“La televisió, tal com la vam conèixer, ha mort“. Així de contundent es mostra Luis Miguel Domínguez, una de les cares més populars per als amants dels documentals de naturalesa. En la seva opinió, els no més de deu responsables de decidir què es veu a Espanya no ofereixen els productes que la societat vol, com els documentals. A més del seu treball audiovisual, impulsa “Llop Marley”, una iniciativa per salvar de l’extinció al llop ibèric, del que no queden més de 2.500 exemplars. En dates recents, Domínguez portava al Parlament Europeu més de 200.000 signatures de suport. “Europa admira i enveja que Espanya tingui un animal com el llop”, sentència.
Segueixo en ‘Biodiario’, un microespacio diari de medi ambient en La 2 de Televisió Espanyola. També col·laboro al programa ‘Quart Mil·lenni’, en la secció ‘Fauna mítica’, sobre la fascinació dels animals llegendaris al llarg de la història.
El públic espanyol ha madurat i crescut, i sap que, ara més que mai, al feísmo se li combat amb bellesa, al tenebrós amb coneixement, com els documentals de naturalesa. El públic els aprecia, degusta i necessita. Una altra cosa és que els programadors i amos de les cadenes de televisió, públiques i privades els incorporin a la seva graella.
“En aquest país un grup que no arriba a deu persones decideix què veuen en televisió milions de persones”Perquè la televisió en l’actualitat està en mans de psicópatas que programen de forma compulsiva. En aquest país un grup que no arriba a deu persones decideix què veuen milions de persones. Decideixen el que agrada i el que no, no esperen al fet que els productes madurin. No assumeixen responsabilitats, tot ho deixen en mans de l’audímetre, en comptes de defensar amb coherència i maduresa el producte. Les televisions no estan en mans de professionals, sinó d’un poder econòmic que no té una idea de llarg recorregut. La programació no respon als interessos generals, sinó als concrets de determinats sectors. Els documentals, la divulgació, han d’acompanyar-se d’un model, què es vol per a aquesta societat.
El nivell és bo i cada vegada més, però Espanya està en la UVI. L’últim documental que vaig produir va ser ‘Invasors’, fa quatre anys. Al nostre país s’ha facturat més diners en matèria audiovisual que en tota Europa ajunta en els últims anys. Però no s’ha cuidat la indústria audiovisual, i ja no existeix. Està la cultura del pelotazo audiovisual, aconseguir diners i fer una producció per emetre en una televisió. Però després no hi ha una venda d’aquest producte en altres llocs.
Abans jo havia de convèncer a una cadena per emetre un documental i barallar per aconseguir un milió d’espectadors. Ara pots fer un documental que no s’emeti en televisió convencional, però que gràcies a les xarxes socials ho vegin milions de persones. El dolent és que no es dona el fet econòmic per poder fer més. És el que cal resoldre. La televisió, tal com la vam conèixer, ha mort. Cal adaptar-se. Cal posar potes enlaire tot. Cal fer productes atractius, per a públics concrets, no solament “d’animalitos”, amb una bona idea.
Jo creo en les televisions públiques, però no que siguin del govern, sinó de la societat, i que cobreixin aquesta faceta d’educació, pedagògica, d’entreteniment constructiu. Les televisions privades no tenen per què fer-ho, encara que quan veuen el negoci també fan excel·lents productes de divulgació.
“La població del llop no supera els 2.500 exemplars”Els documentals de la BBC formen part de la columna vertebral de Regne Unit, perquè així ho vol la societat. Damunt els venen a tothom, incloses les televisions d’aquí que no compren als productors espanyols. El Parlament britànic aprova tots els anys un pressupost per produir documentals de naturalesa. Els anglesos ho fan amb total naturalitat, i damunt guanyen un munt de diners. I a França, qualsevol productora mitjana fa a l’any fins a tres documentals, amb un pressupost no inferior a 400.000 euros. Després es genera un corrent audiovisual de compra i venda d’aquests productes, que permet a la indústria viure més enllà de les subvencions.
Espanya no s’entén sense el llop ibèric, forma part del seu ADN. De tota la nostra fauna silvestre, és el que millor simbolitza la llibertat, l’autenticitat i la qualitat. És un animal social, viu en grups de fins a deu exemplars, necessita moure’s cada nit 120 quilòmetres. La població del llop no és viable sense suport real. No supera els 2.500 exemplars, com a molt. Té l’estatus perfecte per ser una espècie protegida, com unes altres que en situacions similars ja ho són.
El lobby ramader utilitza al llop com a boc expiatori per aconseguir subvencions. Les administracions, com no tenen diners per a una altra cosa, maten als llops. El lobby pressiona basant-se en què de tant en tant el llop mata. Nosaltres volem que pastors i llops cohabitin de nou, com ha estat sempre. Ara el camp es viu d’una altra manera. “Llop Marley” és societat civil en moviment en defensa del seu patrimoni natural.
Mes de 200.000 persones s’han sumat a la iniciativa, unes signatures que vaig portar fa poc a Brussel·les. A Europa ens admiren i envegen. És un luxe en aquesta Europa omple d’infraestructures. Volem que no es toqui al llop, i que el món rural se senti orgullós, ho incorpori al seu territori perquè tingui també prosperitat econòmica, que els productors incloguin en la seva etiqueta al llop com a fet diferencial.
“Mes de 200.000 persones s’han sumat a ‘Llop Marley’”Sí. He tornat a llocs que m’han fet plorar. Però tampoc vull viure en la nostàlgia, perquè d’unir indignació i nostàlgia pot sortir un suïcida. Prefereixo la ràbia, la sensibilitat, l’afecte. No tot s’ha fet malament, en aquest país s’ha avançat, s’ha defensat el patrimoni natural. El problema és que ara amb el tema econòmic es torna a la vella història que la defensa de la naturalesa és enemiga del desenvolupament. Es tornen a repetir errors i a perdre terreny conquistat.
La maduresa de la societat. La major mesura és que jo deixi de cridar-me ecologista, o tu, periodista ambiental. Llevar aquests adjectius, perquè això voldria dir que tota la societat ho ha assumit. La naturalesa és la nostra mare, i per sortir de la crisi fa falta el medi ambient. La nova Espanya necessita un nou model, basat en la defensa de la nostra biodiversitat, única a Europa.
