Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Recerca mèdica

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Avanços en caquèxia

Aquesta síndrome està provocada per una pèrdua de pes molt important i afecta, sobretot, al teixit adipós, al muscular i, fins i tot, al múscul cardíac

La patologia coneguda com a síndrome d’anorèxia-caquèxia afecta a la qualitat de vida del pacient i pot convertir-se en una greu amenaça per a la seva supervivència. La caquèxia és un marcador ben reconegut d’edat avançada, encara que també es detecta en gran part dels malalts de càncer avançat, individus amb infeccions, traumatismes, immunodeficiència (sida) i malalties cròniques com l’EPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica). L’originen diversos factors que afecten tant a les reserves de grassa com a les de teixit muscular. En l’actualitat, es desenvolupen nous tractaments per combatre-la.

Img pesoImagen: Pontus Edenberg

Sis de cada deu pacients amb càncer avançat desenvolupen algun grau de caquèxia, segons la Cancer Research UK, organització britànica dedicada a la recerca de la malaltia. Entre les característiques clíniques de la caquèxia, destaquen anorèxia, pèrdua de pes significativa amb atròfia muscular desproporcionada i deterioració funcional. Aquesta dolència, també coneguda com a síndrome d’anorèxia-caquèxia, augmenta l’índex de morbiditat i mortalitat en els pacients afectats. Durant la primera setmana de desembre, s’han reunit a Barcelona més de 400 experts de tot el món per debatre sobre els coneixements actuals. La trobada ha posat en relleu nous tractaments que es desenvolupen per fer front a aquesta malaltia

Amb alimentar-se no prou

Els suplements nutritius augmenten la grandària del múscul i la força, a més de disminuir la deterioració en la capacitat de caminar i, en conseqüència, el temps i les despeses d’hospitalització. Així conclou un assaig clínic realitzat durant dos anys mitjançant un programa específic d’exercici i suport nutricional amb pacients amb caquèxia. Annemie Schols, de l’Hospital Universitari de Maastricht (Països Baixos), va dirigir l’estudi, que se sumeixi a les creixents evidències que una nutrició adequada pot retardar la pèrdua de pes dels pacients i augmentar la qualitat de vida. La gana i la capacitat d’alimentar-se són factors determinants. No obstant això, l’assessorament dietètic i, en casos extrems, la nutrició enteral (per sonda) o parenteral (per via endovenosa) són sovint insuficients.

L’assessorament dietètic i, en casos extrems, la nutrició enteral o parenteral, són insuficients

De la mateixa manera, subministrar testosterona i suplements nutricionals -juntament amb programes d’exercici- es perfila com un nou tractament per a persones majors amb falta de força i desgast general. Diversos estudis han constatat que pot mantenir, o fins i tot augmentar, la massa magra corporal. En la trobada barcelonina es van presentar diversos estudis, com el de Giuseppe Rosano, de l’IRCCS Sant Raffaele Pisana a Roma (Itàlia), que conclou que la testosterona millora les funcions de l’organisme en les persones amb insuficiència cardíaca.

Gana i creixement muscular

La ghrelina és una hormona que cobreix el fons de l’estómac de l’organisme per estimular l’apetit. Donada la seva importància per al tractament de la caquèxia, en l’actualitat es desenvolupen fàrmacs amb la seva mateixa funció. Les proves preliminars ja demostren que augmenten les ganes de menjar i el pes, alhora que milloren la funció muscular del pulmó. El mateix ocorre amb el desenvolupament de teràpies dissenyades per frenar el mecanisme, per les quals una substància anomenada miostatina, localitzada en el múscul, inhibeix el creixement d’aquest. Els resultats d’un assaig exposat en la citada conferència mostren que ratolins que tenien un tumor milloraven de manera dràstica en la massa muscular quan se’ls injectava el compost. A més, vivien durant més temps.

Les conclusions d’altres estudis amb formoterol (8-agonistas) li perfilen també com una nova opció terapèutica. Els treballs duts a terme pel grup d’Arguilés (UB), han demostrat que aquests agonistas redueixen la degradació de les proteïnes del sistema musculoesquelético, augmenten la síntesi d’aquestes proteïnes, reverteixen l’apoptosi (mort cel·lular programada), afavoreixen la regeneració muscular i milloren la força d’agarri en models animals. Ja es duu a terme un assaig clínic en fase II per confirmar les dades en humans.

La importància de les citoquinas

Ken Fearon, especialista en la genètica de la caquèxia (Universitat d’Edimburg) va revelar que les persones sense càncer perden massa muscular a diferents velocitats. La rapidesa depèn de les variants genètiques implicades en les citoquinas, proteïnes que modulen el sistema immunològic i originen inflamació. Encara que els mecanismes fisiològics que subjeuen en la caquèxia no s’han definit amb precisió, moltes recerques han posat en relleu l’elaboració excessiva de factors sistèmics i de citoquinas proinflamatorias com a factors clau a l’origen.

Entre aquestes proteïnes s’ha detectat sovint l’important paper de la interleuquina 6, interleuquina 1, el factor de necrosi tumoral (TNF) i l’interferón alfa. L’interès dels científics se centra en la descripció dels factors implicats en la degradació de les proteïnes musculars, com AKT i FOXO. Altres línies de recerca se centren en el gen TRIM32, del que acaba de descubrise que és responsable de la degradació de les fibres musculars primes, mentre que MURF1 degrada les fibres gruixudes i no ambdues, com es creia.

ESCALA DE DIAGNÒSTIC

En l’esdeveniment es va presentar la primera escala que valora als pacients que sofreixen una pèrdua de pes superior a un 5% en menys de sis mesos de manera involuntària. Aquesta nova eina diagnòstica, denominada “Casc” (de “caquèxia score”), es basa en cinc criteris que avaluen l’estat d’aquests pacients: pèrdua de pes i greix magre, alteracions metabòliques, grau d’anorèxia , modificacions en l’activitat física i qualitat de vida dels pacients. La nova proposta, si es valida de forma consensuada en els propers anys, podria ser de gran utilitat, no només per estandarditzar els treballs de recerca, sinó per definir els protocols clínics i decidir la millor opció terapèutica per a cada pacient.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions