La diabetis és una malaltia crònica que s’ha comparat amb una “assassina silenciosa”, ja que els qui la pateixen no noten els seus símptomes. Alguns d’aquests són orinar i beure amb freqüència i tenir molta gana però, malgrat això, aprimar. Es diagnostica amb unes proves molt senzilles, des d’atenció primària, i les conseqüències de no fer-ho poden ser desastroses per a la salut del diabètic, ja que el 75% dels malalts moren per una patologia cardiovascular. Per controlar la malaltia, és fonamental que el pacient es conscienciï i canviï d’estil de vida. El 80% del control de la diabetis depèn de l’afectat i solament un 20% de la responsabilitat recau en les pastilles receptades. Així ho destaca en aquesta entrevista Antonio Hormigo Pou, membre del Grup Nacional de Diabetis de la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (SEMERGEN) i metge de família del Centre de Salut Port Blanco, de Màlaga, amb motiu de les VI Jornades de Diabetis en Atenció Primària, celebrades a Toledo.
Segons els estudis, es calcula que prop del 12% de la població major de 18 anys sofreix diabetis i, probablement, el 11% de les persones que la tenen no ho saben.
“El 80% del control de la diabetis depèn del pacient”Els símptomes clàssics de la diabetis més freqüent en l’adult, la diabetis de tipus 2 (la 1 és més freqüent en nens i no és la més nombrosa) són: orinar molt, tenir molta sigueu i bastant gana i, malgrat això, registrar una lleugera pèrdua de pes. Aquests són els símptomes més habituals en les consultes, on amb una analítica molt senzilla, a partir d’una burxada en un dit, es pot determinar la glucèmia en dejú. Si aquesta supera la xifra de 126 mil·ligrams (mg), es pot fer un diagnòstic de sospita de la diabetis.
Sí, però és més senzill i menys agressiu fer aquesta prova en dejú i, segons el resultat, realitzar un estudi més profund i una analítica de sang.
Aquesta determinació es realitza en dejú, amb l’extracció de l’analítica general. Serveix per diagnosticar la diabetis (si està per sobre del 6,5% de l’hemoglobina global) i, una vegada diagnosticada, per valorar com s’ha controlat la malaltia en els últims mesos. En aquest cas, mantenir l’hemoglobina glicosilada per sota del 7% és la situació idònia.
“La diabetis condueix a afectació de ronyons, ulls i peus”En principi, no. Qualsevol és vàlida. Varien els criteris diagnòstics o els marcadors que es prenen com a referència en funció de la prova de sang que es realitzi. Si glucèmia en dejú és més de 126 mg o de 200 mg dues hores després d’haver menjat -tant si la mostra de sang es pren a partir d’una burxada en el dit com d’una analítica-, es pot parlar de diabetis. L’hemoglobina glicosilada també es pot obtenir a través d’una burxada en el dit, però aquesta prova està disponible en pocs llocs. El normal és que es faci una extracció venosa de sang.
La diabetis és una assassina silenciosa, perquè el pacient té la percepció que no sofreix una malaltia: no dol, no dona símptomes, no li porta al metge de forma reiterada, no sent gens i pot fer una vida normal. Però la diabetis, a més de produir un dany per si mateixa, condueix a l’afectació dels ronyons, dels ulls i dels peus, alhora que augmenta de forma important el risc cardiovascular.
El 75% de les morts per diabetis es deuen a una malaltia cardiovascular. Aquesta també és la causa més freqüent de mortalitat en la població general, però en els diabètics és encara major.
“La diabetis és una assassina silenciosa”No. La diabetis és una malaltia crònica. Una vegada que es diagnostica, és per a tota la vida, no hi ha volta enrere. Solament en circumstàncies molt excepcionals, de pacients amb una obesitat mórbida, a els qui els sobren 50 quilos i aprimen, ocorre de vegades una reversió.
De diagnosticar-la i tractar-la. Hem de convèncer als pacients que les cures, per molts fàrmacs que es prenguin, depenen que posin de la seva part, del control de l’alimentació i de la realització d’exercici moderat, per evitar el sobrepès.
El primer, modificar el seu estil de vida, que es basa a prendre una alimentació sana, hipocalórica, controlar la ingesta d’hidrats de carboni i realitzar exercici, la qual cosa no consisteix a apuntar-se a un gimnàs, sinó a realitzar exercici aeròbic i isomètric, com nedar, caminar, ballar o anar amb bicicleta. Est ha de realitzar-se uns 45 minuts o una hora, durant cinc dies a la setmana.
“La lluita contra el sobrepès i la modificació dels estils de vida té la seva transcendència per evitar la diabetis”Si no s’aconsegueixen controlar les xifres de glucèmia, hi ha diferents fàrmacs que es poden administrar. A l’inici, es tracta amb diferents medicaments: la més habitual és la metformina, que s’administra en dosi d’1 o 2 comprimits al dia. També hi ha uns altres, com les sulfonilureas i les glitazonas. I si cap funciona, s’administra insulina. Però insisteixo, el més important és que el pacient es conscienciï que el 80% del control de la seva glucèmia depèn d’ell i no de les pastilles que se li puguin receptar.
El meu missatge és que la lluita contra el sobrepès i la modificació dels estils de vida tenen la seva transcendència per evitar la diabetis. Cal controlar la dieta perquè sigui l’adequada, amb aliments sans i preparats pels propis pacients diabètics, com els indiqui el seu metge, i fer exercici cinc dies a la setmana. Amb això milloraria la incidència de la diabetis (els nous casos que es diagnostiquen a l’any) en la població general i el desenvolupament de malalties cardiovasculars que, avui dia, són la primera causa de mort.
El tractament de la diabetis és un camp en el qual s’han experimentat diverses innovacions en els últims cinc anys. Un dels fàrmacs recents que s’han desenvolupat són els inhibidors de l’enzim DPP-4. Encara que no és un tractament d’elecció, no és un dels primers fàrmacs que es recepta quan una persona sofreix diabetis, té certs avantatges.
Els principals beneficis dels inhibidors de la DPP-4 són: no causar hipoglucèmia (baixades de sucre), una de les complicacions més importants que poden tenir els pacients diabètics; no provocar un augment de pes; i, en alguns casos, quan el ronyó està afectat, ni tan sols requerir ajustos per controlar la malaltia. El seu inconvenient és el preu, ja que són més cars, una característica que, sobretot en el context actual, obliga a valorar amb precisió quina pacients els necessiten, segons explica Antonio Hormigo.
