Sistemes destructius de pesca

Xarxes industrials

Hi ha xarxes de molts tipus, si bé les d’arrossegament són unes de les més nocives. En forma de sac, es col·loquen en la part posterior del vaixell i cobreixen grans àrees del fons. La xarxa es porta tot al seu pas, incloses espècies no desitjades, algunes d’elles en perill d’extinció, que són descartades al mar mortes o en mal estat. Segons un informe de diverses ONG conservacionistes, com a UICN i WWF, és la principal amenaça per als ecosistemes sensibles i la biodiversitat de les profunditats marines, encara que només aporti el 0,5% del valor de la pesca mundial.

Les xarxes d’arrossegament són la principal amenaça per als ecosistemes marins, encara que només aporten el 0,5% del valor de la pesca mundial

Aquestes xarxes no s’utilitzaven en esculls i zones rocoses per evitar que s’enganxessin o es trenquessin. No obstant això, a partir dels anys 80, les flotes arrastreras utilitzen xarxes de profunditat capaces d’arribar a tot tipus de fons, i fins a 2.000 metres sota el mar, gràcies a nous sistemes tecnològics. Per això, els danys en fons marins sensibles s’han incrementat a tot el món, com han assenyalat diversos estudis. A Espanya, el projecte “Deep Coral” del CSIC ha posat en evidència la destrucció de gran part de les prades submarines i els esculls de coral d’aigua freda.

Les xarxes de deriva, també conegudes com a “cortines de la mort” per la seva forma i els seus efectes, poden arribar als 20 metres de profunditat. En principi, les hi utilitza per pescar dofins i altres grans espècies pelágicas, però capturen qualsevol classe d’ésser viu amb la grandària suficient. La seva generalització ha reduït de manera ostensible el nombre de diverses espècies de cetacis i ha portat a la vora de l’extinció a éssers com la marsopa. Per això, l’ONU va limitar en 1992 aquest sistema perquè no s’utilitzés a gran escala i, anys després, diversos organismes internacionals han ampliat aquesta mesura. En el Mediterrani, està prohibit qualsevol tipus de xarxa de deriva. No obstant això, diverses associacions ecologistes han denunciat que algunes flotes pesqueres les utilitzen encara en el Mare Nostrum.

Les xarxes d’enmalle se subjecten al fons marí amb un pes (també hi ha una versió de deriva) i s’eleven cap a la superfície en forma de grans parets quadrades. Igual que les anteriors, no és una pesca selectiva, ja que qualsevol tipus de peix pot entrar en el seu interior i quedar atrapat en la seva malla. De manera similar, les xarxes de cèrcol són una llarga paret de xarxes amb flotadors en la seva part superior. En la part inferior, es col·loquen plomades i anells amb caps per tancar la xarxa.

A més del citat problema del descarti, aquest tipus de xarxes provoquen la denominada “pesca fantasma”. Quan aquests sistemes es danyen o s’abandonen i acaben en el mar, encara capturen espècies com a cetacis o tortugues, que sofreixen una lenta i agònica mort.

Un informe de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) i el Programa de Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA) assegura que uns 100.000 mamífers marins i més d’un milió d’aus marines moren cada any per estrangulamiento o ingesta d’aquest tipus de materials de pesca a tot el món. L’estudi afirma que el seu nombre va en augment i ja suposen al voltant d’un 10% (640.000 tones) dels residus marins. Quant a Espanya, l’informe estima que en el Cantàbric es poden extraviar més de 6.000 xarxes cada any, mentre que en el Mediterrani s’aboquen entre 2.637 i 3.342 tones de materials de pesca.

Cianur

La pesca fantasma mata uns 100.000 mamífers marins i més d’un milió d’aus marines cada any

El cianur de sodi atordeix als peixos però no els mata. El seu ús és senzill: s’introdueix en una ampolla amb vaporizador, es busseja a la recerca de peixos i se’ls tira en la cara. Aquesta pràctica va començar a utilitzar-se en la dècada dels 60 a Filipines per al mercat dels aquaris. En els 80 es va ampliar el seu ús per als restaurants d’Hong Kong, Singapur i Xina. Amb aquesta tècnica, un pescador filipí pot guanyar cinc vegades més si l’exemplar està viu i passar de dues captures diàries amb ham a dotzenes, amb el cianur.

Els seus efectes són molt nocius. Les primeres zones a emprar aquest sistema han esgotat els seus recursos (es comercialitzen unes 20.000 tones anuals amb aquest sistema). A més, el cianur danya el coral i les algues. S’estima que per cada peix capturat, es mata un metre quadrat de coral. Per això, el cianur s’ha il·legalitzat a Filipines, però les organitzacions conservacionistes han denunciat que encara s’utilitza.

Explosius

L’ús de cartutxos de dinamita o qualsevol altre tipus d’explosiu capaç de detonar en l’aigua mata als peixos, que arriben a les mans dels pescadors de manera ràpida i fàcil. Aquest sistema destrueix també el fons marí i es creu que ha danyat bona part dels esculls de coral del sud-est asiàtic en les últimes dècades.

A Espanya s’ha utilitzat per pescar sardines i, encara que s’ha prohibit, es creu que encara s’usa de forma il·legal. En 2007 es va capturar a Galícia a diversos propietaris de dos vaixells acusats d’utilitzar dinamita. També aquest any, la Comissió Europea sol·licitava a Espanya més informació sobre l’ús d’aquest explosiu per part d’alguns vaixells dedicats a pesca de cèrcol.

Palangres

Aquest equip és un cordill, que pot arribar a diversos quilòmetres de llarg, amb hams encebats a intervals fixos que es deixen en l’aigua durant moltes hores. Els seus principals objectius són el bacallà, el lluç i el peix espasa, però l’esquer atreu a tota classe de peixos. S’estima que el palangre provoca més del 50% de descartis d’éssers com a aus marines o tortugues.

Paranys

Petites gàbies instal·lades en el fons amb un cordill i una boia per marcar la seva ubicació en la superfície. S’utilitza per capturar peixos i crustacis, i també contribueixen a la pesca de descarti i a la fantasma, quan queden atrapats altres tipus d’exemplars.