La bossa de plàstic tradicional podria tenir els dies explicats. Els seus negatius efectes en el medi ambient fan necessàries noves mesures que assumeixin tant les institucions com les empreses, i per descomptat, els consumidors. Reduir el seu ús i reutilitzar-les sempre que es pugui, substituir-les per borses de diversos usos o de materials biodegradables són algunes de les solucions que ja s’estan desenvolupant en alguns països, inclòs Espanya.
L’impacte mediambiental de les bosses de plàstic és enorme. A més de les grans quantitats d’energia que es precisen per a la seva fabricació, estan compostes de substàncies derivades del petroli, que poden trigar a degradar-se més de mig segle. La gran majoria acaba sent rebutjada sense control, contaminant tant les ciutats com els ecosistemes naturals. En el mar el seu impacte pot ser letal per a animals com a tortugues, balenes o dofins, que moren després d’ingerir-les. Així mateix, les borses serigrafiadas poden contenir residus metàl·lics tòxics.
Estats Units i la Unió Europea consumeixen el 80% de la producció mundial, encara que la seva generalització als països en vies de desenvolupament està agreujant el problema. A Espanya, segons Cicloplast, que agrupa a fabricants i distribuïdors de borses, cada ciutadà consumeix de mitjana a l’any 238 bosses de plàstic (més de 97.000 tones), de les quals amb prou feines es recicla el 10%.
Per això, cada vegada són més els països que plantegen diverses mesures. A més de reduir el seu ús, reutilitzar-les, substituir-les per altres de diversos usos o fabricar-les amb materials biodegradables es presenten com a solucions possibles.
Cada espanyol consumeix de mitjana a l’any 238 bosses de plàstic (més de 97.000 tones), de les quals amb prou feines es recicla el 10%En aquest sentit, la producció de borses de bioplástico comença a estar en auge. A Espanya, les principals empreses de distribució han començat a adoptar aquest tipus de materials més ecològics, com el plàstic reutilitzable, la ràfia, el TNT, o el midó de patata. Així mateix, el Ministeri de Medi ambient pretén per 2015 que el 70% de les borses siguin biodegradables.
A França, una Llei de 2005 sobre Política Agrària disposa que en 2010 totes les bosses de plàstic hauran de tenir aquesta propietat. Així mateix, les campanyes de sensibilització en aquest país han aconseguit que es redueixi en un 20% la utilització de les borses convencionals.
Per la seva banda, diverses empreses treballen per desenvolupar i millorar aquest tipus de materials. A Espanya, la filial del grup Sphere, primer productor europeu i cambra mundial de bosses de plàstic, produeix des de fa un any i mig borses de fécula de patata amb un sistema desenvolupat per dues companyies del grup.
A Itàlia, les empreses Novamont i Coldiretti han arribat a un acord per implantar un sistema de fabricació de plàstics biodegradables a partir del blat de moro i del girasol que cobreixi tot el procés productiu. Els seus responsables assumeixen que una de borses costa entre vuit i nou cèntims d’euro, enfront dels cinc cèntims de la borsa tradicional. No obstant això, destaquen que el seu preu baixarà en generalitzar-se el seu ús, i recorden els seus avantatges ecològics.
A Canadà, la companyia EPI (Environmental Plastic Additives) ha desenvolupat un additiu, denominat TDPA (Totally Degradable Plastic Additives), que permet als plàstics convencionals tornar-se biodegradables. En aquest cas, el cost de fabricació de les borses és un 10% major. A França, la denominada borsa “Néosac” utilitza una tecnologia similar, desenvolupada per diversos industrials francesos, que ja es distribueix en diversos locals i supermercats gals. El seu cost és també alguna cosa major que les clàssiques: entre un 25 i un 30% més.
Cobrar-les i prohibir-les
En altres països es plantegen mesures més dràstiques per frenar el seu ús. Per exemple, a Suècia o Alemanya el cobrament de les borses està generalitzat, si ben els consumidors estan més conscienciats i solen reutilitzar-les o empren bosses de roba.
En altres llocs han optat per la via dels impostos. Irlanda ha implantat el “plustax”, que obliga al pagament de quinze cèntims d’euro per cada borsa que utilitzin els consumidors. A Hong Kong, una taxa mediambiental similar a la irlandesa, obliga a pagar per cada borsa uns 50 cèntims.
La prohibició del seu ús és també una altra mesura que està començant a guanyar adeptes. Xina, que consumeix uns 3.000 milions de bosses de plàstic al dia, ha prohibit les ultrafinas, seguint l’exemple de països com Irlanda, Rwanda o Bangladesh. Itàlia aprovava en 2007 una llei que prohibirà les bosses de plàstic no biodegradables a partir de 2010, encara que la Comissió Europea ha argumentat que contravé la Directiva sobre Envasos i Residus d’Envasos.
A Estats Units, Sant Francisco és la primera ciutat d’aquest país a prohibir-les, de manera progressiva, una idea que s’estan plantejant en altres ciutats com Boston o Berkeley. A Los Angeles s’ha optat per substituir-les per altres reciclades i biodegradables. Per la seva banda, en la localitat anglesa de Devon les han eliminat dels establiments comercials i ofereixen en el seu lloc bosses de paper o de tela.
En definitiva, els consumidors són claus en aquest procés, per la qual cosa resulta fonamental adoptar costums com reduir en tant que sigui possible el seu ús, reutilitzar les borses portant-les plegades per a compres inesperades, i millor si són de tela, paper o materials biodegradables. Així mateix, hi ha altres formes de transportar les compres, com a caixes de cartró, cistelles o carros.
Alguns dissenyadors europeus creuen que moda i ecologisme són compatibles. Per això, han llançat diverses borses de mercat reutilitzables per estar a l’última, amb preus que no defraudaran als més elitistes. Per exemple, el model “Silky Pop” d’Hermes, fabricat en pell de becerro, costa uns 711 euros; una borsa de nylon de Consuelo Castiglioni costa uns 625 euros, mentre que per comprar una de lona orgànica de Stella McCartney cal desemborsar uns 367 euros.
No obstant això, també hi ha borses reutilitzables aptes per a tots els públics. La cadena de mercats Trader Joe’s ven una per un euro i mitjà aproximadament. Una mica més cara -val uns onze euros – però molt més creativa, és la de la dissenyadora britànica Anya Hindmarch. El seu model “I’m Not a Plastic Bag” (“No soc una bossa de plàstic”) s’ha popularitzat a la web de subhastes eBay, on ha aconseguit facturar deu vegades més que de forma convencional.
