Plagues de formigues: la força de la multitud

/imgs/2009/02/formigues-hoja01.jpg

Segons ANECPLA, l’Associació Nacional d’Empreses de Control de Plagues, en els dos últims anys s’està observant una major incidència de plagues de formigues. Amb les temperatures més suaus a l’hivern i un avançament de la primavera, els animals prolonguen el seu cicle de reproducció, la qual cosa comporta major capacitat de multiplicació i, per tant, un augment de la seva capacitat invasiva.

No obstant això, hi ha més raons. D’una banda, la proliferació d’urbanitzacions de cases amb jardí ha incrementat les probabilitats que les formigues entrin en contacte amb humans. D’altra banda, moltes formigues acaben per nidificar dins o molt prop de l’estructura dels edificis, on troben temperatura suficient per a mantenir l’activitat durant l’hivern gràcies a la calefacció o a altres fonts de calor. Cases, hospitals, cuines grans, o hivernacles poden suposar un inesperat microclima adequat per a les formigues, la qual cosa explicaria que s’estiguin donant casos de plagues durant els mesos més freds.

/imgs/2009/02/esquerda-hormigas01.jpgEncara que no hi ha un registre de quines espècies són les que solen causar les plagues domèstiques, sí que se sap que una de les més problemàtiques és la formiga argentina, Linephitema humile. Es tracta d’una espècie invasora originària de Sud-amèrica que s’ha expandit per tot el món i que està desplaçant a les espècies autòctones.

Així mateix, hi ha una altra espècie que podria donar problemes en el futur al nostre país: Lasius neglectus, la petita formiga de jardí que s’ha estès ràpidament per Àsia i Europa. Va ser descrita com a espècie per primera vegada en 1990, a Hongria, on es va descobrir que havia infestat un barri sencer de Budapest. Des de llavors, s’ha detectat en localitats de tota Europa, habitualment en parcs i jardins, on elimina a les espècies autòctones i s’acaba introduint a les cases. Lasius neglectus es troba sovint en zones on s’ha modificat l’entorn, com en urbanitzacions en les quals s’ha tallat la vegetació arbustiva però s’han mantingut els arbres.

/imgs/2009/02/hormigas001.jpg

Una xarxa de centres de recerca europeus, entre ells la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha realitzat el primer estudi integrat sobre l’espècie Lasius neglectus i el seu comportament, morfologia, genètica, reconeixement químic i càrrega parasitària. El que es coneix d’aquesta formiga “explica per què algunes espècies poden ser tan bones invasores” diuen els investigadors de la UAB. “I ens avisa que, de les més de 12.500 espècies de formigues que es coneixen, bastantes més ens poden donar maldecaps si no es prenen mesures apropiades”.

Una de les claus que explica la capacitat invasiva de les formigues és la seva manera de crear els nius. Tant Lasius neglectus com la formiga argentina tenen la mateixa estructura social: moltes reines en un niu, absència d’agressió entre els nius, fecundacions dins del niu i creixement de la colònia per gemmació, és a dir, com una taca d’oli. El fet que la fecundació de la reina es realitzi en el mateix niu augmenta molt la seguretat de la reproducció. La reina no surt a l’exterior volant per a reproduir-se, com en el cas d’altres espècies, sinó que s’aparia en el mateix niu. I quan una reina crea un nou niu, li n’hi ha prou amb desplaçar-se uns metres amb unes poques obreres per a establir un nou niu molt pròxim al primer (creixement per gemmació). Niu a niu, les formigues acaben estenent-se al llarg de quilòmetres i acaben formant el que els experts denominen supercolonias. “La definició de supercolonia és alguna cosa que encara està en discussió però a efectes pràctics entenem que es basa en l’absència d’agressió entre nius pròxims”, explica Xavier Espadaler, professor del Departament de Biologia Animal de la UAB. Si a tots aquests factors se’ls afegeix la falta d’enemics naturals, com els paràsits i els patògens -el que succeeix quan els insectes han estat desplaçats a llocs llunyans, normalment de manera accidental per transport de terres o altres productes-, llavors les formigues aconsegueixen una capacitat d’expansió extraordinària.

L’any 2002, investigadors de la Universitat de Lausanne (Suïssa) van identificar una supercolonia de formigues argentines, amb milions de nius i milions d’individus genèticament iguals, que s’estenia al llarg de 6.000 quilòmetres de costa mediterrània i atlàntica. En aquest cas, l’homogeneïtat genètica també s’explica perquè totes aquestes formigues procedien del mateix grup, que cap a 1920 degué entrar a Europa, procedent d’algun lloc de l’Argentina.

/imgs/2009/02/hormiguero01.jpgEn reconèixer-se com a iguals, les formigues cooperen i no lluiten entre elles. “Podíem barrejar formigues argentines d’Espanya i d’Itàlia i no hi havia agressió entre elles”, explicaven els investigadors de la Universitat de Lausanne, “estàvem molt sorpresos”. Normalment, les formigues són grups petits, que competeixen amb els nius veïns pel territori, la qual cosa acaba sent un mètode de control de la població. En el cas de les argentines, aquest element de control ha desaparegut.

A Europa, només hi ha un altre grup de formigues argentines que difereix genèticament i que forma una segona colònia, que l’any 2002 només es localitzava a Catalunya. Actualment s’ha estès a més zones d’Espanya. Xavier Espadaler detalla que “a Espanya i als carrers de ciutats com Barcelona es troben les dues supercolonias. Entre elles lluiten a mort. Ningú ha controlat l’expansió”.

Per part seva, l’espècie de jardí Lasius s’ha estès per tota Europa i ha arribat a zones més fredes que fins ara no estaven afectades per plagues tropicals. Cap al nord, ha arribat fins a Jena (Alemanya), Gantes (Bèlgica) i Varsòvia (Polònia). A Espanya, de moment només es troba en el nord-est. Podria arribar a estendre’s tant com la formiga argentina? Xavier Espadaler, “en principi” no esperés que s’estengui massa. Potser només “on el clima li és favorable i això implica un mínim d’humitat tot l’estiu; és a dir, jardins ben regats, en zones urbanes o molt modificades per activitats humanes, com a camps de golf o zoos”. Però, afegeix aquest especialista, és una cosa molt difícil de predir.

Alguna cosa que també preocupa els especialistes és que s’han trobat trets biològics “proclius a la invasió” en la formiga de jardí turca, una espècie pròxima a Lasius neglectus i que fins ara era totalment inofensiva. Això implica, diuen des de la UAB, “que el transport involuntari que fem els humans en el trànsit internacional i en el comerç porta indefectiblement al transport d’espècies cap a hàbitats nous”, el que pertorba l’equilibro de l’ecosistema “afavorint la transició d’espècies introduïdes a plagues que poden ser devastadores”.

Com a plaga, les formigues invasores poden causar efectes en la flora i la fauna locals. En desplaçar a les formigues autòctones, que dispersen les llavors de nombroses plantes, acaben afectant la pròpia supervivència de les plantes. A Sud-àfrica s’ha vist com la introducció de la formiga argentina ha produït per aquesta raó l’extinció de moltes varietats locals de plantes. I a Califòrnia s’ha vist que el declivi d’alguns llangardaixos que s’alimenten de, entre altres coses, formigues autòctones, està relacionat amb l’arribada de la formiga argentina invasora.

/imgs/2009/02/plaga-hormigas01.jpg

Una plaga en la llar pot ser no sols una molèstia constant sinó un possible risc sanitari si les formigues es passegen constantment pels aliments. Com lluitar contra elles? I com fer-ho de manera més o menys ecològica?

Alguns especialistes consultats aconsellen, com a primer pas, intentar saber de quina espècie de formiga es tracta, ja que cadascuna té punts febles per on atacar. En la pàgina web hormigas.org hi ha imatges de la majoria de formigues que poden causar problemes.

Si la casa té jardí, un dels primers passos és controlar la presència de pugons i cochinillas, ja que les formigues solen estar associades a ells. Ja a l’interior, si la “invasió” es localitza en una zona de la casa, es pot intentar controlar aquest focus amb una combinació d’algun dels insecticides que hi ha en el mercat i ser molt acurats amb les restes de menjar: les formigues es veuen atretes per qualsevol cosa que serveixi d’aliment, així que convé evitar-ho. Si la plaga està en la cuina cal ser especialment rigorosos: es poden netejar les superfícies i eliminar les olors emprant una mescla d’aigua i amoníac, o aigua i vinagre; guardar les galetes i altres aliments dolços en llaunes o recipients hermètics; guardar la mel i el sucre en la nevera; no deixar mai plats bruts o restes de menjar; utilitzar una galleda d’escombraries metàl·lic que aïlli olors i tancament bé… Amb constància, es pot arribar a controlar el focus.

Respecte a l’insecticida, en el mercat hi ha algunes formulacions ecològiques, en forma de crema, totalment inodores i no tòxiques per als animals domèstics, que permeten controlar millor la quantitat aplicada en petits racons sense haver de passar per la coneguda vaporització d’aquells en forma d’esprai.

No obstant això, fins i tot sent efectius, els insecticides no fan miracles i controlar el focus pot passar per aplicacions repetides en diversos llocs. També hi ha repel·lents naturals. Tant l’amoníac com el vinagre són repel·lents, però la seva efectivitat és breu: la millor basa d’aquests productes és que són uns excel·lents desgreixadors i netejant amb ells s’eliminen altres olors atractives per a les formigues, però no evitessin el seu pas. Hi ha repel·lents basats en plantes, però la seva efectivitat també és limitada. Per exemple, algunes persones escampen fulles de poliol menta, tanaceto i menta sobre les superfícies per a evitar que les formigues passin. Fulles de llorer, claus d’olor o pebre empolvorat són usats també com antihormigas. No obstant això, si la situació és de plaga, les formigues trobaran la manera de passar, si no per aquí, d’altra banda, cinc centímetres més amunt o més a baix.

Si la plaga és especialment molesta i el consumidor decideix contactar amb una empresa antiplagas, és important que s’asseguri que la companyia estigui acreditada per a l’ús de biocides, que usi productes registrats pel Ministeri de Sanitat i que emeti un certificat que garanteixi l’efectivitat del tractament.