Augmento de les temperatures i del nivell del mar, reducció de la capa de gel dels pols… Són alguns dels pronòstics que per a les properes dècades realitza el Grup d’Experts de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Per efectuar aquestes previsions, els experts es basen en els models climàtics, que permeten predir a llarg termini quines concentracions de gasos d’efecte hivernacle (GEI) absorbiran l’atmosfera, el sòl, la vegetació i els oceans, i les conseqüències per al clima mundial i local. Per això, resulten essencials per prendre decisions mundials en matèria d’energia, infraestructures, economia, població i d’ordenació de territori de cara als propers anys.
Imagen: peter_w
Els models climàtics permeten simular matemàticament un o diversos elements del clima d’un territori en un interval de temps passat, present o futur. No es tracta de pronòstics del temps com els quals veiem en els telenotícies, sinó que marquen tendències a llarg termini. Per exemple, els models actuals de canvi climàtic apunten pujades de temperatura a Europa de quatre graus centígrads en 2100. Això no vol dir, explica Jorge Olcina, climatólogo de la Universitat d’Alacant (UA), “que indubtablement es vagi a produir, sinó que la tendència, si no canvien les condicions actuals, com per exemple les emissions de GEI, és aquesta. Però, potser, en comptes de quatre puja dos o tres graus.” En qualsevol cas, sentencia l’expert de la UA, “ens queden deu anys decisius: en la propera dècada comprovarem la realitat de les alteracions climàtiques i l’ajust -bo o dolent- dels models”.
En la propera dècada comprovarem la realitat de les alteracions climàtiques i l’ajust -bo o dolent- dels modelsLuis Balairón Ruiz, director del programa d’anàlisi del canvi climàtic de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), assegura que són fiables, dins d’uns marges d’error que es fan públics, en la simulació de les temperatures mundials i en la dels grans moviments atmosfèrics i marins. Ara bé, matisa, són més fiables en la magnitud del fenomen que en el temps que triguin a produir-se, i són més fiables en la temperatura que en la precipitació.
Per a això, els models més complets combinen diverses variables i utilitzen potents superordenadores que consideren tota la superfície terrestre i les relacions entre l’atmosfera, els oceans, la distribució dels continents i dels gels i neus terrestres (criosfera), els éssers vius i els seus entorns (biosfera). A més, es necessiten equips d’especialistes en tots els camps de la ciència i estratègies de creació, obtenció i manteniment de bases de dades a molt llarg termini.
Què prediuen per als propers anys
Els actuals models climàtics assenyalen els següents trets generals per al món:
- Increment de les temperatures, major o menor en funció de les mesures de reducció de gasos d’efecte hivernacle.
- Irregularitat de les precipitacions: les àrees tropicals tindran més pluja i les latituds mitjanes, menys.
- Reducció de les masses de gel en glaceres continentals.
- Reducció important del gel en l’Àrtic.
- Pujada del nivell del mar, variable segons les àrees. Per exemple, serà més acusat en l’Atlántico Nord, com a conseqüència del desglaç Àrtic.
En el cas d’Espanya, les prediccions dels models apunten els següents canvis:
- Increment progressiu de les temperatures mitjanes.
- Escalfament més acusat a l’estiu que a l’hivern.
- Escalfament estival superior a l’interior que en les costes i illes.
- Major freqüència d’anomalies tèrmiques, especialment de les màximes estivals.
- Disminució de la precipitació.
- Major reducció pluviométrica a la primavera. Probable augment de la pluja hivernal en l’oest i tardorenc en el nord-est.
- Probable augment dels riscos climàtics (ones de calor, sequeres, etc.).
Qui fa els models climàtics
Imagen: AEMETL’IPCC utilitza els models més complexos, denominats de circulació general atmosfera/oceà/gelo marí (MCGAO). Gràcies a ells, es pot fer una representació integral del sistema climàtic i simular què podria passar en els propers anys si canvien les condicions de radiació solar rebuda, la composició de l’atmosfera quant a GEI o la freqüència de les erupcions volcàniques, entre altres supòsits.
En concret, l’IPCC va utilitzar en el seu últim informe de 2007 resultats de 23 models, mentre que el de 2001 es va basar en més de 30. No obstant això, molts d’ells pertanyen al mateix centre de desenvolupament de models i són versions modificades.
En l’actualitat hi ha uns 15 centres importants de models mundials, si ben els laboratoris de recerca clau es troben a Estats Units (NCAR, GISS i GFDL) i a Europa (Max Planck d’Alemanya i Centre Hadley de Regne Unit). Així mateix, són també molt importants els centres de modelització de Canadà, Austràlia i Japó, així com els de França i Xina, encara que amb un menor nivell que els anteriors, matisa Balairón, que també ha col·laborat en l’IPCC des de 1989 fins a 2003.
Els models més complets combinen diverses variables i utilitzen potents superordenadoresPer la seva banda, a Espanya es fan models regionals basats en els globals. El seu responsable és l’AEMET, encarregada per l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic de dur a terme els models sobre el futur del clima a Espanya. En 2008 va emetre el seu últim informe i ofereix dades a escala de comunitat autònoma, si ben ara està millorant la seva resolució per aconseguir l’escala de província o fins i tot comarca. Les dades amb aquests escenaris climàtics es poden consultar, prèvia sol·licitud d’autorització, a la web de l’AEMET.
Els primers models de circulació de l’atmosfera van ser dirigits per Joseph Smagorisky en 1953. Per a això, es va utilitzar el primer gran ordinador de la història, l’ENIAC (Electronic Numerical Integrator and Computer), construït en 1950. Els primers resultats d’un model acoblat oceà-atmosfera, en el qual s’han basat tots els posteriors, es van publicar en 1969 i es deuen a Syukuro Manabe i Kirk Bryan, membres del grup creat per Smagorinsky.
Segons Jorge Olcina, des que es va començar a treballar amb aquest tipus d’eines, la seva resolució espacial i temporal ha millorat molt: en l’actualitat permeten estudiar àrees amb resolucions de 20 per 20 quilòmetres i amb períodes d’anàlisis de més de 100 anys. En qualsevol cas, els seus resultats depenen de la qualitat de les dades disponibles i de les variables incloses.
