Els pacients que compten amb una educació diabetológica de qualitat i continuada en el temps tenen un 40% més de possibilitats de millorar la seva adherència al tractament, segons indiquen diferents estudis. Això resulta clau per a prendre decisions independents i, en definitiva, per a anar cap a una autocura del pacient. Així s’afavoreix el seu apoderament, però també es facilita una retallada en la despesa sanitària, pel fet que d’aquesta manera es frenaria el desenvolupament de moltes de les complicacions associades a la diabetis. Ho veiem a continuació.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’adherència al tractament com “el grau de conducta d’un pacient respecte a la presa de la medicació, el seguiment d’una dieta o el seguiment de les recomanacions acordades pel professional mèdic”.
En la pràctica, això es tradueix en la voluntat que cada pacient mostra davant la seva patologia i que, si és crònica, com el cas de la diabetis, ha de mantenir una sèrie de rutines constants diàriament, bé per a mantenir-la sota control, bé per a no desenvolupar cap altra complicació de salut a causa de les malalties associades a ella.
No obstant això, i malgrat la gran importància de mantenir aquesta adherència, diferents estudis apunten que, almenys, entre un 40% i un 45% dels pacients no aconsegueix els objectius plantejats dins del seu tractament, la qual cosa comporta greus conseqüències a causa del mal control glucèmic, especialment en diabetis tipus 2. Com a efecte, això augmenta el risc de patologies com el peu diabètic, les malalties cardiovasculars, la nefropatía diabètica, la neuropatía diabètica o les complicacions visuals, així com de la mortalitat associada a moltes d’elles.
Segons l’informe ‘Necessitats no cobertes de les persones amb diabetis tipus 1 a Espanya’, publicat l’any 2019 per la Federació Espanyola de Diabetis (FEDE), l’adherència al tractament se situava com a pilar clau per a les persones amb diabetis i els seus familiars, ja que repercuteix en la seva salut, però també en la despesa sanitària derivada.
Cost socioeconòmic
Pel que respecta a Espanya, hi ha prop de 6.000.000 milions de persones amb diabetis i, al dia, es diagnostiquen uns 1.100 casos, la qual cosa suposa al voltant de 400.000 casos nous a l’any, dels quals el 80% corresponen a diabetis tipus 2. Unes xifres que posen de manifest la necessitat de potenciar la prevenció per a no desenvolupar la patologia, com també de prestar especial atenció a les complicacions, quan ja s’ha debutat en diabetis, amb la finalitat d’evitar que l’estat de salut s’agreugi.
En això últim, és fonamental comptar amb una sòlida educació diabetológica que, en conseqüència, augmentaria l’adherència al tractament. No rebre-la afecta a la salut del pacient i dels qui li envolten, perdent així qualitat de vida. Però també el pes de la no atenció a la diabetis recau sobre el propi sistema sanitari, amb uns costos directes i indirectes de, aproximadament, 5.800 milions d’euros anuals, suposant un 8,2% del total del pressupost sanitari total, dels quals 2.143 milions són deguts a les complicacions de la patologia, segons el ‘Informe sobre l’impacte econòmic de la diabetis tipus 2 a Espanya’.
Amb tot això, es calcula que el nostre país podria estalviar-se un total de 900 milions, o cosa que és el mateix, un 20% d’estalvi en despesa sanitària, si s’invertís en educació i prevenció de complicacions de la diabetis, millorant el tractament dels pacients a través d’una adequada formació diabetológica i, per tant, millorant els nivells d’adherència al tractament.
Educació i formació de qualitat
L’educació diabetológica en diabetis que reben tant els pacients com els seus familiars és clau quant a l’adherència al tractament posterior i durant la resta de les seves vides. Per això és tan important que sigui de qualitat, continuada en el temps, individualitzada i impartida per professionals sanitaris.
Dins de les mesures que es reclamen a les administracions públiques per a millorar la qualitat de vida de les persones amb diabetis, es troben les reivindicacions de FEDE. Entre elles destaca l’aprovació dels Diplomes d’Acreditació i els Diplomes d’Acreditació Avançada, que reconeixen la formació en diabetis de les infermeres educadores expertes en diabetis i que hauria de proporcionar-se a través dels Serveis Autonòmics de Salut. A més, es proposa que tenir aquests diplomes prevalgui per sobre de l’antiguitat en accedir a llocs d’atenció a les persones amb diabetis.
No obstant això, perquè aquest escenari sigui possible, Espanya ha d’invertir també a augmentar el personal sanitari, perquè el nostre país es troba a la cua d’Europa quant a infermeres contractades. La següent dada el corrobora: 5,9 infermeres per cada 1.000 habitants, enfront de les 8,6 infermeres per cada 1.000 habitants de mitjana europea.
Accés a les noves tecnologies
En diabetis i adherència al tractament, la recerca i innovació tecnològica juga també un paper decisiu per a les persones amb diabetis. I és que les noves tecnologies han arribat per a quedar-se, convertint-se en unes eines que contribueixen a l’hora d’aconseguir aquest objectiu.
No obstant això, l’accés a elles és desigual depenent de cada comunitat autònoma. Això produeix inequidades entre persones amb diabetis tipus 1 i persones amb diabetis tipus 2, els qui no tenen sempre accés a les mateixes innovacions malgrat els múltiples beneficis que podrien tenir per a la seva salut.
Així mateix, altres vessants positius que aporten les noves tecnologies i innovació són l’apoderament del pacient i el foment de l’autocura, sempre que aquestes eines estiguin vinculades directament amb l’educació diabetológica.
