Aversió al sexe

L’aversió al sexe no entén d’edat. Pot afectar tant adolescents com a adults, als quals els avergonyeix reconèixer el seu problema, basat en una resistència feroç a mantenir relacions sexuals. En aquest cas, la por pot estar relacionat tant amb la penetració com amb el més mínim contacte genital, ja que hi ha diferents graus i diferents causes. Segons els doctors Mariano Rosselló i Rosana Rodríguez, del Centre d’Urologia, Andrologia i Sexologia de Madrid i Palma, respectivament, «les causes psicològiques són les més freqüents, encara que en el cas de les dones perimenopáusicas, que es troben en l’etapa prèvia a la menopausa o la tenen fa poc, les causes hormonals són molt comunes a causa de nivells baixos d’estrògens, que els pot causar sequedat vaginal i dolor en el coit, o nivells baixos d’andrògens, que provoca falta de desig sexual. En el cas dels homes, l’aversió al sexe sol estar relacionada també amb problemes d’hipogonadismo, és a dir, amb el dèficit hormonal de testosterona».

L’origen d’aquest trastorn pot ser primari o secundari, la qual cosa significa que qui ho pateix ha tingut des de sempre aversió al sexe o que aquest ha sorgit en un moment determinat per algun problema personal o de parella, una situació d’estrès o abús sexual, o un problema hormonal. Per al psicòleg-sexòleg Xud Zubieta, de l’Institut Espill de València, «encara que la causa pugui deure’s a traumes concrets, el més comú és que respongui a pensaments irracionals, que solen mancar de lògica científica o tenir una lògica subjectiva. Es tracta de pensaments que la persona desenvolupa o adopta en un moment determinat de la seva vida i que poden suposar que algú, per exemple, associï la nit amb una cosa dolenta, amb el que no necessàriament tothom ho associa». «A més, en tractar-se d’una fòbia, el seu origen pot estar relacionat amb qualsevol aspecte que forma part de les relacions sexuals, qualsevol punt concret del procés de la relació sexual, des de l’aversió a aspectes visuals, olfactoris o de textures, gairebé sempre relacionats amb pensaments o idees irracionals», afegeix l’expert.

Són precisament aquests pensaments els que determinen els símptomes de l’aversió, que poden provocar en el pacient depressió, ansietat o crisi de pànic en el moment d’enfrontar-se a una situació relacionada amb el sexe o una altra que també li espanti. En aquest sentit, la persona afectada pot experimentar els mateixos símptomes en relació amb la neteja corporal i sentir obsessió per rentar-se les mans multitud de vegades al dia, cada vegada que creu que toca una cosa bruta, o dutxar-se sempre abans de practicar sexe. «Els símptomes principals de l’aversió al sexe són variables, però els més freqüents són l’ansietat a l’hora de realitzar l’acte sexual, la por a l’embaràs, la contractura vaginal, experiències sexuals molt traumàtiques o frustrants i ‘conductes d’evitació’ a la situació de contacte sexual, la qual cosa fa que la qualitat de vida d’aquest pacient i la seva parella es deteriori o que, en el cas que la persona no tingui parella, dificulta molt que la trobi», reconeixen Rosselló i Rodríguez.

En definitiva, el tret essencial de l’aversió al sexe és un temor desmesurat i irracional a les experiències sexuals i, en conseqüència, un desig compulsiu d’evitar-les. La por abasta des del fet de ser vists nus fins al rebuig al contacte amb el semen, la masturbació, el sexe oral i la penetració. El que per a unes persones és sinònim de plaer, per a unes altres suposa una veritable angoixa que s’amaga darrere de frases com ‘no li dono importància al sexe’ o ‘la meva parella i jo ens volem com dos germans’. Afecta per igual a homes o dones, encara que semblen ser elles els qui ho reconeixen amb major freqüència, tal com asseguren els experts consultats. «Clarament, les dones tenen menys vergonya a reconèixer el seu problema, sobretot les dones posmenopáusicas. Això coincideix amb el fet que els homes, encara que pateixen també aquest problema, no tenen tanta aversió al sexe, sinó que el seu rebuig a les relacions sexuals està més relacionat amb problemes d’identitat sexual o disfuncions. En els homes l’aversió és més puntual», explica Rosana Rodríguez.

El comportament habitual en una persona que pateix aversió al sexe és evitar qualsevol contacte sexual, mentre que la resta de la seva vida quotidiana el viu amb normalitat perquè, apunta Zubieta, «per a molts pacients fins i tot el rebuig al sexe és normal, perquè l’han sentit des de sempre». En les seves relacions de parella, s’inventen excuses o suposats dolors per a no mantenir relacions i són capaces de ficar-se al llit en el llit només una vegada que han comprovat que l’altre ja està adormit. Es tracta de retardar una situació que, en realitat, esperen que no es produeixi mai, per al que provoquen discussions en el moment previ d’anar-se a ficar al llit o descuren la seva higiene personal buscant ser rebutjades per la seva parella. Xud Zubieta explica que aquestes reaccions poden evolucionar i causar en dones i homes determinats comportaments. En dones, una por desmesurada al coit, que provoca que la vagina es contregui i la penetració sigui pràcticament impossible. En homes, fòbia a la penetració, a tenir o mantenir el penis dins de la vagina, la qual cosa provoca en la majoria dels pacients disfunció erèctil.

«Algunes persones han estat educades en un condicionament o ambient de rebuig al sexe no reproductiu i extramarital. En termes generals, se’ls ha fet sentir-se culpables entorn de la seva sexualitat i distanciar-se del que seria una bona salut sexual», explica Zubieta, qui assegura que la majoria d’aquestes persones «opten per romandre verges durant tota la seva vida». Fins i tot en els casos en els quals arriben a casar-se, és possible que el matrimoni no es consuma perquè per part dels dos membres de la parella es mostra repulsió al sexe i només es decideixen a acudir a un especialista quan es plantegen el desig de tenir un fill i necessiten el coit per a procrear. «Això no és una cosa extraordinària ni el més comú», matisa Zubieta, «però cal tenir en compte que la majoria de les parelles amb problemes no acudeixen a una consulta, per la qual cosa desconeixem el seu problema, i, entre els qui sí que acudeixen, aquesta és una de les raons més habituals».

L’aversió al sexe fa que qui la pateix estigui en un permanent estat d’alerta i tradueixi cada possibilitat sexual en un perill. Per això, es tracta de persones que solen evitar les parelles i les relacions llargues o que, quan les tenen, no aconsegueixen una compenetració sexual, fet que els desanima. «Pot donar-se el cas que quan la dona vol mantenir relacions, l’home no aconsegueixi l’erecció, o que quan vulgui l’home, la dona no aconsegueixi relaxar-se i els músculs de la vagina es contreguin i impedeixin la penetració. Existeix una por important a fer o sofrir mal en els genitals», explica Zubieta, qui tampoc descarta que el rebuig al sexe pugui haver-se del fet que un dels dos membres de la parella sigui homosexual i no ho hagi reconegut, «encara que no sol ser l’habitual. Tampoc pot dir-se que una persona sigui feliç amb la seva condició, és a dir, sense practicar sexe, encara que la seva parella ho accepti. Cada persona és un món i el viu d’una manera, però sempre que hi ha un problema, hi ha una preocupació en major o menor grau», aclareix.

El primer pas per a superar un problema és reconèixer que es té. No obstant això, segons afirma Zubieta, «hi ha molta gent que no acudeix mai a una consulta i que opta directament per no tenir parella o que, quan ja viu amb una altra persona, triga fins a tres anys a visitar a un metge». «No és necessari que els dos membres de la relació pateixin una disfunció, a vegades, només un presenta el problema. I això és el més curiós, perquè hi ha persones que poden trigar deu o vint anys a acudir a una consulta, la majoria de les vegades perquè en desenvolupar aquest tipus de fòbia o disfunció tenen un condicionament, una manera de pensar, que els fa vergonya admetre. Temen reconèixer aquesta sensació d’incomoditat amb la seva sexualitat», afegeix.

En aquest sentit, el doctor Mariano Rosselló distingeix un tractament per a cada causa, que pot estar basat en psicoteràpia o en una prescripció farmacològica, psicosedante, o d’hormones en pegats, gels, pastilles o injeccions. A les dones posmenopáusicas se’ls administra dosis d’andrògens en gel, que s’estén en la pell del panxell perquè sigui absorbit al torrent sanguini i l’ajudi a tenir un major desig sexual. Quant a les pastilles, injeccions i pegats d’hormones, s’utilitzen més en homes, mentre que sempre que es pot s’evita receptar antidepressius o ansiolítics perquè produeixen l’augment de l’hormona de l’estrès, que contribueix al fet que hi hagi més aversió al sexe.

Quant a la durada del tractament, aquesta depèn de la causa de l’aversió sexual, així com del diagnòstic i de la resposta als tractaments. Quan el grau d’aversió no és molt alt, el pacient supera el seu problema en tot just uns mesos, sempre que sigui constant i segueixi les recomanacions del metge. «En cas contrari, pot donar-se cert índex de deserció perquè l’afectat no experimenta cap avanç o tem que puguin passar diversos anys fins que aconsegueixi no sentir temor al sexe», matisen des de l’Associació Estatal de Professionals de la Sexologia.

La teràpia amb el psicòleg comença sovint amb una entrevista en la qual s’elabora una història sexual del pacient i s’intenten detectar les idees o pensaments irracionals que provoquen la fòbia, una aversió que, per a Zubieta «experimenten com al total del sexe, però que en realitat és només a un punt o diversos punts concrets de la relació sexual». Existeixen diversos graus i, mentre que alguns són més suportables i el pacient aconsegueix adaptar la seva fòbia a la seva situació, altres graus són més intensos, més complexos, i estan entreteixits amb altres problemes. «Depenent del grau hi ha pacients molt difícils i uns altres que realment són admirables perquè estan molt oberts a la teràpia, segueixen les instruccions, fan els deures que se’ls demanen i que consisteixen en petits exercicis per a anar superant el problema fins que, en qüestió de mesos, aconsegueixen resoldre’l, enfront d’uns altres que poden estar en teràpia anys, perdre motivació i acabar desertant», assegura Zubieta. «Quan una persona abandona el tractament la raó més comuna sol ser una falta de confiança que pot curar-se o al fet que les idees que li porten a patir l’aversió al sexe estan molt arrelades i superen el desig de curar-se», afegeix.

L’objectiu del tractament és descobrir si la por al sexe té un origen fisiològic o psicològic. En el primer cas, quan es produeix una disfunció sexual, hi ha ejaculació precoç o es detecta que la mesura del penis en erecció és menor de 7,1 centímetres (micropene), cal esbrinar per què es produeix aquest trastorn, ja sigui per causes hormonals, endocrinològiques, o de la pressió sanguínia, entre altres. El següent pas és derivar al pacient a l’especialista que pugui ajudar-lo a resoldre aquest problema. Quan es tracta d’un problema psicològic, el tractament passa per canviar el pensament de qui sent aquesta aversió irracional, no fundada en un problema físic, i fer-li veure que el dolor, per exemple, no es produeix perquè existeix una ferida, sinó perquè els nervis bloquegen el cos. Cal donar-li la confiança que necessita i fer-li veure que les seves pors no tenen un fonament lògic. «Hi ha persones que tenen un grau d’ansietat tan gran que senten la necessitat de recórrer als fàrmacs, però només per a disminuir l’ansietat, ja que la millor manera de curar una fòbia és amb teràpia. Cada especialista pot emprar un tractament o un altre, però els medicaments solen actuar, en molts casos, com un placebo que els pot ajudar a sentir una certa confiança que poden resoldre el problema, poden ajudar el pacient a arribar a un estat en el qual es pot treballar en teràpia», explica Zubieta, per a qui el ‘punt fort’ del tractament ha de ser la reconducció i reestructuració dels pensaments irracionals, fins que el pacient els transformi en idees racionals.

Es tracta d’aplicar una teràpia de reestructuració cognitiva conductual, que comporta un tractament breu i enfocat a superar el trauma concret. No obstant això, també es pot recórrer a altres teràpies, com la psicoanàlisi, encara que aquestes requereixen més temps i un tractament més llarg, que pot estendre’s durant anys, la qual cosa provoca que el pacient abandoni amb més freqüència la teràpia en perdre motivació. «Segons el cas, es recomana psicoteràpia, amb o sense medicaments, mentre que si es tracta d’un problema hormonal, per exemple, el general és que es prescrigui un tractament només amb medicaments. No obstant això, és necessari estudiar cada cas concret i no donar per descomptat un tractament o un altre, perquè el que a priori pot semblar un problema psicològic, pot tenir un rerefons fisiològic que requereixi fins i tot intervenció quirúrgica», afirma la doctora Rodríguez.