Ocells electrocutats

Segons dades de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEU/BirdLife), les línies elèctriques causen a Espanya la mort de més d’un milió d’ocells. Encara que no hi ha xifres a nivell mundial o europeu, es creu que posen fi a la vida de milions i milions d’aquests animals. Als països en vies de desenvolupament, amb una creixent instal·lació d’esteses de disseny molt perillós, es tracta a més d’un problema en augment.

L’electrocució afecta especialment als ocells que utilitzen els suports de les esteses com a posadors, principalment rapaços, córvidos i cigonyes. Per exemple, en els últims 15 anys, més de 120 àguiles imperials han mort electrocutades a Espanya, quan en l’actualitat el nombre total de parelles reproductores és només de 220.

Per això, els experts consideren que es tracta en l’actualitat d’una de les causes de mortalitat més importants per a rapinyaires amenaçats, com l’àguila imperial, l’àguila cuabarrada, l’àguila pescadora, l’aufrany (tant el canari com el de la península), el milà real i el corb canari. L’electrocució afecta també a les àguiles reals, marcenques, calçades, voltors, milans negres, astors, cernícalos, ratoners, mussols reals i òlibes, encara que la llista és molt més llarga.

Jorge Lozano, responsable de Conservació d’Espècies i Espais de SEU/BirdLife, afirma que el problema pot ser molt greu en algunes espècies en perill d’extinció. Per exemple, a Hongria es culpa directament a les línies elèctriques de la pràctica extinció del milà real, de la qual només queden tres o quatre parelles.

A Espanya, es tracta també d’una de les principals amenaces per a algunes espècies clau en perill. Per culpa de l’electrocució, per exemple, a Catalunya es perden entre una i tres parelles d’àguila cuabarrada a l’any, mentre que a Canàries els pocs exemplars de guirre (aufrany canari) i corb canari poden arribar a desaparèixer. Així mateix, aquest problema pot impedir també la recuperació d’espècies en perill, matant als pollastres de l’any, com succeïa en Doñana fins a la meitat dels anys 80 en el cas de l’àguila imperial.

A més de l’electrocució, la col·lisió contra els cables és un altre dels principals problemes que causen les línies elèctriques. Els ocells, al no veure l’obstacle en ple vol, xoquen contra ell amb conseqüències irreparables. Les espècies més vulnerables a aquest perill són els ocells de vol ràpid, com a coloms, ànecs i gangues, així com les espècies gregàries i de vol no gaire àgil, com grullas, flamencs i ocells esteparis. D’aquesta manera, espècies amenaçades com el pioc salvatge comú, la hubara canària, el sisón comú, l’urogallo , el lagópodo alpí o el trencalòs incrementen les possibilitats de desaparèixer a causa d’aquestes col·lisions.

Diversos estudis afirmen que els llocs especialment crítics corresponen amb les àrees de dispersió dels ocells immadurs en fase de dispersió. Segons Joaquín Reina, responsable de Conservació de la Naturalesa d’Ecologistes en Acció, es tracta d’individus inexperts, localitzats en gran nombre en una petita porció de territori i amb el sentit de la territorialitat encara no marcat.

A Espanya, el problema de l’electrocució és especialment greu a les regions amb bones poblacions de rapinyaires, sobretot en zones de cria i dispersió d’àguila imperial i d’àguila cuabarrada. Solen ser zones de tallats fluvials o de muntanya, amb bones poblacions de preses, com el conill, i en el cas de rapinyaires que crien en penyes, com l’àguila cuabarrada i real, aufrany, mussol real, etc. Jorge Lozano, de SEU/BirdLife, considera que Castella-la Manxa, Andalusia i el llevant espanyol són les regions on el problema és més greu per les espècies a les quals afecta, si bé matisa que les electrocucions es produeixen a tot arreu.

Per a tractar de combatre el problema, algunes comunitats autònomes han adoptat mesures normatives específiques l’objectiu de les quals és substituir totalment o parcialment les esteses més perilloses en els espais naturals protegits. A Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura, Madrid, Navarra i La Rioja s’exigeix que les línies elèctriques de nova instal·lació compleixin unes prescripcions tècniques perquè es puguin considerar assegurances per als ocells.

Quant als tipus de línies elèctriques, els més perillosos són els de suport metàl·lic amb creuera i aïlladors rígids, si bé es donen diverses circumstàncies. En les línies de transport amb torretes de gran altura el problema fonamental és la col·lisió contra el cablejat, mentre que en les esteses de distribució, de més baixa tensió i petits suports, a més de col·lisions el major nombre de morts es produeix per electrocució.

Així mateix, la ubicació de les esteses i determinats dissenys perillosos també augmenten els riscos. Els cables per sobre de les zones de posada presenten un greu perill d’electrocució, mentre que els situats en llocs de major concentració d’ocells, com a passos migratoris, àrees estepàries, zones d’hivernada, aiguamolls, etc., presenten els majors problemes de col·lisió.

Les morts per electrocució o col·lisió podrien impedir-se bàsicament no instal·lant noves esteses perilloses pel seu disseny o ubicació, i modificant els ja col·locats que poguessin constituir algun risc.

Per a això, hi ha diferents opcions econòmicament viables. Segons Lozano (SEU/BirdLife), l’opció ideal, si bé la més cara, és l’enterrament de l’estesa, que no sols elimina el risc per als ocells, sinó també la producció d’incendis forestals i l’impacte sobre el paisatge. Una altra opció consisteix a desviar l’estesa cap a un altre lloc menys perillós, o substituir l’estesa per un altre amb els cables totalment aïllats, com el cable sec trenat, que impedeix l’electrocució.

Quant a l’opció més barata, es tracta d’aïllar fragments de cables, amb fonguis especials i cintes aïllants, però això no ofereix total seguretat i la seva eficàcia desapareix en uns pocs anys en espatllar-se amb el temps el material aïllant. Una altra solució que a penes genera costos, en opinió de Reina (Ecologistes en Acció), és substituir els suports amb aïllats fixos o rígids per suspesos, el finançament dels quals compta en molts casos amb ajudes de les Administracions públiques.

Així mateix, l’aprovació d’un Reial decret que reguli les instal·lacions elèctriques segures per als ocells és una altra de les reclamacions de les organitzacions ecologistes. D’aquesta manera, a més d’evitar la instal·lació d’esteses perilloses, es permetria una major dotació econòmica per a la correcció urgent de línies elèctriques de risc, i comportaria uns mínims comuns per a les legislacions autonòmiques, alguna cosa que no succeeix en l’actualitat.

En aquest sentit, l’esborrany del text legal està aprovat per la Comissió Nacional de Protecció de la Naturalesa i la Comissió Nacional d’Energia, i el Ministeri de Medi Ambient va prometre la seva aprovació per a finals de 2005. No obstant això, els responsables del Ministeri d’Indústria han bloquejat en última instància l’aprovació d’aquesta normativa adduint qüestions econòmiques. Segons els responsables de WWF/Adena i SEU/BirdLife, l’aplicació d’aquesta normativa suposaria tan sols una inversió per als ministeris de Medi Ambient i d’Indústria de 46 milions d’euros.

Per part seva, els consumidors també poden ajudar a combatre aquest problema de diverses maneres:

• Col·laborant amb les organitzacions que treballen en aquest sentit. Per exemple, SEU/BirdLife compta amb una campanya específica, denominada “Línies elèctriques“, que tracta d’adoptar mesures temporals, bàsicament aïllament de cables, o de corregir els suports perillosos per a Àguila Imperial Ibèrica, Àguila Cuabarrada, i altres espècies greument amenaçades.
• Aportant informació sobre esteses perilloses, de manera que puguin elaborar-se posteriorment denúncies perquè puguin ser modificats. En el cas de localitzar ocells morts per aquest motiu, avisant, sense tocar l’exemplar, al Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil (Seprona) (telèfon 062) o als agents mediambientals o forestals.
• Escrivint i exigint tant a les administracions com a les pròpies companyies elèctriques que facin tot el possible per a eliminar aquesta amenaça, bé de manera personalitzada o a través de les organitzacions que treballin en això.
• Si s’instal·larà en una casa de camp una línia elèctrica, triant el de tipus subterrani, i si l’opció aèria és la més viable, seleccionar un disseny anti-electrocució i anti-col·lisió.