Pérez de Prado opera, a l’Hospital de Lleó, a pacients coronaris amb la intenció de restaurar el flux sanguini en un got obturado. No és cirurgià i el que practica no és, en realitat, cirurgia, sinó intervencionisme coronari percutani (PCI), l’alternativa a la cirurgia vascular convencional. Amb ell parlem d’aquesta tècnica i de la seva aplicabilitat en pacients diabètics.
Existeix una controvèrsia sobre quin mètode dóna superiors resultats sense que s’hagi dilucidat encara quin és millor. Possiblement hi ha pacients que es beneficiïn millor de l’anastomosis arterial coronària per empelt (CABG), que és el mètode quirúrgic; mentre que uns altres, que no són pocs, trauran profit d’un intervencionisme coronari percutani (PCI).
És una angioplàstia coronària, un mètode no quirúrgic per a resoldre l’oclusió del got tapat ideada pel cardiòleg vienès Andreas Grüntzig en 1977, i que avui dia forma part de la rutina en qualsevol unitat hospitalària de cardiologia. Es tracta d’aprofitar la via d’un catèter (dispositiu que es pot introduir en vena o artèria, entre altres) per a implantar una pròtesi impregnada o no amb fàrmac que desobstruya el got i eviti una reoclusión (que el got torni a tancar-se en retirar la sonda).
“És necessari plantejar indicacions i tècniques quirúrgiques específiques per al pacient diabètic”L’EuroPCR constitueix en aquests moments la trobada més important en matèria d’intervenció cardiològica a Europa. En aquesta ocasió ha congregat a 12.000 professionals procedents de tot arreu del món, especialment de països europeus, però també d’Amèrica, Àsia i Orient Mitjà.
En un dels simposis del congrés, diabetólogos, cirurgians cardíacs i cardiòlegs intervencionistes hem debatut sobre la millor alternativa per a tractar al pacient diabètic amb malaltia coronària. Ocorre que en aquesta malaltia la diabetis mellitus empitjora el resultat a curt i llarg termini tant de CABG com de PCI.
Tant cirurgians com cardiòlegs intervencionistes ens enfrontem al repte d’haver d’intervenir en pacients amb pitjors llits vasculars, major morbimortalidad, pitjor pronòstic, menor permeabilitat a llarg termini d’empelts venosos o radials. Al meu entendre, és necessari plantejar indicacions i tècniques quirúrgiques específiques per al pacient diabètic. D’altra banda, sabem que un control estricte de la glucèmia millora els resultats de la cirurgia a curt, mitjà i llarg termini.
Els individus diabètics no fumen més ni menys que els no diabètics. El tabaquisme augmenta molt el risc en dones diabètiques, no tant en homes (per raons encara no aclarides). Sabem que un abandó tàcit de l’hàbit disminueix el risc, però fa falta advertir que aquest persevera encara 10 anys després d’haver apagat l’últim cigarret.
El pitjor, en qualsevol cas, és quan es donen totes dues circumstàncies. La malaltia coronària és responsable del 60% de morts en pacients adults amb diabetis. El risc es multiplica per dos en els homes i per quatre en les dones.
De fet, sabem que en el 8% dels pacients diagnosticats de diabetis mellitus subjeu una malaltia vascular perifèrica, taxa que aconsegueix el 45% als 20 anys de malaltia. En els diabètics, a més, el risc d’ictus es multiplica per quatre. A manera de conclusió, podríem dir que les complicacions cardiovasculars en pacients diabètics intervinguts són de dos a sis vegades més freqüents que en pacients no diabètics.
La diabetis està adquirint en el món proporcionis d’epidèmia global. Es creu que l’any 2025 hi haurà 330 milions de diabètics. En aquesta mena de pacients, les malalties cardiovasculars són les responsables del 70% dels ingressos hospitalaris i del 80% de les morts, de manera que avui les principals associacions científiques veuen a la diabetis com una malaltia cardiovascular.
Malaltia macrovascular i microvascular, progressió accelerada d’aterosclerosi, afectació coronària, menor calibre dels gots coronaris, desenvolupament pobre de circulació col·lateral, increment del risc aterotrombótico, agregabilidad plaquetària augmentada, sinergismo amb fenòmens inflamatoris i disminució de mecanismes fibrinolíticos són algunes de les principals complicacions al fet que han de fer front els terapeutes.
Es coneix que els pacients amb diabetis mellitus majors de 30 anys tenen un risc cardiovascular comparable al de pacients no diabètics amb un infart agut de miocardi previ, independentment del sexe i de la mena de diabetis, per la qual cosa no caben titubejos a l’hora de plantejar un tractament intensiu i preventiu de complicacions. Aquest tractament es duu a terme avui dia de manera multifactorial, incloent un control de glicemia, dels nivells de pressió arterial o nivell lipídic, combinant mesures higiènic-dietètiques amb tractaments farmacològics.
