Una malaltia que impossibilita a la persona major, la viduïtat o dificultats econòmiques pròpies o dels seus fills són actualment les principals causes que afavoreixen que tres generacions -avis-pares-fills- convisquin sota el mateix sostre. Un model d’estructura familiar en clara tendència a la baixa, que a vegades es converteix en una font de conflictes per a la família, ja que limita la independència i intimitat de les dues generacions d’adults, però que també pot enriquir a tots els membres del nucli familiar quan la decisió és acceptada per la majoria.
Fenomen amb tendència a la baixa
Els hàbits de convivència familiar han canviat molt en els últims anys i cada vegada són menys els avis que formen part de la família. El, fins fa pocs anys, habitual model de família en el qual convivien tres generacions escasseja, ja que la societat canvia ràpidament. La considerable millora en l’esperança i qualitat de vida de les persones majors, unida als canvis que ha suposat per a l’estructura familiar la massiva incorporació de la dona al treball, han donat pas a un nou tipus de relació pares-fills-néts, segons assenyalen els experts, com Teresa Sancho, de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.
En l’actualitat una de cada quatre persones majors viu sola a Espanya i “en la major part de les ocasions la solitud respon a una decisió pròpia”, indica. Les dades de l’Informe de les Persones Majors a Espanya 2004, elaborat per l’Observatori de Persones Majors de l’Imserso, així ho indiquen. L’estudi reflecteix una tendència creixent en els majors a viure en solitari, sense haver d’anar a casa de fills o familiars (opinió que comparteixen aquests), “i això fins a la franja d’edat dels 90 o més anys”, com indica Lourdes Pérez Ortiz, professora de Sociologia i una de les autores del citat informe.
Aquest estudi posa de manifest el progressiu envelliment de la població espanyola, amb més de 7,2 milions de persones majors (un 17% de la població), el 65% dones. Una xifra que es preveu vagi en augment i que per a l’any 2050 haurà superat els 16 milions de persones majors, segons la projecció de l’Institut Nacional d’Estadística. Tenint en compte les dades de Nacions Unides, Espanya serà, després del Japó, el país més envellit del món per a aquesta data. Però, malgrat la seva vellesa, només una malaltia que impossibiliti a l’ancià viure només, l’escassetat de recursos econòmics i, a vegades, la viduïtat (només el 48% dels vidus majors de 65 anys viu només), farà que les persones majors s’apartin del seu domicili i vagin a viure amb algun dels seus fills. “Perquè la gran majoria dels majors de 65 anys a Espanya desitja guardar gelosament la seva independència i no vol viure en comú amb la generació següent”, s’assegura en l’informe. Només en el 10% de les llars espanyoles viuen persones de tres i fins i tot més generacions i les causes s’acosten més al retard de l’emancipació i l’elevat atur juvenil que a les necessitats de dependència de les persones majors respecte als seus fills.
Així, tots els que poden opten pel que els experts- com Teresa Sancho- denominen intimitat a distància, “ja que els permet estar en contacte diari amb els seus fills i familiars més volguts, però sense haver de desplaçar-se i deixar el seu domicili habitual”. Què ha propiciat aquest canvi de model familiar en tot just trenta anys?
Una font de conflictes
La imatge de l’àvia cosint al costat del foc, uns néts escoltant els seus contes i uns altres rondant pel saló mentre la mare prepara el sopar en la cuina és una imatge del passat. Entre altres coses, com diu l’experta de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, perquè “a les cases actuals no hi ha l’espai suficient per a poder viure d’aquesta manera”. La convivència mai és fàcil i si, a més, cinc o sis persones han de compartir menys de 80 metres quadrats, pot convertir-se en un infern. A això cal sumar, segons Sancho, la desaparició de l’escena casolana de les dones, que s’han incorporat de manera massiva al treball de portes fora de la casa i que representen el 80% dels cuidadors d’ancians, enfront del 20% dels homes que s’ocupen dels seus majors a Espanya.
La convivència amb els avis en un espai reduït sol provocar frecs, que sovint es traslladen a la parella d’adults que allotgen a l’ancià a casa en veure com la seva intimitat i independència decreix a mesura que la persona major “va prenent confiança”, assenyala la psicòloga Marcia Rodríguez. La tolerància cap als majors depèn, a més, en gran manera, de la relació de parentiu que existeixi amb l’ancià, ja que resulta molt més fàcil cedir si es tracta dels pares que si es tracta de viure amb els sogres. Tampoc han de perdre’s de vista les condicions de salut de la persona major que es trasllada a viure amb els seus fills o filles, perquè resulta més complicat “suportar la situació” si l’ancià pateix una malaltia, especialment si aquesta li fa romandre invàlid i necessitar la contínua presència d’una altra persona per a ocupar-se d’ell. Respecte a aquesta qüestió, la major part dels majors de 65 anys estima, independentment del seu sexe, que ha de ser la família ajudada per l’Administració qui s’ocupi de la seva cura, segons l’Informe elaborat per l’Imserso.
Quan l’avi es muda a casa, sorgeixen sovint conflictes que tenen la seva base en els néts. Sovint pares i avis tenen concepcions diferents respecte a l’educació dels néts o nétes, per la qual cosa poden sorgir malentesos, recels i sospites que creguin malestar i vicien les relacions. En aquest sentit, la psicòloga Rosario Castaño explica que molts ancians que viuen amb els seus fills i néts senten que se’ls despulla de la seva dignitat i no se’ls tracta amb la deferència que mereixerien per la seva edat. Així, Teresa Sancho explica que els majors poden entendre la convivència en família de les següents maneres:
També els fills poden sofrir les conseqüències de la convivència:
Però malgrat els inevitables conflictes, també existeixen nombrosos avantatges en la convivència intergeneracional i el suport familiar a les persones majors a Espanya destaca a Europa per ser un dels més notoris, segons l’informe de l’Imserso Les Persones Majors a Espanya 2004, un fenomen que no pot dir-se que estigui en extinció, segons refereix Teresa Sancho des de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia. No obstant això, en la seva opinió tampoc cal mitificar la convivència amb els avis i aquesta només serà positiva “sempre que respongui a una decisió assumida i acceptada per totes les persones que conviuran”.
Avantatges
La presència contínua de l’avi o àvia a casa també implica una seriï avantatges per a la família que els acull. Els ancians tenen una gran capacitat d’adaptar-se a les noves situacions, i a més la seva experiència vital els fa posseïdors d’un pòsit de saviesa que pot ser de gran utilitat per a resoldre les situacions que es plantegen diàriament en una família i que als més joves poden semblar irresolubles. Així mateix, les persones majors presten una gran ajuda a casa en les llars en què tots dos pares treballen amb horaris difícils d’ajustar als ritmes dels més petits.
A més, el compartir la vida amb els seus fills i néts fa sentir-se útil de nou a la persona major. Els presten una ajuda que els serveix també per a alliberar-se del seu complex de culpa, perquè encara que la convivència sigui bona i no generi més conflictes dels habituals en una família, molts majors senten la seva presència com una càrrega per als seus fills i contribuir a cura dels néts, per exemple , els fa sentir menys culpables.
Però els qui més gaudeixen de la presència de l’avi a casa són els nens “Per als més petits, els avis són insubstituïbles”, assenyala Teresa Sancho, de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia. Els avis es convertiran en transmissors d’experiències i coneixements d’un temps passat, que al nen gairebé resulta llegenda. Els petits que tenen la fortuna de conviure amb els seus avis apreciaran amb el pas dels anys la importància que té per a la seva vida la relació que van mantenir amb ells. Per als avis o àvies suposa una manera de gaudir dels nens, perquè a l’afecte natural que senten pels fills dels seus fills s’uneix la possibilitat de tenir una relació que no està condicionada per l’obligació i la responsabilitat de criar-los.
Les psicòlogues expertes consultadoa per a l’elaboració d’aquest reportatge expliquen que són moltes els avantatges que per a un nen té la convivència amb el seu avi o àvia:
