Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Aprendre a nedar en l’edat adulta

El temor al mitjà aquàtic és una de les barreres que dificulta l'aprenentatge de la natació

Practicar entre dues i tres sessions de natació per setmana s’ha convertit per a moltes persones majors en prescripció facultativa. S’estima que, almenys, una de cada cent persones al món pateix algun tipus d’artritis, i l’exercici aquàtic regular els ajuda a mantenir mòbils les articulacions i a reduir el dolor. La creixent conscienciació sobre els beneficis que reporta la natació en la salut és una de les raons per aprendre a nedar en l’edat adulta. Però existeix un percentatge que s’enfronta al problema del temor a l’aigua, tan accentuat en alguns casos que aconsegueix el grau de fòbia. És gairebé impossible determinar en xifres la incidència d’aquesta fòbia, ja que la majoria la pateix pensant que no mereix la pena ser tractat. No és una afecció sense solució; la teràpia psicològica cognitiu-conductual i l’ajuda dels professionals de la natació poden aconseguir a superar la por.

La creixent conscienciació sobre els beneficis que reporta la natació en la salut i en l’estat físic és una de les raons per les quals els adults que no saben nedar decideixen aprendre aquest exercici. Francisco Bernal, monitor titulat per la Real Federació Espanyola de Natació i Coordinador del Col·legi de Natació Dofí de Madrid distingeix dos tipus de motivació, «sent el principal els metges: problemes d’esquena o de genoll, lesions articulessis i artrosis». Bernal assenyala que els motius personals influeixen molt: pares que acompanyen als seus fills a la piscina i desitgen compartir l’experiència, l’afany de superació, el desig de gaudir com tothom de la platja i el mar.

Les raons per les quals alguns adults no saben nedar cal buscar-les en determinades circumstàncies. La més comuna és que fins a fa unes dècades no se li donava importància a aquesta pràctica. Avui, en canvi, el seu aprenentatge s’ha incorporat als plans d’estudi en els col·legis. A més, abans poques persones tenien accés a piscines. Bernal afegeix que «antigament només sabia nedar qui vivia en la costa o prop d’un riu». I una altra de les causes per les quals molta gent gran no sap nedar es troba en la por a l’aigua. Part d’ells, normalment els més majors, tenen temor pel desconeixement del mitjà i de la immersió, però una vegada que es fiquen en l’aigua i s’acostumen a les sensacions que provoca submergir-se superen totes les seves reticències. Encara així existeix un percentatge de persones, «els més joves, amb menys de 50 anys», continua l’expert, el temor del qual a l’aigua és molt forta, sobretot per experiències traumàtiques. Amb ells el procés d’aprenentatge és més complicat.

Aquesta por exacerbada a l’aigua està catalogat com una fòbia específica, de tipus situacional, i rep el nom d’hidrofobia . Una de les característiques d’aquesta afecció és que limita a la persona que ho sofreix, ja que el fet d’apropar-se a grans quantitats d’aigua la immobilitza i desencadena diverses reaccions fisiològiques i psicològiques. En alguns casos el problema pot aconseguir graus tan extrems que fins a impossibilita al subjecte a ficar-se a la dutxa.

Causes de la hidrofobia

La fòbia específica és la por irracional, exagerat i continu a un objecte, a un ésser viu o a una situació particular (llocs tancats, viatjar amb avió o travessar túnels, entre altres), encara que no suposi un perill real. Com explica José Héctor Ufanós Bleda, psicòleg especialista en teràpia de conducta, «qui pateix la fòbia reconeix que la seva por és excessiva i irracional. No obstant això i malgrat això, la persona, o bé evita les situacions o les suporta amb un intens malestar, la qual cosa arriba a interferir en la seva rutina habitual o en les seves relacions».

Concretament, la hidrofobia és una fòbia situacional de les classificades com de tipus ambiental. «Aquestes solen començar en la infància i són més freqüents en dones que en homes», assenyala Lozano. Així mateix, per als estudiosos la hidrofobia és fruit d’una conducta apresa. Segons Mª Jesús Andrés Pérez, psicòloga clínica i directora del Gabinet Psicomáster, un centre privat d’atenció psicològica «haver tingut una o diverses experiències desagradables en l’aigua, ser testimonis d’experiències aversivas en altres persones o que se’ns hagin transmès temors o preocupacions excessives, bé de forma general o específicament cap a l’aigua, són factors capaços d’originar el problema».

La fòbia específica és la por irracional, exagerat i continu a un objecte, a un ésser viu o a una situació particular

Un dels defensors d’aquesta teoria és el francès Gérard Calamia, que porta al voltant de 30 anys estudiant la relació dels individus amb el mitjà aquàtic. Calamia, en un treball publicat en 1993 assenyala que el punt de partida del temor a l’aigua es troba en la infància, quan no es posseeixen experiències aquàtiques. Els adults solen projectar les seves pròpies pors sobre els nens, que «ho integren en el seu sistema de funcionament». El resultat d’aquesta educació és que el subjecte «desenvolupa uns pensaments irracionals i d’ansietat en relació al mitjà aquàtic».

Els traumes també posseeixen una influència determinant. Una incorrecta metodologia en l’ensenyament de la natació, sobretot en la forma d’afrontar el primer contacte de l’alumne amb l’aigua, les immersions provocades o les males experiències dins del mitjà aquàtic (inici d’ahogamiento, aguadillas, ser cobert per una ona o arrossegat pel corrent o estar atrapat en un recinte tancat sent l’única escapatòria a través de l’aigua, per exemple) poden ocasionar una forta aversió al mitjà. D’aquesta manera, la sola idea d’entrar en contacte amb ell pot desencadenar una sèrie d’efectes, tant fisiològics com a subjectius, que impedeixin aprendre a nedar, gaudir del mar o la piscina.

L’experiència ha mostrat als professionals de la natació que existeixen més casos de fòbia d’origen educatiu que de tipus traumàtic. Aquest últim cas, a més, és més freqüent entre els adults.

Efectes d’una fòbia

La síndrome fòbica consta de tres components, explica l’experta, «la por central, l’ansietat anticipatoria i la conducta d’evitació». La por central es desenvolupa en exposar-se el subjecte a l’estímul temut, en aquest cas l’aigua. Es desperten, així, una sèrie de reaccions fisiològiques que varien depenent de la persona, com a increment de la freqüència cardíaca, de la pressió arterial, sudoració, inhibició de la salivació, nàusees, diarrea o contraccions estomacals, entre unes altres.

El temor a l’aigua també provoca respostes subjectives. Lozano assenyala que el subjecte fòbic «desenvolupa tot tipus de creences sobre la situació temuda i de la seva incapacitat per afrontar-la». A més, sol interpretar de manera subjectiva les reaccions fisiològiques que sofreix i aquests pensaments solen traduir-se en ‘autoverbalizaciones’ com «no podré afrontar-ho» o imatges que anticipen les conseqüències negatives d’entrar en contacte amb l’aigua. L’expectativa de perill dona lloc a una resposta d’evitació, en la qual el subjecte escapa i abandona la situació temuda al més aviat possible.

Teràpies psicològiques

Segons la psicòloga, «la hidrofobia presenta un bon pronòstic», pot superar-se; la millor forma d’aconseguir-ho és l’exposició directa a la mateixa, afrontar-la fins que el temor desaparegui. Quant al millor tractament per ajudar a vèncer una fòbia, els estudis assenyalen com el més eficaç el psicològic d’orientació cognitiu-conductual, basat en una orientació terapèutica que treballa pensaments, conductes i emocions.

Per la hidrofobia, indica la directora del Gabinet Psicomaster, es recomanen tècniques d’exposició en les quals es «exposa gradualment al subjecte a la situació temuda, dotant-li prèviament d’estratègies de resistència tals com a entrenament en relaxació, respiració lenta, autoinstrucciones, entre unes altres». Alhora, s’empren tècniques de reestructuració cognitiva, «treballant les creences, expectatives, atribucions, automanifestaciones errònies o distorsionades». Així mateix, atès que el mecanisme que manté el problema en la hidrofobia és principalment l’evitació, «ha de treballar-se cortocircuitando així el cercle viciós aigua-ansietat-evitació».

També existeixen altres tipus de teràpies psicològiques per afrontar aquests temors, com la desensibilización sistemàtica, tècnica diferenciada de les dos anteriors en què no s’enfronta al pacient a la seva fòbia de forma directa, sinó que es realitza de manera imaginària.

EN L'AIGUA

Img pici1
El primer que fan notar els monitors de natació és que els adults amb temor a l’aigua triguen molt més temps a aprendre a nedar que els nens. Dins de l’aigua manifesten una excessiva tensió muscular que els impedeix moure’s correctament, tenen la sensació de que es van a enfonsar, se’ls accelera la respiració i, després, apareix la impressió d’ofec. Per poder ajudar als adults a superar aquesta por és molt important que sentin plena confiança en el seu monitor. Així, quan se’ls indiqui que se submergeixin en l’aigua, ho faran amb seguretat. A més cal transmetre la certesa que la immersió pot ser agradable i fins a divertida. També és convenient, assenyala Bernal, «no marcar terminis estrictes de temps per aconseguir vèncer els temors i acabar nedant. Si estan decidits a aprendre, superaran la por. Però és necessari constància i un seguiment».

Les primeres classes es donen en piscines amb poca profunditat, perquè l’alumne pugui fer peu (aporta seguretat). Inicialment se’ls ensenya a caminar en l’aigua, primer agarrats a la vorada i després, a les mans del monitor. L’objectiu és que el subjecte es familiaritzi amb l’aigua, «que vegi la resistència que exerceix l’aigua sobre el seu cos, com es mouen les mans dins del mitjà aquàtic, agarrar l’aigua per veure la textura que té». Per a Bernal aquesta primera etapa de familiarització és fonamental i és la que cal cobrir sobradament.

Els primers exercicis han de ser senzills i graduals. En aquesta etapa inicial la persona ha de mantenir la cara fos de l’aigua, doncs és la zona «més sensible en els individus amb temor a l’element líquid», indica Bernal. En aquesta fase de familiarització, l’individu aconsegueix submergir-se fins al coll, i després, se li va esquitxant al rostre a poc a poc, augmentant la quantitat gradualment fins que perd el temor i aconsegueix submergir-se. Quan la persona ha perdut la por, se li ensenya a respirar sota l’aigua. La tècnica més utilitzada és la de situar a l’alumne dempeus i agarrat a la vorada de la piscina, indicant-se-li a continuació que prengui aire per la boca i flexioni les cames per ficar el cap sota l’aigua, on expulsa l’aire per la boca i el nas, traient, tot seguit, de nou el cap a l’exterior. La següent etapa és la flotació, que ha d’ensenyar-se en zones on l’aigua cobreixi poc. I una vegada que per surar no ofereixi ja impediment algun, gens impedirà que una persona adulta aprengui a nedar.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions