L’Àguila imperial ibèrica és una espècie d’àguila en greu perill d’extinció que només es troba en el sud-oest de la Península Ibèrica i el nord del Marroc. Descoberta en 1860 pel naturalista alemany Brehm, el seu nom científic, Aquila adalberti, fa honor al príncep Adalberto de Baviera, que va finançar les primeres recerques sobre aquesta espècie.
Al començament del segle XX es tractava d’un animal molt abundant, però en les últimes dècades el seu nombre es va ser reduint fins a quedar a la vora de la seva desaparició. A Espanya habiten actualment unes 200 parelles adultes i un nombre indeterminat de joves nòmades
A Espanya habiten actualment unes 200 parelles adultes i un nombre indeterminat de joves nòmadesprincipalment als parcs nacionals de Cabañeros i Doñana; a Portugal s’han observat nòmades de forma ocasional, mentre que al Marroc podria haver-hi res més que una parella amb les seves cries. Per això, és considerada la quarta au de presa en major perill d’extinció del planeta, al costat del pigargo de Steller d’Àsia, el cernícalo d’Illa Maurici i l’àguila monera de Filipines.
Les causes d’aquesta disminució són vàries. A mitjan segle XX, els ramaders eliminaven aquesta espècie, al costat de moltes altres rapaces, pensant que es tractava d’un perill per als ramats, encara que només s’havien observat atacs ocasionals contra ànecs domèstics. L’Administració va promoure l’ús de verí a través de les trucades “juntes d’extinció d’animals nocius”, i així, a la fi dels setanta quedaven unes 50 parelles. No obstant això, aquestes pràctiques es van declarar il·legals en 1983, la qual cosa va permetre una certa recuperació dels grans carronyers, entre ells l’Àguila imperial. No obstant això, l’ús d’esquers enverinats segueix sent una pràctica habitual, la qual cosa causa, des de mitjan noranta, gairebé la meitat de les morts conegudes d’àguiles imperials per causes no naturals a Espanya, segons dades de diverses organitzacions ecologistes. Així mateix, l’augment de les esteses d’alta tensió, el desenvolupament urbanístic i l’ampliació del tràfic o l’extensió de la mixomatosis i altres epidèmies sobre el conill, el seu principal aliment, han conduït a la preocupant situació actual.
Les primeres mesures de protecció van arribar a mitjan 60, gràcies al treball de naturalistes com Félix Rodríguez de la Font. Per la seva banda, l’esforç de conservació del Govern espanyol ha aconseguit que la població de l’Àguila imperial s’hagi duplicat des de principis dels 90. El Ministeri de Medi ambient compta amb una Estratègia de Conservació que inclou mesures per a la disminució de la mortalitat per electrocució, verís i trets;
El Ministeri de Medi ambient compta amb una ‘Estratègia de Conservació’la conservació d’àrees amb conill abundant, o la conscienciació de propietaris i gestors de finques. Així mateix, a Andalusia es realitzen diversos programes per a la recuperació d’aquesta espècie, com la repoblació amb cries o la col·locació de dispositius per evitar l’electrocució d’aquests animals, promoguts per la Junta d’Andalusia i el Govern central, amb la col·laboració del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC). Així mateix, des de principis dels 90 s’ha observat que el 70% dels pollastres nascuts són mascles, per la qual cosa també s’ha engegat un pla per augmentar el nombre de femelles.
Per la seva banda, les organitzacions conservacionistes espanyoles desenvolupen diverses iniciatives per intentar protegir i recuperar aquests animals amenaçats, com el “Programa Antídot”, per evitar l’ús dels esquers enverinats. La Societat Espanyola d’Ornitologia (SEU/BirdLife) ha advertit que en els últims temps s’ha abandonat el manteniment de les proteccions d’esteses elèctriques i que en les noves línies no es col·loquen revestiments, la qual cosa provoca l’augment de la mortalitat per electrocució, una de les principals causes de la mortalitat d’aquesta au, al costat de la col·locació d’esquers verinosos.
El seu gran semblat amb les altres àguiles imperials va fer que fos considerada una subespècie, fins que recents estudis d’ADN van demostrar que estaven prou separades com per ser considerada una espècie. El seu origen es troba en les grans estepes europees, de les quals va fugir fa un milió d’anys, empesa pels gels del Quaternari, fins a establir-se finalment en la Península, en convertir al conill ibèric a la base de la seva alimentació.
El plomatge de l’Àguila imperial ibèrica és marró molt fosc, excepte en les espatlles i la part alta de les ales, de color blanc, encara que els individus joves tenen un color marró-vermellós. Els individus adults poden aconseguir uns 80 centímetres d’altura i uns tres quilos de pes, amb una envergadura d’ales que pot sobrepassar els dos metres, si bé les femelles, més grans que els mascles, poden arribar als tres quilos i mitjà. Cada parella defensa la seva zona de caça i reproducció,
Cada parella defensa la seva zona de caça i reproduccióunes 2000 hectàrees, durant tot l’any. El seu hàbitat es troba en alcornocales i encinares oberts, amb prades en les rodalies, principalment en el mediterrani, marismas i marjales, i la seva alimentació es fonamenta en el conill, encara que també caça llebres, colomes, corbs i altres aus, i en menor mesurada guineus i petits rosegadors, podent-se alimentar ocasionalment de carronya.
Quant a la reproducció, es tracta d’un animal monógamo, amb èpoques de zel entre març i juliol, quan reacondicionan un dels nius, situats en la copa dels arbres. Solen tenir entre quatre i cinc ous i desenvolupar fins a tres pollets, encara que les causes que han reduït el seu nombre han portat també a la disminució de les cries, la qual cosa condueix al fet que sigui el pollastre major el que acapari les cures dels pares i sigui l’únic que sobrevisqui.
