Durant 300.000 anys, els mamuts van ocupar àmplies zones d’Euràsia i Amèrica del Nord. Malgrat les grans dificultats que van travessar, sempre les hi van arreglar per sobreviure; fins que es van ajuntar dos factors: la caça i el canvi climàtic. El declivi definitiu d’aquests mamífers va començar fa 21.000 anys, després de l’última glaciació. La seva desaparició definitiva es va produir fa menys de 4.000 anys.
L’opinió més estesa, a la vista de les evidències desenterrades durant gairebé dos segles pels paleontòlegs, apuntava a l’home com a únic culpable de la desaparició d’aquests mamífers cabelluts després de diversos mil·lennis de caça intensiva.
Amb el pas del temps es va ser obrint pas una altra teoria, la del canvi climàtic. El mateix fenomen que amenaça avui dia a gran nombre d’espècies a tot el món hauria contribuït al seu moment a l’extinció del mamut lanudo. Segons aquesta hipòtesi, l’escalfament del globus després de l’últim període glacial hauria reduït considerablement, fins a gairebé fer-los desaparèixer, els hàbitats més propicis per a l’existència dels mamuts. L’home, en tenir accés -gràcies al millor clima- a territoris que abans li estaven vedados, va acabar per donar-los “la punta”.
Efecte combinat
Però fins al moment ningú havia aportat dades suficients sobre la importància relativa que van tenir el clima, d’una banda, i els caçadors, per un altre, en el procés d’extinció dels mamuts. Investigadors del Centre Superior de Recerques Científiques (CSIC) han estat els primers que han llançat llum sobre l’assumpte.
David Nogués Bravo, responsable de la recerca, assenyala que fa amb prou feines cinc anys es va començar a considerar la possibilitat d’un efecte combinat de tots dos factors. “En aquesta línia, hem aconseguit elaborar un model que relaciona com era el clima en el passat amb la distribució d’ossos/ossos que s’han trobat de mamut. És a dir, trobem el nínxol climàtic en què va viure el mamut en diferents moments de la seva història”.
Els científics van realitzar detallats models climàtics de fa 126.000, 42.000, 30.000, 21.000 i 6.000 anys. Després van relacionar aquests models amb la distribució coneguda de les restes de mamut oposats. “Els mamuts vivien en estepes molt fredes i seques, que avui només existeixen ja en el nord de Sibèria i Mongòlia. Calculem l’àrea potencial que tenia el mamut per viure a cada moment. I després estimem la densitat de les seves poblacions i la seva relació amb els humans”, explica Nogués.
L’equip d’investigadors va veure que, fa 126.000 anys, amb un clima fins i tot més càlid (i per tant menys favorable per a ells) del de fa 6.000, els mamuts van aconseguir sobreviure. Però llavors no hi havia humans en el nord d’Europa. Els científics estimen, per tant, que fa 6.000 anys, i amb uns hàbitats reduïts al màxim, hauria bastat amb que cada humà cacés un sol mamut entre cada tres i 200 anys per fer-los desaparèixer per complet.
