El biodièsel: l’alternativa a l’abast del consumidor

Al nostre país hi ha més de 200 estacions que compten amb assortidors de biodièsel, que en la seva majoria procedeixen de mescles d’olis vegetals nets, procedents de la colza o la soia. Pot usar-se barrejat amb el gasoil o pur en els vehicles dièsel moderns. És possible que en alguns vehicles es presentin problemes de compatibilitat i només es pugui usar barrejat pel que, davant el dubte, és millor que el consumidor consulti amb el fabricant del seu automòbil. Per part seva, usar bioetanol és una mica més complicat, ja que no hi ha a penes assortidors d’aquest biocombustible a Espanya. En cotxes de gasolina es poden usar mescles de gasolina i bioetanol (fins al 15%), però el consumidor no troba tampoc aquestes mescles en les gasolineres perquè no es comercialitzen. Així, es pot dir que la presència dels biocombustibles a Espanya està protagonitzada, encara que en un sota percentatge enfront de la gasolina i el gasoil, pel biodièsel.

El biodièsel pot obtenir-se de greixos vegetals (la millor opció), de grasses animals (opció estudiada però a penes usada perquè genera problemes) i d’oli usat. A Occident s’ha optat majoritàriament pels olis vegetals nets, i per a obtenir-los hi ha plantacions de colza, gira-sol o soia destinades exclusivament a la seva producció.

A la Xina, en canvi, l’oli de cuinar usat és, al costat de les grasses animals, una de les matèries primeres bàsiques per al biodièsel. Segons un informe del World Watch Institute, es calcula que les cuines dels restaurants xinesos generen milions de tones d’oli residual cada any. La seva destinació fins fa uns anys era o bé rebutjar-ho o bé reutilitzar-ho en cuines de menor nivell, la qual cosa contribuïa a freqüents intoxicacions alimentàries. Des de l’any 2001 es van començar a usar, a més, per a la producció de biodièsel. En aquest país oriental, amb una demanda creixent d’energia per a automoció, els olis usats són una opció fàcil i més assequible: en 2001, una tona d’oli usat costava uns 212 dòlars, enfront dels 350 dòlars d’una tona de dièsel basat en el petroli.

El gran hàndicap del biodièsel continua sent el seu preu. Encara que en les gasolineres espanyoles es troba al mateix preu que el gasoil, els productors sostenen que no és competitiu a pesar que existeix una exempció fiscal per al biodièsel. Pot rebaixar-se el preu? Això és el que s’aquesta estudiant de diverses formes.

Una manera d’abaratir el biodièsel seria simplificar el procés catalític per a la seva obtenció.

El biodièsel, que es defineix com una mescla d’èsters metílics d’àcids grassos, s’aconsegueix a través d’una reacció química denominada ‘transesterificación’ a partir de dos productes basi, el greix vegetal que s’usa com a matèria primera i metanol, i amb l’addició d’un catalitzador que accelera la reacció (normalment potassa dissolta). És un procés relativament senzill que es realitza a temperatures baixes, de 40 a 60 graus Celsios.

La dificultat està en el catalitzador, la potassa, que s’ha dissolt prèviament i que després, després de l’obtenció del biodièsel, és necessària la seva extracció. “Això requereix separar, purificar, separar el catalitzador sobrant, rentar el producte”, explica el químic Manuel López, del CSIC. També genera aigües residuals sobrants que cal tractar amb posterioritat. La separació del catalitzador una vegada usat és un dels aspectes de la producció que es podrien millorar si es disposés d’un catalitzador sòlid, que no es dissolgués i que per a la seva extracció bastés, simplement, amb treure’l de la mescla per a reutilitzar-lo en una nova reacció. Això és el que estudia el grup de recerca de Manuel López en l’Institut de Catàlisi i Petroquímica del CSIC, que tenen un catalitzador sòlid reutilitzable en fase d’estudi.

Una altra via per a abaratir el biodièsel seria baixar els costos de la matèria primera:

aconseguir millors rendiments en les plantacions agrícoles, millorar les llavors i l’obtenció de l’oli. Aquí pot haver-hi, apunten algunes veus, més marge de maniobra. L’any 2006 hi havia a Espanya 223.000 hectàrees de cultiu per a l’obtenció de biocombustibles, xifra que s’espera elevar en breu. Aquestes plantacions tenen una ajuda de la Unió Europa de 45 euros per hectàrea, xifra que el sector vol pujar fins a 90 euros amb la finalitat de fer aquests cultius atractius per als agricultors i així potenciar la producció. I és que el consum de biocombustible continua suposant a Espanya molt poc: a penes un 0,44% del total en 2006. No s’ha complert el compromís que demanava la Unió Europea d’un 2% del total per a l’any 2005 i encara s’està molt lluny del 5,75% que caldrà aconseguir en 2010.

Precisament aquí, en l’ampliació dels cultius, s’ha vist un possible perill ecològic. S’ha dit que la demanda i els incentius que fan atractiu aquest tipus de cultiu pot portar al desenvolupament de plantacions de manera indiscriminada o al fet que els agricultors es deixin portar per pràctiques poc ecològiques. És el que sembla haver succeït al Sud-est Asiàtic, segons informava recentment el Worldwatch Institute, on alguns boscos i aiguamolls d’interès ecològic han estat transformats en plantacions d’oli de palma per a biodièsel. Un altre aspecte de risc és que, si s’incentiven i resulten més rendibles els cultius per a energia, aquests puguin entrar en competició amb les plantacions de la mateixa planta destinada a alimentació, la qual cosa podria portar a un encariment de l’aliment o, simplement, a la desaparició d’aquest cultiu per a aliment.

El debat s’estén fins a l’eficàcia dels biocombustibles en les reduccions. S’ha dit que conrear i collir aquesta matèria primera requereix més energia fòssil i emissions de les quals el biocombustible estalviarà després, ja que les màquines de les granges (tractors, recol·lectores) funcionen amb combustibles fòssils. A més, es requereix fertilitzants i altres compostos químics procedents del petroli.

No obstant això, una anàlisi publicada en la revista Science en 2006, contrastava les dades de les necessitats energètiques i de fertilitzants d’una plantació per a obtenir biocombustible (en aquell cas, per a obtenir bioetanol) i concloïa que els comptes continuaven sent favorables: incloent totes les emissions, el bioetanol obtingut del blat de moro continuava evitant un 13% dels gasos d’efecte d’hivernacle enfront de la gasolina; si la plantació era de canya de sucre, la reducció arribava fins al 96%. I si l’etanol s’obté de material de cel·lulosa, com a residus de cultius o plantes llenyoses, la reducció arribaria al 100% segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia.

Per part seva, amb el biodièsel s’aconsegueix reduir l’emissió de monòxid de carboni, d’hidrocarburs, de partícules de sutge i de sofre. I també una reducció considerable en CO₂. “El que no redueix és òxid de nitrogen”, detalla Manuel López, “fins i tot es pot dir que hi ha un lleuger increment”. Així i tot, el balanç general compensa. En primer lloc, perquè sí que es dóna una reducció percentual en les emissions de l’automòbil i, en segon lloc, perquè s’assumeix que el CO₂ que emet el biocombustible és absorbit per les plantes dels cultius energètics. És el que es diu el balanç net de les emissions.

“El biodièsel i el bioetanol veuran augmentats el seu consum en els pròxims anys però no substituiran al petroli perquè no hi ha biomassa suficient per a això”,

afegeix López. S’espera que els biocombustibles hagin arribat a substituir entre el 20% i el 40% del combustibles per a la dècada que va entre el 2030 o el 2040. “La substitució total no la veig. Se suposa que mentre s’arriba al desenvolupament del cotxe d’hidrogen, els biocombustibles es plantegen com una transició”, afirma aquest expert. Que aquesta transició sigui beneficiosa per al medi ambient dependrà de com es plantegi la indústria dels biocombustibles. Aquests poden ser produïts i usats de manera que redueixin emissions, creuen treball i beneficis, depenguin del petroli i mantinguin un cost baix per al consumidor, segons assenyalava una anàlisi del Worldwatch Institute. No obstant això, aquesta mateixa anàlisi diu que “si no es va amb compte a crear una infraestructura de la indústria del biocombustible que sigui respectuosa amb el medi ambient, els efectes positius d’aquest canvi energètic es veuran àmpliament disminuïts”.