La capa d’ozó actua com un filtre contra les radiacions ultraviolades provinents del Sol. Si desaparegués, aquesta radiació acabaria amb tota la vida terrestre. Per desgràcia, l’ozó pot ser destruït per gasos que contenen nitrogen, hidrogen i clor, ja siguin de formació natural o creats per l’ésser humà. En aquest últim apartat, s’inclou una llista de més de 100 productes com els CFCs, HCFCs, halones, bromur de metil, tetraclorur de carboni o metilcloroformo. Una vegada que són alliberats viatgen fins a l’estratosfera, on la intensa radiació ultraviolada trenca els seus enllaços químics i provoca diverses reaccions químiques que ataquen l’ozó. Durant mig segle, aquestes substàncies van ser considerades de gran utilitat per a la indústria a causa de les seves propietats i la seva barata producció i innòcues per als éssers humans i el medi ambient.
En aquest sentit, un dels més coneguts i utilitzats, els Clorofluorocarburs, coneguts també com CFCs, van ser inventats gairebé per casualitat en 1928 i van començar a utilitzar-se en els refrigeradors. Anys després se’ls va trobar diverses aplicacions, per a condicionadors d’aire, propulsors en els aerosols, com a dissolvents per netejar per exemple circuits informàtics o com a element en gots i recipients d’un sol ús.
No obstant això, a principis dels 70, els científics van descobrir que els CFCs podien estar exercint un paper fonamental en la destrucció de l’ozó. Per exemple, cada molècula de CFC portaria a la destrucció de milers de molècules d’ozó. Com a alternativa als CFCs es van proposar els Hidroclorofluorocarburos (HCFC) o i els HBFC (hidrobromofluorocarbonos), de propietats similars i menys nocius, encara que no innocus, per la qual cosa tampoc són la solució.Altres substàncies són encara més nocives que els CFCs, com els halones, usats principalment com a extintors contra incendis, per la qual cosa la seva fabricació i ús està prohibit en molts països. El tetraclorur de carboni, que també s’usa per combatre incendis i per a pesticides, la neteja en sec o en fumigantes, és també molt nociu no només contra l’ozó, sinó també contra la salut després de descobrir-se que era cancerígeno. Per la seva banda, els avions supersònics alliberen òxids nitrosos, però es creu que el seu impacte és insignificant. A més, les substàncies químiques més perilloses tenen una vida molt llarga, per la qual cosa poden actuar més temps contra l’ozó. Per exemple, el CFC11 dura en l’atmosfera una mitjana de setanta-quatre anys, el CFC12 cent onze anys, el CFC13 noranta anys o l’halón 1301 cent deu anys.
Actuacions per evitar el seu ús
En 1987, governs de tots els països del món van signar el Protocol de Mont-real, relatiu a les Substàncies que esgoten la Capa d’Ozó. En 1994, les Nacions Unides van proclamar el 16 de setembre com a Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó. Des de llavors, s’han presentat noves proves científiques que apunten al fet que la destrucció de l’ozó s’està produint més ràpidament del previst. La Declaració de Beijing, aprovada al desembre de 1999, va reafirmar el compromís de 175 governs, així com de diverses organitzacions i grups industrials, de suprimir gradualment aquests productes.
En aquest sentit, els països industrialitzats han eliminat pràcticament la seva dependència dels CFCs, encara que els països en desenvolupament encara segueixen utilitzant-los. No obstant això, existeixen compromisos per reduir el consum i producció d’aquests productes, i així s’ha estipulat una reducció per 2005 de per exemple un 50 % de CFCs o halones.
- Efectes al mig ambient i en la salut. En disminuir l’ozó, la radiació ultraviolada pot entrar amb major facilitat. Existeixen diversos tipus de radiació ultraviolada, que va des d’un efecte relativament inofensiu, els UVA, fins a la més letal, la UVC. Els increments en la radiació han estat observats en diferents parts del planeta, per la qual cosa es tracta d’un fenomen a escala global. Nacions Unides pronostica que la pèrdua anual d’un 10 % d’ozó durant diverses dècades, suposa un augment de casos de càncer de pell en prop de 250.000 per any. Un altre efecte de la llum ultraviolada és la reducció de l’efectivitat del sistema immunològic, la qual cosa deixa més indefens al cos davant possibles malalties.
- Dany als ecosistemes: L’augment de la radiació ultraviolada provoca la pèrdua del fitoplàncton, base de la cadena alimentosa marina. Per a algunes espècies animals, un augment de radiació implica també la formació de càncer de pell, i per a moltes plantes també pot implicar danys i al fet que puguin estar més exposades a malalties, la qual cosa podria portar a una pèrdua de biodiversitat i espècies.
- Contaminació atmosfèrica, especialment preocupant en àrees urbanes durant les primeres hores del dia. A més, els baixos nivells d’ozó contribueixen a l’increment dels problemes causats per la pluja àcida.
