Garantia legal i comercial d’un vehicle

La garantia d’un vehicle es regeix per la Llei 23/2003, de Garanties en la Venda de Béns de Consum. Aquesta norma reconeix un termini de dos anys, a partir del moment de compra, perquè es puguin fer efectius els drets de la garantia. En el cas de béns de segona mà, aquest termini pot ser menor, però mai inferior a un any, mentre que es disposa d’altres 36 mesos, també comptats a partir del moment de la compra, perquè es puguin realitzar les accions legals oportunes si la reclamació del consumidor o consumidora no és atesa convenientment. Aquests terminis delimiten el que es coneix com a garantia legal, però a l’hora de comprar un vehicle pot existir un altre tipus de garantia: la comercial. Es tracta d’un avantatge més, que no és obligatòria, però que ofereix el venedor com una opció extra. El seu compliment depèn dels termes en els quals es pacti i, segons la citada Llei, “ha de posar al consumidor en una posició més avantatjosa en relació amb els drets ja concedits”.

El president de l’Associació Nacional de Venedors de Vehicles a Motor, Reparació i Recanvis (GANVAM), Juan Antonio Sánchez Torres, explica que la garantia legal és “un conjunt de drets irrenunciables que la Llei concedeix al consumidor”, enfront de la garantia comercial, “que és un conjunt de beneficis que el venedor o garant concedeix de manera addicional als drets que la Llei atorga”. Aquesta segona garantia constitueix, per tant, una sèrie de beneficis o condicions addicionals. “Si un vehicle té dos anys de garantia legal i quatre anys de garantia comercial, els dos primers anys es regirà pel que digui la llei i els dos anys restants, per les condicions de l’empresa”, precisa Rocío Algesires, del gabinet jurídic de la Federació de Consumidors en Acció (FACUA).

Segons explica, amb la garantia legal “queden garantits des d’un principi tots els elements d’un vehicle, amb els requisits que estableix la Llei, mentre que la garantia comercial està condicionada al que digui l’empresa”.

Algesires assegura que no és necessari que la garantia legal quedi recollida en un document escrit, “perquè la pròpia Llei la garanteix i n’hi ha prou amb demostrar la data de compra”, però adverteix que la garantia comercial “sí que necessita document, perquè es regirà per les condicions que l’empresa ofereix i aquestes condicions les ha de conèixer el consumidor en comprar el bé”. Per part seva, Sánchez Torres assevera que “ambdues han de constar per escrit, encara que siguin unes condicions comercials ofertes a voluntat del garant, tal com obliga la Llei 23/2003”. En concret, l’article 11.2 d’aquesta norma estableix la formalització de la garantia, “almenys, en castellà, per escrit o en qualsevol altre suport durador”. “En definitiva -conclou Sánchez Torres-, cal informar per escrit tant dels drets que aquesta Llei concedeix al consumidor, com de la garantia comercial que addicionalment pugui oferir-se”.

No obstant això, el president de Ganvam lamenta que la Llei de Garanties no desenvolupi la manera en què s’ha d’informar dels drets que concedeix al consumidor, “amb quina redacció, amb quina extensió”, per la qual cosa, explica, “Ganvam va elaborar un contracte de compravenda de vehicles d’ocasió, consensuat amb l’Institut Nacional de Consum i les 17 comunitats autònomes, que el 17 de Maig de 2005 va ser declarat exempt de clàusules abusives i que dóna compliment a aquesta obligació d’informar per escrit dels drets que es concedeixen al consumidor”. Amb tot, en la seva opinió, la Llei de Garanties “beneficia clarament al consumidor, atès que eleva significativament el nivell de protecció que tenia abans de la seva entrada en vigor”, encara que reconeix que beneficia “indirectament” al venedor perquè “en pujar el llistó dignifica i professionalitza un sector tradicionalment, i en moltes ocasions injustament, injuriat”. “Els empresaris no han de tenir por a aquesta Llei perquè amplia les seves obligacions. Al contrari, han de veure oportunitats de fidelització de clients”, afegeix.

El fet que la garantia es lliuri per escrit sol ser un avantatge, ja que permet conèixer per endavant el que cobreix, que no és tot. Per al que no es cobreix, la garantia comercial, que és una ampliació de la legal, pot oferir diferents serveis com el préstec d’un vehicle si la reparació supera les 24 hores, la reparació gratuïta de totes les avaries (materials i mà d’obra) que no siguin conseqüència del desgast normal per l’ús, assistència en carretera, manteniment… Tota una gamma de possibilitats que, segons Rocío Algesires, és freqüent que les marques ofereixin, però a costa d’augmentar el preu final de venda “perquè s’entén com un servei addicional”. “A més aquestes garanties solen ser limitades, no cobreixen el cent per cent de les peces”, adverteix. De la garantia legal sempre respon el venedor, per la qual cosa és a ell a qui s’ha de reclamar l’arranjament.

No obstant això, Juan Antonio Sánchez Torres, reconeix que “si resulta impossible o suposa una càrrega excessiva dirigir-se contra el venedor, el consumidor pot reclamar directament al fabricant. Per part seva, de la garantia comercial respon el garant, és a dir, el que ha volgut concedir tals beneficis. “I ho farà en la mesura establerta contractualment i seguint l’operativa, procediments i vies de reclamació establerts per escrit”, precisa el president de Ganvam. En aquest sentit, Rocío Algesires assenyala que la Llei estableix una espècie de responsabilitat solidària, és a dir, que no sols el fabricant ha de respondre, sinó també el venedor. “Moltes vegades és millor que tant el fabricant com el concessionari de compra tinguin constància de la reclamació, perquè s’aconsegueix més pressió perquè realitzin la reparació d’acord amb la reclamació”, aclareix.

Respecte al que cobreix la garantia i el que no, cal saber que les avaries de manteniment o desgast no estan incloses ni en la garantia comercial ni en la legal, “tret que hi hagi una avaria en un component perquè està defectuós d’origen”, matisa Algesires. Un vehicle té moltes peces que es desgasten amb el seu ús normal (pneumàtics, pastilles de fre, oli, filtre…) i, quan això ocorre, correspon a qui va comprar l’automòbil la seva substitució, “Ara bé, el venedor sí que respon si es tracta d’un desgast anormal, irregular o prematur d’aquest component”, recalca Sánchez Torres, que afegeix que el venedor tampoc respon “si s’ha produït una falta de manteniment del vehicle o una negligència en la conducció per part del seu propietari, que poden haver provocat un mal en el vehicle”. “Els problemes sorgeixen amb elements com l’embragatge, que en principi han d’estar coberts per la garantia legal, però molts fabricants posen problemes perquè diuen que l’embragatge s’espatlla per la manera de conduir”, censura Algesires.

En relació amb la garantia comercial, aquesta cobreix l’estipulat en el contracte, que pot recollir la seva extensió en temps, en contingut o en totes dues coses, respecte a la garantia legal.

“Si s’estén, per exemple, a tres anys, durant aquest temps addicional que el garant ofereix perquè vol, pot excloure els components que desitgi. O bé durant el termini de garantia pot oferir addicionalment la cobertura de les peces que es desgasten amb el seu ús normal, oferint un manteniment integral que inclogui des de pneumàtics fins a consumibles. El garant decideix el que ofereix addicionalment”, explica Sánchez Torres. Una altra cosa diferent és que en període de garantia la marca faci un arranjament i aquest s’espatlli quan ja s’ha caducat la garantia. En aquest cas, el venedor ha de reparar-la de nou: “Si ha vençut la garantia del vehicle, però no han passat sis mesos des que es va reparar en garantia, el venedor ha de reparar de nou, sempre que es tracti del mateix component”, afirma el president de Ganvam.

Finalment, en el cas que el vehicle estigui fora de garantia, legal o comercial, el Decret 206/1994, de prestació de serveis de tallers de reparació d’equips i components, modificat pel Decret 347/1998, de 20 de novembre, estableix que “totes les reparacions o instal·lacions estaran garantides per tres mesos o 2.000 quilòmetres (excepte les de vehicles industrials i ciclomotors o motocicletes fins a una cilindrada de 125 c. c. inclusivament, per a les quals serà de quinze dies)”. És a dir, si fora del període de garantia es realitza una reparació, el taller respon per ella durant tres mesos o 2.000 quilòmetres, amb les excepcions marcades, “però la peça torna a tenir dos anys de garantia”, especifiquen des de Facua. Per a reclamar, cal presentar la còpia de la factura en el taller.

La garantia d’un vehicle es pot perdre. El principal motiu és que l’automòbil sigui intervingut en un concessionari aliè a la marca. Si durant el període de garantia es repara el vehicle en un altre concessionari, quan de nou s’emporti al taller de la marca, si en aquest detecten que té una peça que no és original o que el cotxe ha estat manipulat, no té obligació d’arreglar-lo. Es considera que aquesta avaria està fora de garantia i, per tant, el taller no és responsable perquè el vehicle ha estat tocat per un establiment aliè. “A més, si en lloc d’informar el venedor, s’acudeix a un taller diferent per a realitzar la reparació, pretenent després que el taller oficial pagui la factura de reparació, impedint al venedor comprovar prèviament l’entitat de l’avaria, l’oportunitat de la reparació i qui ha de responsabilitzar-se d’aquesta, en aquest cas, tampoc el venedor respondrà”, completa Juan Antonio Sánchez Torres.

Referent a això, la Comissió Europea assenyala en la pregunta número 37 de la Guia Explicativa del Reglament 1400/2002, de Distribució de Vehicles a Europa, que “si el consumidor acudeix a un taller independent per a realitzar reparacions o tasques de manteniment del seu cotxe durant el període de garantia del fabricador, pot perdre la garantia si el treball és defectuós”.

No obstant això, reconeix que una obligació de realitzar les reparacions i el manteniment d’un vehicle només en la xarxa autoritzada “vulneraria el dret del consumidor a triar un taller independent” i impediria, sobretot en el cas de les garanties ampliades, que aquests tallers de reparació “competissin de manera efectiva amb la xarxa autoritzada”.

Altres causes de pèrdua de garantia són: que el consumidor no comuniqui a temps l’avaria produïda, que la seva falta de diligència provoqui el mal (com ocorre quan s’omple el dipòsit de gasolina en lloc d’omplir-lo de dièsel), que agreugi un mal menor convertint-lo en mal o avaria greu (per exemple, continuar la marxa amb un testimoni de temperatura encès fins a gripar el motor) i no fer el manteniment i servei establert pel fabricant del vehicle. “A més -completa Rocío Algesires-, si en període de garantia ens arreglen una peça i es torna a trencar fora d’aquest període, hauria de respondre de nou el fabricant, per simple atenció comercial”.