El nou Catàleg Español d’Espècies Amenaçades (CEEA) inclou 898 espècies (327 més que l’edició anterior) amb diversos graus d’amenaça. D’elles, 174 es consideren “en perill d’extinció”. Espècies tan emblemàtiques com l’àguila imperial ibèrica, el drago de Gran Canària, la foca monjo del Mediterrani, el linx ibèric o l’ós bru podrien desaparèixer en breu per sempre. La conscienciació ecològica i les labors de conservació i recuperació són imprescindibles per evitar-ho.
Espècies que podrien extingir-se en breu
El CEEA agrega 898 espècies, subespècies i poblacions de la fauna i flora espanyoles que necessiten mesures específiques de protecció per part de les Administracions públiques.
La llista és un instrument per determinar què espècies estan en major perill i, per tant, requereixen l’avaluació periòdica del seu estat de conservació, la prohibició de captura, mort i destrucció de les seves àrees de reproducció, hivernada o repòs, així com l’adopció de plans de recuperació o conservació.
La prioritat se cierne sobre les espècies, subespècies o poblacions considerades “en perill d’extinció”, és a dir, quan els factors negatius que incideixen sobre elles fan que la seva supervivència sigui poc probable a curt termini. Algunes són emblemàtiques i úniques de la Península Ibèrica, com les citades a continuació:
Àguila imperial ibèrica (Aquila adalberti): descoberta en 1860 pel naturalista alemany Brehm, el seu nom científic fa honor al príncep Adalberto de Baviera, que va finançar les primeres recerques sobre aquesta espècie. Al començament del segle XX era un animal molt abundant, però en les últimes dècades el seu nombre s’ha reduït fins a quedar a la vora de la seva desaparició. A Espanya habiten unes 200 parelles adultes i un nombre indeterminat de joves nòmades, en la seva majoria als parcs nacionals de Cabañeros i Doñana.
Drago de Gran Canària (Dracaena tamaranae): aquesta espècie endèmica, emparentada amb el famós drago mil·lenari de la veïna Tenerife, es va descriure per primera vegada en 1998 com una espècie diferent. Igual que el CEEA, la Llista Vermella de la Flora Amenaçada Espanyola també la cataloga com una espècie en perill d’extinció.
Estel dels Pirineus (Aster pyrenaeus): aquesta planta perenne herbàcia es localitza a Espanya a la zona de Bulnes (Cabrales, Astúries). L’alteració de l’hàbitat i la recol·lecció indiscriminada en algunes poblacions li han portat a estar amenaçada d’extinció. La Directiva Hàbitats la considera una espècie d’interès comunitari i prioritària.
Foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus): encara que sembli increïble, el Mare Nostrum alberga foques en les seves aigües. És l’espècie Monachus monachus, coneguda com a foca monjo del Mediterrani. Resulta sorprenent perquè és difícil trobar-se amb una, ja que solament queden uns pocs centenars. És un dels deu mamífers en major perill d’extinció de l’actualitat.
Llangardaixos gegants canaris: Les Illes Canàries compten amb diverses espècies de llangardaixos gegants a la vora de l’extinció, com el de la Gomera (Gallotia gomerana), el de Tenerife (Gallotia intermèdia) i el del Ferro (Gallotia simonyi). La destrucció del seu hàbitat és una de les seves principals amenaces, igual que el canvi climàtic, que podria portar a l’extinció al 20% de totes les espècies de llangardaixos, segons un estudi publicat en la revista ‘Science’.
Libèl·lules: encara que són més petits i passen desapercebuts, els insectes són una part important de la naturalesa, que també està amenaçada. Com a mostra, el CEEA assenyala el perill d’extinció per a les espècies de libèl·lula Macromia splendens i Ophiogomphus cecilia. I és que com apunta l’última Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN), el 14% de les libèl·lules estan amenaçades d’extinció a Europa.
Linx ibèric (Lynx pardinus): fa segles, aquest felino habitava a diverses muntanyes mediterrànies europeus, però el seu nombre va disminuir fins a quedar relegat a la Península Ibèrica. En l’actualitat, queden menys de 200 linxs ibèrics i entre ells solament un grapat de femelles amb capacitat per criar. És el felino més amenaçat del planeta. Viu en nuclis molt reduïts de Serra Bruna, Muntis de Toledo i Doñana.
Ratapinyada patudo (Myotis capaccinii): el Programa de Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA) ha declarat 2011 com a “Any de la Ratapinyada“, per conscienciar als ciutadans de tot el món que, malgrat els beneficis d’aquests mamífers per als éssers humans i la naturalesa, més de la meitat de les 1.100 espècies està en perill. Espanya acull gairebé una trentena d’aquestes espècies, algunes en perill d’extinció, com la ratapinyada patudo.
Ós bru (Ursus arctos): fa segles, l’ós bru s’estenia per tota Europa. No obstant això, aquesta situació ha canviat de forma dràstica en les últimes dècades. Tant és així, que Espanya, juntament amb Itàlia i França, alberga les poblacions més amenaçades del món d’aquesta espècie en perill d’extinció. La ja de per si mateix preocupant situació s’agreuja en el cas dels ossos/ossos espanyols, ja que són els únics representants purs d’una de les tres línies evolutives a Europa i de les cinc que sembla haver-hi al món.
Quebrantahuesos (Gypaetus barbatus): aquesta espècie de voltor rep el seu nom pel costum de remuntar ossos/ossos i closques fins a grans altures, amb l’objectiu de deixar-los anar perquè s’esbocinin contra les roques i poder menjar així la medul·la del seu interior. El quebrantahuesos està considerat com una espècie rara i en regressió, catalogada “en perill d’extinció” no solament a Espanya, sinó en tota Europa.
Tortuga mediterrània (Testudo hermanni): en l’actualitat, totes les tortugues marines sofreixen algun grau d’amenaça, i algunes, com la tortuga mediterrània, estan a la vora de l’extinció. L’impacte de l’ésser humà en el seu hàbitat o la caça, tant l’accidental com la il·legal, són algunes de les principals causes.
Urogallo cantàbric (Tetrao urogallus cantabricus): és la major de les gallináceas espanyoles, que rep el seu nom pel so que emet durant el zel, semblat al de l’uro “”, avantpassat salvatge dels bòvids domèstics. És una relíquia de l’època glacial. De les dues subespècies que habiten en la Península, la Cantabricus està en pitjor situació, fins al punt que a Galícia es dona pràcticament per extingit.
Visón europeu (Mustela lutreola): a mitjan segle XX, aquest petit mamífer era molt comú i s’estenia per les zones fluvials de gairebé tota Europa, des del nord d’Espanya fins a Romania i Rússia. En l’actualitat, la Llista Vermella de la UICN assenyala que aquest mustélido està “en estat crític”. No obstant això, el Ministeri de Medi ambient i Mitjà Rural i Marí (MARM) afirma que la població ibèrica és l’única de la seva àrea de distribució mundial que encara té possibilitats de salvar-se, gràcies a les labors de recuperació.
