Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La Comunitat Valenciana, regne de les papallones a Espanya

Al seu territori habiten el 70% de les espècies existents en la Península Ibèrica
Per EROSKI Consumer 31 de juliol de 2009

La Conselleria de Medi ambient de la Generalitat Valenciana ha realitzat un exhaustiu informe, amb la col·laboració del Museu d’Història Natural, sobre la població de papallones que sobrevola el seu territori. En aquesta comunitat autònoma habiten un total de 158 espècies diferents de papallones diürnes, la qual cosa significa el 70% de les existents en la Península Ibèrica, on hi ha catalogades 230 espècies. Es tracta d’un índex de biodiversitat bastant elevat en comparació a altres zones i les raons de les quals s’expliquen en la posició estratègica del territori, que comprèn una varietat d’hàbitats considerable.

En els últims quatre anys, la Conselleria de Medi ambient i el Museu d’Història Natural han realitzat un exhaustiu estudi per a la recopilació de dades, amb una mica més de 9.000 registres. Gràcies a aquest treball, s’ha pogut ampliar el coneixement sobre la distribució d’aquests insectes, alguna cosa que és particularment important en el cas de la papallona Apol·lo (Parnassius Apollo), classificada com a “vulnerable” al Catàleg Valencià d’Espècies Amenaçades. En tan sol dos anys, s’ha triplicat el nombre de poblacions conegudes d’aquesta espècie de muntanya, relíctica i en seriosa regressió en totes les àrees en les quals es distribueix, únicament a les províncies de Castelló i València.

Els registres del Banc de Dades de Biodiversitat també permeten estimar àrees amb major concentració d’espècies, és a dir, àrees amb major diversitat de papallones. Amb aquestes dades, es pot avançar que algunes zones, com els municipis de Castielfabib o Vilafranca, són veritables santuaris de papallones diürnes a la Comunitat Valenciana, ja que alberguen una important proporció de les espècies registrades, algunes molt localitzades i escasses en aquesta latitud. És és el cas d’Inachis io, Polimmatus dorilas i Coenonympha glycerion.