Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Escombraries espacials

L'augment de la contaminació al voltant de la Terra posa en perill les missions espacials i el funcionament dels satèl·lits
Per Alex Fernández Muerza 3 de setembre de 2008
Img basura espacial listado
Imagen: NASA

Milions de deixalles de satèl·lits i coets fora d’ús i fins a cambres o raspalls de dents perdudes pels astronautes orbiten sense control al voltant de la Terra. Aquestes escombraries espacials augmenta cada any, i suposa un perill creixent per a les missions d’astronautes i els sistemes de satèl·lits. De seguir aquest contaminant ritme, en les pròximes dècades serà missió impossible transitar aquestes zones, avisen els experts. Per això, les principals agències espacials desenvolupen programes específics per a combatre i controlar aquest problema.

Un abocador que orbita sobre els nostres caps

/imgs/2008/09/escombraries-espacial01.jpg

L’Estació Espacial Internacional (ISS) es desplaça ara quilòmetres més prop de la superfície terrestre, en concret a 353,7 quilòmetres d’altura. No és la primera vegada que els seus responsables corregeixen la seva òrbita, per a tractar d’evitar una possible col·lisió amb les restes acumulades després de dècades de llançaments de coets i satèl·lits.

S’estima que cada any el número d’aquests residus augmenta en un 5%

I és que aquestes deixalles estan transformant l’espai pròxim a la Terra en un autèntic abocador. L’Agència Espacial Nord-americana (NASA) compta amb una base de dades que reuneix uns 10.500 objectes inservibles majors de 10 centímetres (cm.); uns 110.000 d’entre un i deu cm.; i uns 35 milions menors d’un cm. No obstant això, la major part de les escombraries espacials no estaria censada: l’Agència Espacial Europea (AQUESTA) creu per exemple que hi ha més de 600.000 objectes superiors a 1cm.

Així mateix, s’estima que cada any el número d’aquests residus augmenta en un 5% en les diferents òrbites que solen utilitzar-se per a posicionar aquests enginys, entre 850 i 36.000 quilòmetres d’altitud.

La majoria d’aquestes escombraries procedeix d’explosions, com les ocorregudes l’any passat, considerades les més importants fins al moment. L’11 de gener de 2007, el Govern xinès manava un coet per a destruir un vell satèl·lit meteorològic, les restes del qual augmentaven en un 15% la quantitat de ferralla en l’espai. La missió formava part d’un sistema anti-satèl·lits que els Estats Units i Rússia van deixar d’utilitzar en els anys 80 precisament per a evitar aquest problema.

Per part seva, un succés de conseqüències similars es produïa el 19 de febrer: una part d’un coet rus, del tipus Briz-M, explotava per causes que es desconeixen en tractar de posar en òrbita un satèl·lit Arabsat de comunicacions.

Possibles conseqüències

L’impacte d’un d’aquests objectes podria posar en perill la vida dels astronautes. De fet, la missió STS-48 del transbordador Discovery va efectuar oficialment en 1991 la primera maniobra específica per a evitar una col·lisió amb les restes del satèl·lit soviètic Cosmos 955.

/imgs/2008/09/impacte-resto-espacial01.jpgD’altra banda, les explosions i col·lisions d’aquestes restes podrien deixar inutilitzables els milers de satèl·lits que avui dia resulten imprescindibles. Per exemple, Heiner Klinkrad, director de l’Oficina de Residus Espacials de l’AQUESTA, assegura que l’augment d’aquesta contaminació espacial està posant el perill missions d’observació de la Terra, com els satèl·lits que vigilen el medi ambient i el clima ERS o Envisat.

I per petit que sembli algun d’aquests fragments, l’enorme velocitat relativa a la qual viatgen pot provocar seqüeles considerables, com mostren per exemple les imatges d’un estudi realitzat per l’AQUESTA. Jesús Marcos, director de l’Àrea d’Espai d’Inasmet-Tecnalia, afirma que petites partícules d’uns tres centímetres d’acer o alumini poden tenir l’efecte d’una bala de metralleta en impactar en un equip.

La ferralla espacial podria tornar intransitable l’òrbita terrestre dins de mig segle

Els experts recorden també l’augment de la” síndrome Kessler“, en honor a Donald J. Kessler. Aquest consultor de la NASA ha destacat que a mesura que hi hagi cada vegada més ferralla espacial surant, les possibilitats que col·lideixin entre si o amb artefactes en funcionament creixen, la qual cosa suposarà al seu torn la generació de majors escombraries, i així successivament.

En aquest sentit, segons un estudi publicat en la revista Science, l’acumulació de restes de naus, coets, satèl·lits i fins a objectes perduts pels astronautes en les seves missions extravehiculares podria tornar intransitable l’òrbita terrestre dins de mig segle.

Mesures per a combatre les escombraries espacials

Les principals agències espacials del món tenen ja en compte aquest problema per al disseny dels seus enginys. Per exemple, es desenvolupen cuirasses o capes externes més resistents, com per exemple la que porta ara l’ISS, i sistemes que permeten una major capacitat de maniobra per a esquivar els fragments majors. Així mateix, alguns dissenys estan pensats per a evitar la fragmentació de l’artefacte després de la seva vida útil.

/imgs/2008/09/resta-espacial03.jpgD’altra banda, per a mitigar la generació de més enderrocs espacials, s’han proposat també diverses mesures. La passivació de les fases superiors d’un artefacte mitjançant l’alliberament de combustible residual podria disminuir el risc d’explosions orbitals. Altres experts plantegen col·locar als satèl·lits després de la seva vida operativa en “òrbites cementiri“, sense la presència de satèl·lits operatius, com en 2003 en el cas del francès Espot-1.

Així mateix, altres propostes inclouen sistemes de “escombratge”, com a remolcadors automàtics o “escombres” làser que condueixin els enderrocs a l’atmosfera fins que es desintegrin; o substàncies conegudes com “aerogeles” capaces d’absorbir i atrapar en el seu interior aquestes deixalles.

La NASA compta amb una dotzena d’estacions de seguiment, tant en terra com en òrbita, i diversos instruments de vigilància

No obstant això, la major part dels esforços se centren actualment a evitar la producció de més deixalles i en la vigilància dels quals ja es troben en l’espai. La NASA compta amb una dotzena d’estacions de seguiment, tant en terra com en òrbita, i diversos instruments de vigilància, com el LDEF (Long Duration Exposure Facility), per al control de petites partícules. Així mateix, la seva Oficina del Programa de Deixalles Espacials se centra en el seguiment d’aquests objectes i a proposar mesures per a reduir-los.

Per part seva, el Comando Estratègic dels EUA, una institució dependent del Ministeri de Defensa, utilitza diversos telescopis i rádares i compta amb un catàleg de 13.000 objectes, en part per a evitar confondre’ls amb possibles atacs de míssils.

A Europa, l’AQUESTA disposa també d’una Oficina de Residus Espacials i de diversos telescopis i rádares per a l’estudi i vigilància de la ferralla espacial. Espanya col·labora amb una estació de seguiment situada en l’Observatori del Teide, de l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC).

Així mateix, l’AQUESTA ofereix interessants webs amb informació sobre aquest tema, com una evolució en imatges on es pot observar el problema, o una animació que mostra l’acumulació i distribució dels objectes catalogats des de 1957 fins a 2000.