enguany és el dels lemmings (Lemmus lemmus), aquests rosegadors coneguts en la cultura popular per “suïcidar-se en massa” llançant-se pels penya-segats als països escandinaus. Un comportament que respon a la seva cerca per l’aliment. Aquests rosegadors viuen entre tres i quatre anys, es reprodueixen abundantment i cada quatre o cinc anys arriben a pics de població tan elevats que l’aliment escasseja. És llavors quan es dispersen en grans grups buscant noves fonts d’aliment i, en aquesta cerca, a vegades salten a l’aigua, on no tots aconsegueixen nedar amb el mateix èxit. D’aquí el mite del suïcidi.

Enguany diversos investigadors de centres noruecs i francesos, dirigits per Nils Stenseth, del Centre for Ecological and Evolutionary Síntesi (Noruega), publicaven un estudi que suggeria que el comportament dels lemmings podia estar canviant. Ja no s’estan donant pics en la població d’aquests animals ni es produeixen, en conseqüència, els seus llegendaris “suïcidis”. La raó: el canvi climàtic que ha estabilitzat i reduït la població d’aquests rosegadors en els últims anys. El treball, encara que preliminar, alertava a més de que la reducció en la població de lemmings té conseqüències en tot l’ecosistema, ja que molts predadors s’alimenten d’aquests petits rosegadors.

El suïcidi dels lemmings es deu a la seva cerca d’aliment en grans grups

Però entre les conductes sorprenents descobertes en 2008 destaca la descrita en la revista PLoS per un grup de la Universitat d’Amsterdam (Països Baixos) i la Universitat de Viçosa (el Brasil) sobre una vespa parasitària del gènere Glyptapanteles.

La vespa en qüestió diposita els seus ous en el cos de l’eruga d’una arna brasilera (Thyrinteina leucocerae), on creixen mentre l’eruga continua alimentant-se i portant la seva vida normal. Quan les larves de la vespa emergeixen per a fixar-se i formar les pupes en algun lloc prop de l’eruga, aquesta deté tota la seva activitat i roman guardant les pupes i balancejant de manera violenta el seu cap cap a tot el que s’acosti. Els investigadors expliquen que aquest comportament és resultat directe de la infecció i no beneficia en res a l’eruga, que mor molt poc després que les vespes emergeixin de les pupes. És un comportament extraordinari d’un animal que es converteix en guardià d’un altre i per al qual, de moment, hi ha més interrogants que respostes.