L’addicció als psicofármacos és un problema greu i cada vegada més freqüent. Entre els anys 2004 i 2009, el consum de tranquilizantes havia augmentat en un 40% a Espanya. Hi ha diferents tipus de psicofármacos, però els tranquilizantes (com els sedants, els hipnòtics i els ansiolíticos) generen més problemes d’abús que qualsevol un altre. A més, el seu excessiu consum és un llast per a les arques del sistema sanitari públic. Només en tranquilizantes, el Govern desemborsa cada any prop de 231 milions d’euros.
Cada vegada s’atén a més persones per problemes derivats de l’abús dels psicofármacos, una qüestió que afecta més a dones que a homes, perquè elles els consumeixen en major mesura. La primera dificultat per solucionar aquesta addicció és que moltes persones són addictes, però no són concientes. A més, aquests medicaments són legals, fàcils d’aconseguir i, sobretot els tranquilizantes, barats. Lluny queda del perfil de l’addicte a drogues il·legals, com l’heroïna, associat a població marginal i amb mala salut.
Per a Blanca Brigos, psicòloga clínica del centre de desintoxicació Institut Hipócrates, “el factor important per parlar d’una addicció no és el temps que duri la presa de psicofármacos, sinó la necessitat de prendre més quantitat per aconseguir els mateixos efectes, la incapacitat d’enfrontar-se a situacions de la vida sense prendre’s una pastilla, la por a quedar-se sense elles…”. És una addicció que afecta a tres nivells: el fisiològic, perquè el cos demana més dosi; el cognitiu, doncs el pensament de la persona està centrat a aconseguir o consumir les pastilles; i el conductual, perquè algunes persones realitzen accions que mai farien si no tinguessin l’addicció.
Els símptomes més fàcils de detectar per part d’amics, familiars o companys de treball són “l’aïllament, els canvis d’actitud o d’humor, deixar de realitzar activitats habituals, la pèrdua o deterioració de les relacions socials o problemes en el treball”, apunta Fidel Riba, director mèdic del Centre Terapèutic Marenostrum.
Combinació habitual
Aïllament, canvis d’humor, abandó d’hàbits o la deterioració de les relacions socials són algunes dels senyals d’una addicció
És infreqüent que una persona sigui addicta només a aquests medicaments. La combinació més habitual és l’addicció a l’alcohol i els psicofármacos, seguida d’alcohol, cocaïna i psicofármacos. “Moltes persones arriben a la clínica convençudes que el seu problema té a veure només amb un tipus de droga (legal o il·legal) i hem de dir-los que també tenen un problema amb els tranquilizantes”, comenta Brigos.
Els psicofármacos no tenen la mala fama de l’alcohol, la cocaïna, el cànnabis o l’heroïna. Per això, nombroses persones amb problemes de dependència no són conscients d’això. “Com els hi ha receptat el metge, pensen que no passa gens. No obstant això, només si es consumeixen bé no hi haurà cap problema”, explica José María Vázquez-Roel, psiquiatre especialista en addiccions de la Clínica Capistrano.
No afrontar l’ansietat
Una explicació per a l’abús de tranquilizantes és que moltes persones s’acostumen a evitar l’ansietat i les situacions que la provoquen. Prefereixen la drecera de la pastilla abans que enfrontar-se als problemes amb els seus recursos personals i, així, no aprenen a gestionar la seva ansietat. Els afectats poden ser d’edats i nivells socials molt diferents, però comparteixen uns trets comuns: sofreixen por, acostumen a patir símptomes depressius, eviten les situacions que els causen ansietat i han interioritzat que no poden resoldre els seus problemes sense fàrmacs i, fins i tot, els prenen abans d’una situació que, tal vegada, els pugui crear ansietat.
D’altra banda, les persones addictes tenen una predisposició biològica a ser-ho. No tothom que pren psicofármacos o que no sap enfrontar-se a l’ansietat desenvolupa una addicció. Totes les drogues actuen en el sistema de recompensa cerebral. “Quan un acte és plaent, el cervell vol que es repeteixi. Pansa amb el sexe, amb el menjar, amb la diversió. I les drogues en general actuen en aquest sistema”, explica Riba. Els tranquilizantes causen l’efecte plaent de reduir l’ansietat. A més, és una addicció que no avisa: a poc a poc s’augmenta la dosi i arriba un dia que ja no hi ha volta enrere.
A part dels factors biològics i psicològics, és necessari assenyalar altres causes que provoquen el continu augment del seu consum a Espanya. Vázquez-Roel posa l’accent en la saturació del sistema sanitari públic, que deixa poc temps per pacient al professional i porta al fet que aquest “servei ràpidament el receptari. Això origina un altre problema, que la factura farmacèutica sigui molt elevada”. A més, la psicoterapia privada exigeix un desemborsament econòmic que no tothom està disposat a assumir.
El tractament
Els experts recomanen que, sempre que es vulgui reduir o interrompre el consum de psicofármacos, es faci sota control mèdic. A Espanya hi ha nombroses clíniques de desintoxicació on es tracten diferents addiccions. “Cal posar-se en mans d’un professional“, indica Riba. “Quan ingressa algú, primer s’investiga què consumeix i en quina quantitat, per calcular quant es pot baixar la dosi sense que hi hagi síndrome d’abstinència, que en el cas dels tranquilizantes, és molt dur”. Si una persona addicta deixa de prendre els tranquilizantes de cop, sofrirà una síndrome d’abstinència amb nàusees, vòmits, marejos, ansietat i taquicàrdia.
L’ingrés en una clínica de desintoxicació dura entre vuit i deu setmanes. La persona surt sense consumir gens i es realitza un seguiment que pot perllongar-se durant diversos anys. El tractament no se centra només a eliminar el consum de psicofármacos, és necessari aprendre a afrontar l’ansietat.
“En una segona fase del tractament, quan la persona està gairebé desintoxicada en un plànol físic, cal iniciar la fase de deshabituació”, comenta Brigos. L’individu sofreix menys temors i és el moment en què ha de començar a aprendre que no necessita els fàrmacs. Per tant, cal tractar l’ansietat des d’un punt de vista psicoterapéutico. Es treballa l’àrea cognitiva perquè modifiqui pensaments desadaptativos (“no puc enfrontar-me a una reunió en el treball si no prenc un tranquilizante”), l’emocional amb tècniques de relaxació i la conductual, perquè comenci a acceptar que ha d’enfrontar-se a situacions sense medicarse.
A ningú li agrada sentir ansietat, però és necessària. És un mecanisme d’alerta que avisa d’algun perill, sigui real o imaginari. Sentir ansietat és la forma que té l’organisme de preparar-se per resoldre un problema. És positiu perquè permet estar capacitats per afrontar moltes de les situacions que es donen en la vida: una entrevista de treball, un examen, una mala notícia, etc. No obstant això, arriba un punt en el qual, per a moltes persones, es torna intolerable. Ja no és adaptativa, sinó que bloqueja. Interfereix en la vida laboral i social i, a més, causa malestar. Els símptomes de l’ansietat són molt variats: taquicàrdia, sudoració, palpitacions, mareig, tremolors i pensaments obsessius i negatius, entre uns altres.
Es calcula que un 20% de les persones sofrirà algun problema d’ansietat durant la seva vida i els tranquilizantes ajuden a combatre-la. Però no han de convertir-se en una solució eterna. Són un bon remei durant un temps determinat i per a un problema concret, sempre sota prescripció mèdica. En el cas que l’ansietat interfereixi de manera contínua en la vida d’una persona, és recomanable iniciar un tractament psicoterapéutico. José María Vázquez-Roel recorda una frase del filòsof Ludwig Wittgenstein: “L’ansietat és la palanca que mou el món”. En la seva opinió, obliga a resoldre els problemes, “però quan s’esborren amb psicofármacos, no es resolen i un no s’adapta a les exigències de la vida. És necessari afrontar els problemes, encara que sigui amb ansietat, per aprendre a superar-los”.
