Fauna urbana

Són aquí, als nostres carrers i estranyes vegades els prestem la suficient atenció. Tal vegada ens adonem de la seva presència quan gairebé trepitgem a un atrevit colom que no s’aparta del nostre camí. No ho fa perquè està molt acostumada a conviure amb els homes.

Aquest és un dels exemples més clars de com els animals han aconseguit adaptar-se a les grans ciutats. Excepte excepcions, els principals habitants de l’urbs són diverses espècies d’ocells, insectes i rosegadors com la rata. Cert és que l’expansió de les ciutats perjudica els hàbitats rurals d’algunes espècies; no obstant això, moltes d’elles són capaços d’aclimatar-se al nou entorn. Molt més ara, perquè les noves zones residencials d’habitatges compten amb àmplies zones verdes i parcs que permeten niar als ocells i establir-se als insectes.

Luis Suárez, responsable del departament d’Espècies de WWF/Adena, assenyala que “l’expansió urbana perjudica a tots els animals que viuen en un entorn que s’urbanitza, en la major part dels casos es tracta de zones de cultiu que aparentment no tenen res, però en les quals pot haver-hi comunitats bastant curioses. Al mateix temps, es produeix el moviment invers, no tant per l’expansió dels edificis, sinó per la creació d’espais verds, que permet que s’estableixin moltes espècies”.

Aliment i refugi

El motiu que aquestes espècies habitin a les ciutats cal trobar-lo, sobretot, en la facilitat d’obtenir aliments i recer. Els habitants de les urbs, com a nens amb restes de berenar o avis amb trossets de pa, els proporcionen menjar i les teulades dels habitatges o els parcs un refugi segur.

La presència d’arbres i arbustos resulta fonamental per a la supervivència dels ocells urbans, especialment durant l’hivern, perquè les baixes temperatures requereixen la ingesta d’una major quantitat d’aliment. “Molts ocells s’alimenten de fruits tardorencs dels arbustos dels parcs” explica María José Linares, biòloga de SEU Birdlife. I afegeix, “són llocs destinats a l’oci en els quals sempre hi ha restes d’aliments consumits per l’home”.

Amb el fred arriben als nuclis urbans ocells de diferents espècies, procedents de camps i muntanya. En general, es queden fins a l’arribada de la primavera i després tornen als seus ambients naturals. Durant l’hivern, es pot observar una major quantitat de petits pajarillos com mosquiteros, carboners, herrerillos i pit-rojos.

No obstant això, no tot són avantatges. A les ciutats els animals s’enfronten a perills i obstacles que no tindrien en un hàbitat més natural, a més d’enfrontar-se al pitjor dels depredadors: l’home. En el cas dels ocells, la construcció de nous edificis amb parets de formigó sense esquerdes destrueix molts dels possibles llocs d’anidamiento de diverses espècies.

Luis Miguel Domínguez, naturalista i director de la sèrie de TV Fauna De carrer, assenyala sobre aquest tema que els humans no som conscients de la quantitat d’animals que ens envolten i del que representen. “A més – indica- ells eren aquí primer”. “Estem ben envoltats. Cal aclarir que aquests animals no sempre són perjudicials. L’única cosa que molts d’ells fan és assumir que estan al nostre costat. Segueixen els nostres passos i s’alimenten i viuen gràcies a nosaltres”.

Ens agradi o no descobrir a aquests animals als nostres parcs i ciutats, la seva presència pot arribar a ocasionar seriosos problemes. Un d’ells és la despesa municipal destinada a la neteja de façanes d’edificis i de llocs turístics o considerats patrimoni cultural, a causa de les restes de femta i a la possible transmissió de malalties.

Luis Miguel Domínguez explica que en alguns casos els animals han tingut tal capacitat d’adaptació a la vida de l’home que han provocat quantioses pèrdues econòmiques. “A Polònia, per exemple-explica el naturista- la casa SEAT va haver de fer un canvi valorat en milions d’euros en una de les seves fàbriques i en una de les seves gammes de vehicles. Un mamífer, concretament la marta, aprofitava la calor del motor del cotxe recentment aparcat per a amagar-se, a través de les rodes, en buit entre el capó i el motor, on dormia. Durant els freds hiverns en aquestes zones, amb temperatures que aconsegueixen 30 graus sota zero, aquests animals relaxaven els seus esfínters i feien les seves necessitats damunt dels borns de les bateries i d’altres mecanismes del cotxe. Com a conseqüència, els vehicles no arrencaven al matí. Aquest model de SEAT va haver de ser transformat per a evitar que aquests animals poguessin arribar a aquesta part del cotxe. Es va fabricar una tapa per a la zona de la roda i van tallar el passo a les martes. Però fins que la SEAT va descobrir això, li va costar molts diners”.

Quant a les malalties que la fauna urbana pot transmetre als homes, Domínguez replica que alguns animals tenen massa “mala fama”, com la rata o la panerola. La rata es va guanyar aquesta animadversió a causa del seu paper en l’expansió de la pesta bubónica i està associada a la brutícia. No obstant això, “la rata -segons aquest expert- és un animal molt net i necessita estar neta d’olors alienes a la seva pròpia condició de rata per a comunicar-se, perquè les rates transmeten a la seva descendència uns codis olfactoris que les identifiquen com a membre d’un clan o d’un altre. Això fa que l’animal no pugui anar fent olor d’escombraries ni a res més que no sigui a si mateixa”.

Si bé aquest tòpic de la rata a les ciutats és exagerat, és cert que els experts adverteixen de possibles perills de propagació de malalties, virus, etc. de les diferents espècies animals cap a l’home. Per exemple, s’ha comprovat que en les trepitjades d’una panerola s’han trobat fins i tot ceps de salmonel·la, d’aquí la seva mala fama. Altres casos estudiats són els de ràbia selvàtica transmesa per les ratapinyades.

L’any passat els mitjans de comunicació van alertar sobre les possibles malalties i plagues que tenien als coloms com a portadores. És, amb tota probabilitat, l’animal ubano més conegut. No obstant això, l’Associació de Veterinaris de Coloms va fer pública la següent declaració “la criança, preservació i entrenament dels coloms no representen més risc per a la salut que la preservació d’altres mascotes comunals o domèstiques.”

Les empresa Desinfeccions Eibar, per part seva, especialitzada en el control de la fauna urbana i salvatge es dedica a analitzar el problema específic de cada finca o localitat per a proposar-li una solució eficaç, d’acord amb les vigents normatives mediambientals, del desenvolupament sostenible i del benestar animal. Per a Desinfeccions Eibar, “el control de les plagues urbanes té un component mediambiental clar i unes repercussions sanitàries evidents: tots els problemes mediambientals arriben a convertir-se en problemes de salut pública”.

Des d’aquesta empresa aclareixen que els peixos o ocells d’ornamentació, així com la colònia d’ocells insectívors o omnívors d’un parc pot veure’s afectada per la presència de gats assilvestrats els qui, a més, seran portadors d’insectes (paràsits externs) que afecten les persones i reservorios o vectors d’agents etiològics de processos que afecten a aquestes o als animals domèstics.

El cas contrari, el d’una malaltia transmesa per l’home a l’animal, pot arribar a produir-se, però segons Domínguez és molt estrany que en una ciutat s’aconsegueixi un contacte tan íntim com el que es precisa perquè això succeeixi. Els ocells més pròxims a nosaltres- coloms i pardals- en cap cas habiten la nostra mateixa habitació. “Encara que sí que crec que els transmetem un altre tipus de malaltia, que és de tipus psíquic. Tinc la sensació que un pardal del Passeig de la Castellana a Madrid està bastant més estressat que un pardal de la campanya escocesa?”, ironitza.

A part de petits invertebrats, els principals exemples d’aquesta convivència urbana són els coloms, pardals, urracas i merles, que arriben fins i tot a niar en tanques dels carrers. La multiplicació dels coloms s’ha produït perquè aquesta espècie cria diverses vegades al llarg de l’any, sempre que hi hagi suficient aliment. “I ha d’haver-ho”, apunta Gonzalo García, biòleg de SEU Birdlife, “si s’ha de jutjar per com s’ha disparat el nombre de coloms els últims anys”.

Segons María José Linares, “en el cas dels pardals és sorprenent la capacitat d’adaptació que posseeixen davant les noves situacions. Un cas curiós va tenir lloc al Regne Unit entorn dels anys seixanta, on els pardals van aprendre a trencar els precintes metàl·lics de les ampolles de llet que es repartien a domicili. El costum dels repartidors era deixar-les a la porta de les cases i aquests ocells es dedicaven a picotejar la tapa i beure’s la llet. Altres espècies com la urraca també ho van aprendre i, finalment, es va decidir canviar l’envàs. Qui sap si aquí es troben els orígens del tetra brik?”.

Altres animals més esquius també es deixen veure a les nostres ciutats i voltants. Així, s’ha constatat la presència de guineus en abocadors pròxims a ciutats, als quals s’acosten a alimentar-se.

En els abocadors de Madrid s’alimenta una colònia de gavines. “És una colònia que dorm en els embassaments de la serra de Madrid, però que tots els matins baixa seguint el curs del riu Manzanares. Pot arribar a tenir uns 60.000 exemplars”, explica Luis Suárez.

També en la capital d’Espanya es va conèixer un altre cas digne d’esment, el d’un pardal que cada matí s’introduïa en el tradicional Cafè d’Orient, en la plaça de mateix nom, i romania allí fins al vespre. L’ocell era capaç de determinar, segons el nombre de persones que entressin o sortissin del local, en quin moment podria accedir al Cafè travessant el llindar de les dues portes de què disposa. Si entrava un sol client, una porta es tancava abans d’obrir-se l’altra i el pardal es podia quedar tancat en els gairebé dos metres de separació entre ambdues, per la qual cosa només entrava o sortia quan les dues portes romanien obertes a l’una uns instants.

En aquesta mateixa ciutat, en un dels principals edificis del Passeig de la Castellana, s’ha comprovat l’existència d’una parella de falcons. L’explicació a la seva ubicació és senzilla: l’edifici és tan alt i tan vertical que els recorda a un tallat rocós en el qual ells solen niar. A més, tenen menjar garantit – coloms- i difícilment se senten molestats per l’home a aquestes altures. Seguint amb aquests casos curiosos, en la Catedral de Sevilla s’han localitzat diversos exemplars de xoriguers petits i en la de Lleó s’ha pogut veure una cigonya en cada pinacle.

Per la presència d’ocells en les seves teulades i parcs també destaca la ciutat de Trujillo, a Extremadura. No es tracta d’una gran urbs, però sí d’un enclavament peculiar per la seva situació geogràfica -sobre una muntanya granítica- i per la gran quantitat d’ocells que acull: orenetes i xoriguers petits nien en la teulada de la Plaça de Toros, igual que falciots i grajillas. Tal és el número i varietat d’ocells que acull aquesta ciutat, que se li dedica un capítol en el llibre “Les grullas volen a Extremadura”, de la Fundació Artistes per la Naturalesa. També Salamanca és exemplar, per la gran concentració d’estorninos i bugaderes en els seus arbres.