Tenir la malaltia d’Alzheimer pot portar a patir depressió i viceversa, és a dir, sofrir aquest trastorn mental amb problemes de memòria al mateix temps pot conduir al mal Alzheimer al cap d’uns anys. Segons els experts, l’associació entre ambdues malalties és clara, encara que no es dona en tots els afectats per una o una altra. No obstant això, quan ocorre, mai s’ha d’acceptar amb resignació i cal actuar, ja que existeixen tractaments i estratègies per combatre els símptomes de les dues. En aquest article s’expliquen els símptomes d’aquestes dues malalties, l’Alzheimer i la depressió, que, encara sent tan diferents tenen alguns aspectes en comú.
De la depressió a l’Alzheimer i viceversa
Què va ser primer: l’ou o la gallina? Aquesta cita popular ben podria aplicar-se a dos problemes de salut com la depressió i la malaltia d’Alzheimer, ja que amb freqüència un condueix a l’altre i es diagnostiquen en un mateix pacient. Són dues malalties diferents que tenen molts punts en comú. Molts casos de depressió, quan els afectats tenen una edat avançada, poden desembocar en el mal d’Alzheimer, que es manifesta més tard.
Debutar amb episodis depressius per primera vegada a partir de 65 anys s’associa a un major risc de sofrir Alzheimer
“Entre les persones amb depressió, hi ha un subgrup que pot tenir una demència afegida o predemencia depressiva, que s’estima en el 15% de totes les iniciades per primera vegada en persones majors de 65 anys. Altres vegades, és a l’inrevés: entre el 30% i el 40% dels malalts d’Alzheimer desenvolupa la malaltia mental”, explica Manuel Sánchez, coordinador de la Unitat de Psicogeriatría de l’Hospital Sagrat Cor, de Martorell (Barcelona), i del màster de Psicogeriatría de la Universitat Autònoma de Barcelona.
“Sabem que les persones majors que han desenvolupat depressió i, al mateix temps, han sofert molta afectació de la memòria, si segueixen un tractament per a la primera poden millorar la segona”, assegura Sánchez. Encara que a l’inici els episodis s’hagin tractat amb èxit, segons indica aquest expert, “al cap d’uns vuit anys, d’igual manera, poden desenvolupar demència”. Aquests casos són una predemencia depressiva, la qual cosa implica la necessitat de mantenir una cura especial amb les persones que tenen episodis depressius per primera vegada a partir de 65 anys, “perquè tenen un risc major de sofrir Alzheimer, encara que es tracti amb èxit la seva depressió, i hem de seguir avaluant-les”.
També és possible que persones amb la malaltia d’Alzheimer desenvolupin símptomes depressius. Succeeix que en desestructurar-se el seu món intern, es troben presos de la seva malaltia i senten solitud, aïllament i incomprensió per part del món que els envolta. Aquests signes contribueixen a empitjorar el seu estat i la seva qualitat de vida i “s’haurien de tractar”, destaca Sánchez. “Cal cuidar molt l’ambient i el maneig de la vida diària dels malalts d’Alzheimer per evitar-los aquest aïllament, l’abandó o la desconnexió dels estímuls de l’ambient familiar i, amb això, que empitjori el seu estat. Els símptomes depressius no són normals, a pesar que coexisteixi una malaltia incurable com la d’Alzheimer”, precisa Sánchez.
Com cuidar a les persones amb Alzheimer
S’han de mantenir els estímuls lluminosos, sonors i sensorials que envolten a la persona que sofreix Alzheimer
Sigui amb Alzheimer o depressió, les persones afectades precisen determinats cures per evitar que la seva malaltia derivi en l’altra. Sánchez explica que “està a la nostra mà cuidar al pacient amb Alzheimer, perquè disposi d’un ambient adaptat a la seva discapacitat i segueixi formant part d’ell”. Estima habitual que, per la seva dificultat per respondre, els estímuls disminueixin en el seu entorn i el pacient no participi en cap activitat de la llar. “Però, encara que no tingui capacitat per al llenguatge, té bastant preservada la seva capacitat de reacció sensorial i, fins i tot, a les carícies afectives, fins a períodes avançats de la seva malaltia”, afegeix.
Això implica que s’han de mantenir els estímuls lluminosos, sonors i sensorials que envolten al pacient amb el mal Alzheimer, a qui de manera errònia se “situa en zones poc il·luminades de la casa o institució en la qual resideix”. De fet, alguns estudis científics assenyalen que “determinats nivells de lluminositat -la luminoterapia- ajuden a combatre l’agitació persistent o la inquietud psicomotriu i els episodis depressius en aquests malalts”, agrega Sánchez.
El seu contacte amb nens i animals també és beneficiós. Les experiències de teràpia assistida amb gossos de gran grandària (com a gossos lazarillo) en persones amb demència, encara escasses a Espanya, han demostrat que l’estimulació afectiva (el tacte i el contacte) funciona: els animals els ajuden a manejar-se i a ser autònoms al seu domicili i estan entrenats per evitar que s’extraviïn. Altres experiències amb gats, encara que no utilitzats com a animals guies, han estat positives des del punt de vista afectiu. Quant al contacte amb els nens, resulta beneficiós i enriquidor per a ambdues parts. Els més petits aprenen a conèixer i a tractar a persones significatives de la seva família, encara que tinguin minvades les seves capacitats.
La depressió sempre s’ha de tractar, com ocorre amb la malaltia d’Alzheimer, encara que la persona sigui d’edat avançada. És alguna cosa que ha de quedar clar tant per a la família com per al propi afectat, que tendeix a justificar el seu estat, pensar que és lògic i atribuir-ho a pèrdues del seu entorn. “La depressió no és un estat anímic normal i, per això, ha d’avaluar-se i tractar-se”, destaca Manuel Sánchez.
Una vegada resolta, si els símptomes s’han diagnosticat en una edat avançada, els professionals han de valorar si és una situació puntual i corroborar quin és l’estat cognitiu del pacient amb proves que permetin anticipar l’evolució de la depressió cap a una demència. Si s’identifica una deterioració cognitiva lleu o incipient, la persona encara conserva la capacitat de fer certa gimnàstica mental per mantenir la seva autonomia més temps. En aquest cas, ha d’integrar converses, exercicis i lectures, però sense cometre excessos, perquè això li induiria una sobreestimulación i causaria l’efecte contrari. Ha de rebutjar participar en activitats que li saturin, detalla Sánchez.
