Turisme ecològic

El turisme és un dels sectors més importants de l’economia: L’Organització Mundial de Turisme (OMT), institució pertanyent a l’ONU, calcula que durant l’any passat es van moure 808 milions de turistes a tot el món, dels quals 55,6 milions van arribar a Espanya, segons dades del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç. No obstant això, el Ministeri de Medi Ambient (MMA) recorda que aquest creixent desenvolupament del turisme amenaça a la naturalesa, en accelerar alguns dels seus principals problemes, com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i d’espais naturals, o l’ús desmesurat dels recursos naturals. Per exemple, segons el MMA, s’ha comprovat que un turista consumeix un 7% més d’aigua que un habitant de la seva destinació de vacances.

Per això, cada vegada són més les iniciatives públiques i privades per a promoure aquest tipus de turisme entre els consumidors, fins al punt que l’ONU va dedicar l’any 2002 al “ecoturisme”. No obstant això, el terme es presta a moltes interpretacions, la qual cosa a vegades porta a utilitzar-se de manera incorrecta. Com afirma Sandra Benbeniste, d’Ecologia i Desenvolupament (http://www.ecodes.org), “no és suficient que es desenvolupi en la naturalesa perquè pugui denominar-se “verda”. Philippe Lemaistre, del Departament de Desenvolupament Sostenible del Turisme de l’OMT, diferència l’ecoturisme del més ampli concepte de turisme sostenible pels següents principis:

• Contribueix activament a la conservació del patrimoni natural i cultural, revitalitzant les zones rurals i naturals
• Inclou a les comunitats locals i indígenes en la seva planificació, desenvolupament i explotació i contribueix al seu benestar
• Interpreta el patrimoni natural i cultural de la destinació per als visitants
• Es presta millor als viatgers independents, així com als circuits organitzats per a grups de grandària reduïda, diversificant l’oferta turística, i donant la possibilitat als turistes de descobrir un entorn únic
• Consciència als turistes sobre temes de sostenibilitat
• Ofereix una eina econòmica per a la conservació de les zones protegides

El turisme ecològic té una doble vessant per als consumidors, segons Severino García, coordinador de Turisme i Medi Ambient de la Fundació Ecoagroturismo (http://www.ecoagroturismo.es). D’una banda, suposa un exercici de responsabilitat social, minimitzant els efectes de l’activitat turística en el mitjà, i d’altra banda, comporta la pràctica d’hàbits saludables i ecològics.

En opinió de Mario del Real Fernández, biòleg ambiental i director de les webs Turisme Rural (http://www.turismorural.com) i Ecoturisme (http://www.ecoturismo.com), “la confluència de les persones, els seus costums, el paisatge, els seus ecosistemes, fan de l’ecoturisme una experiència única i irrepetible.” Per part seva, els responsables d’Associació Espanyola de Turisme Rural (ASETUR), (http://www.ecoturismorural.com) asseguren que ofereix “tranquil·litat, naturalesa, esport, gastronomia, bons equipaments i infraestructures, un producte ideal per a famílies, grups, majors i joves.”

No obstant això, l’ecoturisme també té els seus inconvenients. Severino García afirma que el consumidor el té difícil a causa del “major cost del producte ecològic, la falta d’informació i la dificultat per a trobar productes alternatius al turisme convencional.” Per part seva, el proveïdor d’aquests serveis també té dificultats de comercialització, segons García, “per l’escassa presència d’aquest segment en el sector turístic, el desconeixement i desconfiança del consumidor, la falta de regulació i abús del terme “eco” en el turisme, i el major cost per a implantar criteris com les energies renovables o els productes ecològics.”

En opinió de Mario del Real, “l’únic inconvenient de l’ecoturisme resideix en què, a causa de les seves característiques per a la protecció del medi ambient, restringeix les activitats i moviments: hem de seguir les normes especials de cada lloc turístic. En contraprestació, l’ecoturisme no té problemes de massificació”.

Quant al preu, el responsable de la Fundació Ecoagroturismo reconeix que l’ecoturisme és un producte “objectivament més car”,

però això es deu al fet que “pretén una millor qualitat integral i té objectius a llarg termini”. No obstant això, Mario del Real diferència els preus a Espanya i a l’estranger. En el cas espanyol, el responsable de Turisme Rural i Ecoturisme assegura que alguns casos sí que són més cars, “ja que per a donar els serveis de qualitat necessaris ha estat precisa una inversió prèvia per a adaptar-se a la legislació mediambiental vigent, a les energies renovables i a la utilització de productes no nocius o menys nocius amb el Medi Ambient, més cars que els convencionals.”

Quant als preus en els denominats països del tercer món, Del Real considera que poden ser més reduïts, “perquè en la majoria dels casos no necessiten aquestes inversions, al practiquen el que ara denominem ecoturisme des de temps ancestrals, i en molts casos, el denominat “comerç just”, per la qual cosa els serveis són oferts pels propis habitants de la regió, que han estat formats per a oferir la millor qualitat en serveis i productes als visitants”. Philippe Lemaistre considera que, depenent de les destinacions, “pot ser lleugerament més car, perquè suposa anar a destinacions que no són de massa, sense ofertes tradicionals, ni companyies de baix cost”.

Per part seva, des d’ASETUR s’afirma que és “molt més barat i té molt més valor afegit que altres sectors, perquè comptem amb valors que no tenen preu: la naturalesa, el menjar típic, la cultura, els paisatges, l’entorn i, sobretot, l’oferta d’activitats en l’entorn”. Sandra Benbeniste considera que no té perquè ser més car, ja que “les empreses que adopten models de gestió més respectuosos amb el medi ambient estalvien costos, per la qual cosa no hauria d’afectar el preu que ofereixen”.

Mario del Real explica que en el cas dels allotjaments i el turisme rural, el consumidor ha d’exigir uns criteris de sostenibilitat, o “ecocriterios”, que estableixen la utilització de productes ecològics i matèries primeres renovables i naturals; el respecte al paisatge i l’arquitectura regional, així com a la cultura i costums locals; l’estalvi d’aigua i energia i l’ús d’energies renovables; i una apropiada gestió de residus.

Severino García proposa seguir des d’Ecotur, un portal que la seva Fundació posava en marxa a l’abril d’enguany per a promoure el turisme ecològic, els criteris de la Xarxa Eceat-Internacional, que participa des de fa uns quinze anys en la implantació d’un Turisme Sostenible a Europa i en l’homogeneïtzació de les etiquetes europees en matèria de Turisme i Medi Ambient (http://www.eceat.org). Per a participar en el projecte, les iniciatives interessades han de complir aquests requisits, que poden llegir-se en la web d’Ecotur (http://www.ecotur.es/v_portal/apartados/pl_basica.asp?te=37).

Així mateix, una altra manera de comprovar la qualitat d’una oferta turística ecològica és mitjançant els sistemes de certificació de sostenibilitat,

o “ecoetiquetes”, expedits per organitzacions i institucions a nivell internacional, com l’Institut de Turisme Responsable, una institució col·laboradora de la UNESCO; el Programa de Protecció Ambiental dels Estats Units “Ecotel”; Ecoturisme i el Centre de Recerca Cooperativa (CRC) a Austràlia; Turisme Verd a Escòcia; la Certificació per a Turisme Sustentable a Costa Rica, etc. En general, es tracta d’instruments voluntaris per sobre dels marcs legals, que se centren en l’acompliment ambiental de les empreses, els serveis i les destinacions; la qualitat dels productes; i la responsabilitat social de les empreses en els serveis.

A Espanya, segons els responsables d’ASETUR, “hi ha bons allotjaments catalogats amb segells i sistemes de qualitat de primer ordre, com EMAS, ISO, Q, etc., amb un gran nivell de qualitat, equipament i serveis i a un preu raonable per al que ofereixen”. No obstant això, Severino García creu que aquestes ecoetiquetes són encara molt escasses al nostre país, ja que són “molt costoses i inviables per a la gran majoria del sector, sobretot del medi rural, on no obstant això es donen les condicions objectives per a l’elaboració d’un producte turístic ecològic.”

En definitiva, el consumidor ha d’anar amb compte amb els serveis i productes que porten el qualificatiu de “ecològic”, perquè a vegades poden donar-li gat per llebre. Severino García reconeix que el turisme ecològic a Espanya “encara és un segment minoritari que no està regulat adequadament”, i crida l’atenció sobre certs portals en Internet que es venen com a ecològics i que “no solament manquen de criteris sinó que venen productes turístics agressius i depredadors amb el mitjà.”

Malgrat això, Mario del Real suggereix utilitzar la Xarxa, “i fins i tot, amb una mica de paciència, planificar-ho un mateix contactant directament amb els proveïdors dels serveis d’ecoturisme a través de la web”, si bé també recomana les agències de viatges, “on sempre es pot trobar alguna cosa”. Lemaistre recomana buscar turoperadors especialitzats, ONGs i associacions d’ecoturisme, entre elles, la principal: The International Ecotourism Society (http://www.ecotourism.org/). Benveniste també recomana diverses webs: Turisme Responsable (www.turismoresponsable.net); Turisme Sostenible (www.turismosostenible.info); Redturs (www.redturs.org); Biosphere Hotels (www.biospherehotels.org); i Echoway (www.echoway.org). Per part seva, els responsables d’ASETUR, a més d’Internet, i en concret el portal d’aquesta associació, i de les agències de viatges, suggereixen la Guia Oficial de les Cases Rurals, editada per Anaya, i en la qual figuren els allotjaments dels seus associats.

Quant a les destinacions preferides pels “ecoturistas”, Mario del Real destaca a Espanya els voltants dels Espais Naturals Protegits: “Aquestes zones tenen menors restriccions i permeten accedir a les zones d’interès ecoturístic dels Parcs Naturals o Nacionals, així com als seus “Centres d’Interpretació”, on s’expliquen els valors naturals d’aquests espais i les activitats que es realitzen”. Per part seva, Severino García afegeix que el que més atreu a la gent és “el consum de productes saludables, i per tant, la producció agroalimentària ecològica”. Quant a les destinacions a l’estranger, l’expert de l’OMT afirma que Costa Rica té molta fama, encara que adverteix que “en cada país es pot fer ecoturisme”. Per part seva, L’experta d’Ecologia i Desenvolupament fa un esment especial al “turisme comunitari”, “un turisme gestionat directament per les famílies en ciutats o pobles de països en vies de desenvolupament, que vol contribuir a millorar els ingressos d’aquestes famílies. El turista renuncia aquí a les majors comoditats dels establiments hotelers a favor d’un contacte més directe amb la cultura local”.

Durant aquest estiu, el Ministeri de Medi Ambient, la Fundació Biodiversitat i Ibèria han fomentat les bones pràctiques ambientals en els viatgers mitjançant una campanya en la qual s’han ofert “Deu recomanacions per a un turisme sostenible”. Segons els seus responsables, en assumir això consells, el turista contribueix a conservar la riquesa biològica de la Terra i a millorar les oportunitats de desenvolupament de moltes persones. Les recomanacions són les següents:

• Triï els proveïdors que li ofereixin garanties de qualitat i de respecte als drets humans i al medi ambient.
• Utilitzi els recursos naturals, com l’aigua i l’energia, amb moderació. Recordi que són béns escassos.
• Tracti de minimitzar la generació de residus. Són una font de contaminació.
• Quan hagi de desfer-se d’un residu, faci’l de la manera més neta que li faciliti el seu lloc de destinació.
• En un espai natural procuri que l’única petjada que deixi enrere sigui la del seu calçat.
• Si visita ecosistemes sensibles, com a esculls de coral o selves, informi’s de com fer-ho per a causar el menor impacte possible i no degradar-los.
• En comprar regals i records busqui productes que siguin expressió de la cultura local. Afavorirà l’economia dels pobles que li acullen i la diversitat cultural.
• No adquireixi flora i fauna protegida pel Conveni de Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres (CITIS), ni productes derivats d’aquestes espècies. És un delicte i contribueix a la seva extinció.
• En la seva destinació gaudeixi coneixent la cultura, costums, gastronomia i tradicions de les poblacions locals. Respecti-les i acosti’s a elles, tenen molt a explicar-li.
• Tracti de contribuir amb la seva presència al desenvolupament d’un turisme responsable i sostenible, construint amb el seu viatge un planeta més saludable i solidari.

Per part seva, WWF/Adena també llançava un decàleg de consells “per a unes vacances compromeses amb la naturalesa” (http://www.wwf.es/noticia.php?codigo=869). Els responsables d’aquesta organització ecologista, a més de coincidir amb els principis aportats pel MMA, Ibèria i la Fundació Biodiversitat, aconsellen als turistes visitar parcs naturals i reserves, “ja que les despeses que es realitzin en ells repercutiran directament en la protecció d’aquestes àrees naturals”. Així mateix, recomanen disminuir el consum de productes de cuidat personal i detergents, la reducció de l’ús del vehicle privat, i en definitiva, respectar la Naturalesa.