El corrent continu potenciarà l’energia eòlica?

El vent bufa on i quan vulgues, i per això no garanteix un subministrament energètic permanent. No obstant això, el professor Schmid creu que amb el seu sistema es podria fer front a aquest inconvenient. Així, si el vent bufés en un país però no en un altre, el primer podria transmetre-li l’energia al segon, i viceversa.

D’altra banda, per no perdre ni un sol gir dels aerogeneradors, Noruega, un país ben assortit de plantes hidroelèctriques, seria una peça fonamental d’aquesta xarxa. L’energia eòlica podria enviar-se allí per portar l’aigua fins a la zona superior i d’aquesta manera, alimentar les turbines hidroelèctriques. Schmid afirma que la capacitat de les reserves de Noruega és tal que fins i tot amb el parc eòlic europeu a ple rendiment, alguna cosa que succeeix en rares ocasions, les plantes hidroelèctriques noruegues podrien aprofitar aquesta energia extra durant més de quatre setmanes.

Per consumar aquesta idea, les actuals xarxes de distribució d’energia alterna no servirien, perquè perden molta energia en llargues distàncies, d’aquí l’aposta del responsable de l’ISET per la CC. Segons Schmid, a més d’assortir a Europa d’almenys el 30% de les seves necessitats energètiques, permetria usar a l’eòlica com a energia de càrrega basi, és a dir, la mínima requerida perquè el sistema elèctric funcioni a les hores més intempestivas. En l’actualitat, aquest subministrament només ho poden garantir les centrals convencionals, basades en les contaminants fonts no renovables.

Així mateix, una altra dels avantatges de la CC enfront de l’actual estàndard és que, en aconseguir un sistema que aprofités millor l’energia, ja no farien falta les costoses -i impactants mediambientalment- infraestructures elèctriques de corrent altern.

El professor de l’ISET no és l’únic que ha pensat en les possibilitats de la CC. De fet, un grup d’empreses noruegues ha començat a construir línies d’alt voltatge basades en aquest tipus de corrent entre Escandinàvia, Holanda i Alemanya, si ben el seu objectiu és vendre la seva energia i acumular la d’altres països.

Amb un sistema que aprofités millor l’energia, ja no farien falta les costoses – i impactants mediambientalment- infraestructures elèctriques de corrent altern

Així mateix, Airtricity, una empresa eòlica irlandesa, ha proposat la que denomina “Supergrid”, una xarxa de subministrament que aprofitaria les seves granges d’aerogeneradors marins, situades en l’oceà Atlàntic, així com en els mars d’Irlanda, Bàltic i del Nord, per poder donar servei als consumidors del nord d’Europa. Segons els seus responsables, la primera fase del projecte suposaria la construcció d’una granja de 2.000 turbines en el mar del Nord, amb un cost de 2.000 milions d’euros, que permetrien la generació de 10 gigavatios. La mateixa capacitat energètica basada en les contaminants centrals tèrmiques de carbó costaria, assenyalen des de l’empresa irlandesa, uns 2.300 milions d’euros.

D’altra banda, el Global Energy Network Institute, amb seu en Sant Diego, Califòrnia i especialitzat en renovables, reconeix que les línies d’alt voltatge amb CC podrien ser utilitzades per portar l’energia solar als consumidors de llocs com el desert del Sahara, i l’energia eòlica i geotèrmica d’Amèrica del Sud o Sibèria.

En qualsevol cas, el professor Jürgen Schmid no es troba només en el seu objectiu d’aprofitar les energies renovables i distribuir-les de la millor manera possible per Europa. Per exemple, encapçala un projecte de recerca subvencionat per la Comissió Europea, denominat IRED, que persegueix el desenvolupament de xarxes elèctriques liberalitzades a Europa, durant aquesta primera cambra de segle, que es nodreixin de renovables i altres fonts de generació distribuïda. En el projecte participen diverses empreses i centres de recerca europeus, entre els quals es troben l’Institut Universitari de Recerca (CIDAE), Iberdrola i la Fundació Labein-Tecnalia.