La caiguda de cabell és un procés natural tant en homes com en dones i, no obstant això, suposa entre el 2% i el 3,5% de les consultes que es realitzen en serveis de dermatologia. No obstant això, característiques com que el pèl caigut no es recuperi o que es torni més prim, entre unes altres, poden indicar un problema: alopècia. Hi ha diferents tipus d’alopècia, algunes reversibles. A continuació es descriuen les diferències entre caiguda del pèl i alopècia i s’aporten dades sobre l’alopècia areata, una malaltia autoinmune.
Caiguda del pèl o alopècia?
Cadascun dels pèls del cos passa per tres períodes: la fase d’anágeno, en la qual hi ha formació activa del cabell, que dura entre dos i sis anys; la fase de catágeno o de regressió, en la qual es deté la divisió cel·lular i el fol·licle s’encongeix, que té una durada de tres setmanes; i, finalment, la fase de telógeno, en la qual es produeix la caiguda del pèl (uns 80 a 100 cabells cada dia) al llarg de tres a quatre mesos.
Però caiguda de cabell i alopècia no és el mateix. La caiguda constata que es desprenen un nombre significant de pèls a la més mínima tracció. Es denomina alopècia quan es produeix una disminució del nombre de fol·licles pilosos en un àrea determinada, a causa d’una alteració del cicle del cabell, al fet que no es recupera el perdut o que el nou pèl té una densitat o una grandària més petita. En ocasions, la primera pot conduir a la segona, però no és condició sine qua non. A més, hi ha tipus d’alopècia que són reversibles. Així doncs, es denomina alopècia a la pèrdua de cabell localitzada o generalitzada, temporal o definitiva (segons si hi ha destrucció del fol·licle piloso).
Alopècia areata: què la defineix
L’alopècia areata pot alterar les activitats habituals, com anar al col·legi o al treball o relacionar-se
L’alopècia areata és una malaltia que afecta als fol·licles pilosos i produeix pèrdua del pèl a mechones. La lesió inicial és, per norma general, de forma arrodonida o ovoide i la seva progressió és molt variable. En ocasions, les plaques creixen a partir d’un centre i, altres vegades, creixen de forma independent. No solament afecta a la zona del cabell, ja que pot provocar pèrdua de pèl en altres parts del cos, segons informa l’Acadèmia Americana de Dermatologia (AAD). Així, es denomina alopècia total quan es perd tot el pèl en el cuir cabellut, i universal quan afecta a tot el borrissol de la cara i el cos.
Està classificada com una malaltia autoinmune (en la qual el sistema immunitari ataca els fol·licles pilosos), encara que la seva patogènia i etiologia encara no està molt clara. La comunitat científica és de l’opinió que hi ha persones amb certa predisposició genètica en les quals determinats elements (infecció viral o factors mediambientals) actuarien com a detonant en el seu desenvolupament. Segons l’ADD, s’estima que un 1,7% de la població experimentarà un episodi d’alopècia areata al llarg de la seva vida. I una cosa està clara: ni és una malaltia contagiosa ni està provocada per estats de nerviosisme. Pot estar relacionada amb altres patologies, com la dermatitis atópica o el lupus eritematoso.
Alopècia areata i qualitat de vida
Segons l’Institut Nacional d’Artritis i Malalties Musculoesqueléticas i de la Pell (NIAMS), de moment no hi ha cura per a aquest tipus d’alopècia. Si bé en ocasions s’utilitzen fàrmacs aprovats per a altres malalties, cap tractament ha demostrat ser útil en la prevenció de la caiguda de nous mechones.
Encara que no causa dolor, no és difícil d’imaginar com pot arribar a afectar a la qualitat de vida de les persones. Per a algunes, pot ser molt complicat viure amb aquesta pèrdua de pèl, amb el que arriba a alterar activitats habituals, com anar al col·legi o al treball, fer esport, sortir amb els amics i relacionar-se. En aquest cas, els especialistes aconsellen informar-se bé de la malaltia i acudir a alguna associació de pacients que facilitin eines per aprendre a enfrontar-se a la situació.
Els experts del NIAMS recomanen que per minimitzar les complicacions que pot provocar la caiguda del cabell s’utilitzin perruques, gorres, mocadors per protegir el cap dels rajos solars, a més de filtre solar en cuir cabellut, cara i pell exposada; s’usin ulleres de sol que protegeixin els ulls (sense pestanyes o sense celles) de la pols; i, també, en cas d’haver perdut el borrissol nasal, s’emprin petites quantitats de loció antibiótica dins del nas per ajudar a mantenir els gèrmens a ratlla.
A més, per disminuir els efectes en l’aparença és convenient usar perruques, postissos, gorres o mocadors per cobrir el cap; utilitzar crema o carbonet del mateix color del pèl per cobrir les àrees de calvicie amb la finalitat de dissimular-les; i, també, servir-se d’un llapis de celles per delinear-les-hi.
La pèrdua de pèl també pot aparèixer en l’edat pediàtrica. Hi ha diferents alopècies d’inici prematur. Una d’elles és l’alopècia occipital que consisteix en una pèrdua de cabell localitzada a la regió occipital. Es desenvolupa durant els primers mesos de vida del lactant.
A pesar que es relaciona amb la fricció amb la roba de llit, segons el document ‘Alteracions del pèl i les ungles’, publicat en Pediatria Integral, de la Societat Espanyola de Pediatria Extrahospitalaria i d’Atenció Primària (SEPEAP), aquesta condició està associada al patró evolutiu del cicle fol·licular durant l’etapa fetal i neonatal. Es caracteritza per que, a les 20 setmanes de gestació, el cuir cabellut presenta fol·licles desenvolupats en fase d’anágeno que, de forma progressiva, avancen cap a la fase de catágeno i, finalment, la fase de telógeno o de repòs en la qual es produeix la caiguda del pèl. No obstant això, no succeeix el mateix en els cabells localitzats a la regió occipital, que romanen en la fase d’anágeno fins al naixement, moment en el qual, de cop, entren en la fase de repòs, per la qual cosa cauran en les 8-12 setmanes següents, donant lloc a aquesta característica alopècia.
En alguns casos, aquesta alopècia afecta a una zona més extensa deixant cobert de pèl solament la zona superior del crani.
