Han augmentat els desastres naturals?

La majoria de les fonts estadístiques indiquen que s’ha passat d’uns 100-150 episodis catastròfics en la dècada dels 70, a uns 250-300 en la dels 90. Antonio Cendrero, Catedràtic de Geodinámica de la Universitat de Cantàbria, explica que el nombre de grans desastres s’ha multiplicat per nou, “alguns no relacionats amb una possible intervenció humana, però uns altres sí.”

Entre els desastres agreujats per l’ésser humà es troben els causats pel canvi climàtic. L’Informe Stern, impulsat pel Govern britànic per a avaluar econòmicament l’impacte d’aquest fenomen, afirma que 3 de cada 4 catàstrofes naturals són d’origen hidro-meteorològic.

Cendrero afegeix que la xifra de pèrdues s’ha multiplicat per 25: “A pesar que en aquests 50 anys han augmentat molt els coneixements científics i les capacitats tecnològiques, la nostra gestió d’aquests processos no funciona. Més que davant catàstrofes naturals, ens trobem davant una gestió catastròfica.”

En aquest sentit, David Saurí, professor titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), explica que els desastres augmenten perquè ens exposem més a les forces de la naturalesa: “Construïm en zones perilloses, acumulem persones i béns materials en àrees de risc, etc.”

En opinió de Jorge Olcina, Catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat d’Alacant (UA), la clau es troba en què s’ha incrementat el risc davant les catàstrofes naturals: “El nombre de perills naturals no ha augmentat significativament en les últimes dècades. No obstant això, els efectes econòmics i socials catastròfics sí han augmentat, a causa de l’ésser humà, que ha anat creant nous territoris de risc”. Olcina, autor de diversos llibres sobre “Riscos Naturals“, és categòric sobre aquest tema: “Som cada vegada més una societat de risc que viu en un món amb múltiples perills, però el problema és que hem augmentat aquest risc en les tres últimes dècades, a causa d’actuacions imprudents sobre el medi natural. L’ésser humà s’ha convertit en agent agravador del perill.”

David Saurí matisa que, si bé aquest increment del risc ha produït un augment del número de damnificats i de les pèrdues econòmiques, també és cert que es produeixen menys morts, “probablement a causa de la implantació de millors sistemes d’avisos i emergències.”

No obstant això, el professor de la UAB subratlla que major exposició no vol dir necessàriament major vulnerabilitat, ja que es pot perdre molt però també generar riquesa que permet recuperar-se ràpidament. Així, en la seva opinió, pot valer la pena poblar àrees de risc però alhora molt beneficioses: “Bangla Desh és una zona perillosa (un delta exposat a huracans), però allí es produeixen fins a cinc collites a l’any.”

Les inundacions i les sequeres són les catàstrofes naturals que més repercussió socioeconòmica tenen a Espanya, segons Jorge Olcina. Quant al nombre de víctimes, aquest expert afirma que s’han produït 704 defuncions entre 1995-2005 per riscos naturals, dels quals 256 van ser causats per inundacions.

Entre les regions de major risc, el professor de la UA cita al litoral mediterrani, al País Basc i Canàries, ja que “concentren un gran volum de població, activitats econòmiques diverses i la possibilitat que els afectin perills varis (inundacions, sequeres, sismicitat, temporals marítims).

Olcina explica algunes de les accions que han provocat a Espanya l’augment del risc davant les catàstrofes naturals: “S’ha construït a prop -o fins i tot dins- dels llits fluvials, per la qual cosa ha augmentat el risc enfront d’un possible episodi de crescuda; s’ha augmentat la despesa d’aigua en moltes zones per sobre dels recursos disponibles, la qual cosa produeix problemes de proveïment en períodes de sequera; s’ha construït cases en primera línia de costa que queden negades per l’onatge quan es produeixen temporals marítims, etc.”

Així mateix, Espanya no està exempta de desastres naturals que poden semblar llunyans. Per exemple, els científics porten parlant fa anys d’una possible erupció volcànica del Teide. D’altra banda, els experts recorden el tsunami ocorregut en 1755, quan va haver-hi desenes de milers de morts en el sud-oest de la Península Ibèrica. Malgrat això, destaca Antonio Cendrero, “no hi ha sistemes d’alarma.”

/imgs/2007/04/desastres03.jpg

Segons David Saurí, encara que la major part dels fenòmens naturals causants dels desastres no són directament modificables per l’acció humana, sí que és possible reduir o evitar les seves conseqüències mitjançant l’assentament d’una societat més segura des d’un punt de vista tecnològic, polític i social. “En altres paraules, que tots i especialment les persones més desfavorides tinguin mitjans a la seva disposició per a evitar, reduir o mitigar les conseqüències d’aquests fenòmens,” sentència el professor de la UAB.

Per part seva, Antonio Cendrero afirma que “amb l’estat actual del coneixement, es podrien realitzar mesures que evitarien molts problemes. No obstant això, en moltes ocasions es prenen decisions que no és que vagin en contra del coneixement científic, sinó fins i tot contra el sentit comú.”

En opinió de Jorge Olcina, a més de la necessària implicació institucional, fan falta les següents mesures concretes:

• Plans d’ordenació territorial que tinguin en compte els perills que poden afectar un espai geogràfic, impedint ocupar àrees de risc elevat amb usos, fonamentalment urbans, o amb infraestructures.
• Una bona cartografia de risc, és a dir, mapes que plasmin de manera clara el grau de risc de cada zona, sobretot a escala municipal. En aquest sentit, el 70% de municipis a Espanya manca d’aquesta mena de mapes. No obstant això, està a punt d’aprovar-se una Directiva europea de gestió de zones inundables que obligarà a cartografiar el risc d’inundació en tota Europa durant els pròxims anys. Així mateix, en la reforma prevista de la llei estatal del sòl s’ha incorporat l’article 15, que indica l’obligació dels municipis d’elaborar mapes de riscos naturals per a poder implantar nous usos en el seu territori.
• Funcionament de la policia de llits, prevista en la llei d’aigües, i que es denunciïn totes les ocupacions il·legals del domini públic hidràulic. L’anàlisi de risc suposa adoptar una postura ètica: evitar que es perdi una vida humana a causa d’un perill natural. Per això, és important la denúncia científica o judicial de les actuacions territorials que no hagin tingut en compte el comportament a vegades extraordinari de la naturalesa.
• Molta educació ambiental sobre riscos, especialment a les escoles i en els territoris de risc elevat.

En qualsevol cas, Olcina reconeix que s’ha avançat molt en les polítiques de gestió de les emergències, o en la posada en marxa de mesures estructurals (preses, dics, canalitzacions, etc.). Per exemple, el professor de la UA afirma que “Espanya té una de les millors organitzacions de protecció civil del món”. No obstant això, postil·la, “no s’ha avançat tant en la posada en marxa de mesures d’ordenació del territori per a la reducció del risc.”

Per part seva, Saurí parla d’aprendre a “conviure” amb el risc: “En comptes d’intentar modificar constantment els processos naturals de risc, hauríem d’aprendre a deixar que el riu inundi l’espai que ha d’inundar, minimitzant al màxim els danys que això pugui causar-nos”.