Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Bipolar, més que una depressió

Experts apunten que molts trastorns bipolars es tracten com a depressions majors perjudicant l'evolució dels pacients

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dijous, 21deDesembrede2006
img_chicomelancolico_portada

Tinguda popularment com una depressió de segon ordre, la malaltia bipolar es reivindica. Els Instituts de Salut Nacionals d’EUA han posat en relleu que els dies de treball perduts per part de pacients bipolars dobleguen els de els pacients depressius, i no dubten a categoritzar a aquesta malaltia com la principal xacra de salut mental del país.

Img

En la seva edició de setembre, la revista American Journal of Psychiatry incloïa un estudi dut a terme per la Universitat d’Harvard, per encàrrec dels Instituts de Salut Nacionals d’EUA (NIH), en el qual es recollien dades de 3.378 treballadors amb malaltia bipolar, relatius a l’impacte d’aquesta patologia al món laboral. L’estudi concloïa que els bipolars nord-americans causen anualment pèrdues de 14.100 milions de dòlars, i que la mitjana de dies de treball perduts a l’any (65,5) supera en molt als de la depressió major (27,2).

Els depressius majors són molts més (6,4% del total de la població activa, per només un 1% de la malaltia bipolar), raó per la qual sempre s’havia pensat que l’impacte de la depressió major superava al de la depressió bipolar en termes de costos laborals. La sorpresa dels investigadors ha estat descobrir que no ocorre exactament així. Per explicar aquest revés estadístic, els experts apunten a errors mèdics en tractar moltes malalties bipolars com a depressions majors, alguna cosa que deteriora l’evolució dels pacients i dificulta la seva integració a una vida normal. L’estudi en qüestió va descobrir que fins a un 44% dels pacients seguits prenia fàrmacs antidepressius que, per si sols, no garanteixen el control adequat de la malaltia.

Trastorn de l’humor

Qualificada moltes vegades com a depressió maníaca de forma alguna cosa equívoca, la malaltia bipolar és en realitat un trastorn de l’humor que produeix canvis dràstics i greus. Els pacients experimenten canvis que abasten de períodes excessivament eufòrics (amb episodis maníacos) a fases d’extrema tristesa i desesperança (amb episodis depressius), que es repeteixen de forma cíclica i sovint amb dies d’humor totalment normal (eutimia) entre un extrem i un altre.
El trastorn bipolar debuta de forma típica en els últims anys de l’adolescència o els primers de l’edat adulta (dels 15 als 25 anys), i la mala notícia és que els episodis de mania i depressió habitualment es presenten de forma recurrent durant tota la vida.

La principal característica de la malaltia bipolar és passar d’una fase maníaca a una depressiva, separada per períodes curts d’estabilitat i normalitat

A causa que molts trastorns bipolars segueixen confonent-se amb altres trastorns mentals com les depressions, poden transcórrer fins a deu anys fins a la seva correcta identificació, perdent d’aquesta manera una finestra terapèutica excel·lent i l’ocasió d’un millor control de les crisis. Per raons que encara es desconeixen, el nombre de dones amb aquest trastorn triplica al dels homes. Se sap avui dia que el trastorn bipolar té un component hereditari important. Els gens poden determinar una susceptibilitat a aquesta síndrome, atès que s’ha suggerit també, com a desencadenant, un desequilibri de neurotransmisores o una disfunció sináptica.

Dos pols, dos

Els canvis d’humor, passar d’un estat d’ànim al contrari, són la principal característica de la malaltia bipolar. En la fase maníaca, el pacient experimenta una
autoestima exagerada, una autoconfiança excessiva; dorm poc, parla molt, expressa pensaments competitius i desenvolupa una conducta molt impulsiva, de vegades inadequada. Aquesta fase pot presentar també símptomes d’agitació o d’una certa violència que, juntament amb possibles al·lucinacions, pensaments delirants o desordenats, poden suggerir una psicosi. Separada de la fase maníaca per períodes curts d’estabilitat i normalitat, la fase depressiva sumeix després al pacient en un estat persistent de tristesa o desesperació, amb trastorns del somni, poc apetit, apatia, baixa autoestima i fins i tot pensaments suïcides. Aquesta fase depressiva sol durar més temps que la maníaca.

Atenent a les característiques de cada fase i als seus cicles, els psiquiatres distingeixen una malaltia bipolar de tipus un (amb períodes de depressió intercalats amb mania, o fins i tot períodes mixts en els poden donar-se simultàniament signes de mania i de depressió), de tipus dos (períodes de depressió intercalats amb períodes perllongats, d’almenys quatre dies, de mania lleu o hipomanía), de cicle ràpid (presència d’almenys quatre episodis de mania o depressió a l’any), inespecífica (períodes recurrents de depressió intercalats amb períodes d’hipomanía molt breus, de menys de quatre dies) o ciclotímia (períodes perllongats, d’almenys dos anys, d’alternança de depressió lleu o distimia amb hipomanía).

El tractament no és fàcil, ja que comprèn tant els episodis aguts de mania com els de depressió bipolar i la prevenció de recaigudes. Com la malaltia no té guareix, els psiquiatres advoquen normalment per receptar una combinació de fàrmacs: estabilitzadors de l’humor (el més conegut és el liti), antipsicóticos i antidepressius. El problema és que el compliment terapèutic dista molt de ser l’òptim. Fins a un 64% dels pacients assegura no prendre la seva medicació en els termes prescrits. Tal incompliment és la causa més comuna de recaigudes, que sovint requereixen hospitalització.

UN TRASTORN DE GRAN REPERCUSSIÓ SOCIECONÓMICA

Img botepast1
El fet que més de la meitat dels pacients bipolars compri les pastilles que requereix (no precisament barates) però després no les prengui com es requereix reverteix en crisis motivades per falta de control i hospitalitzacions que poden ser perllongades. Aquesta situació contribueix al fet que la malaltia bipolar s’associï en l’entorn sanitari a grans costos. La repercussió personal del trastorn bipolar no controlat pot ser greu i devastadora, afectant no només al treball sinó també a les relacions socials i a la qualitat de vida individual del pacient.

Gairebé la meitat de tots els individus amb trastorn bipolar intenta almenys una vegada suïcidar-se. En 1998, el cost mitjà per a tota la vida per a cada pacient amb trastorn bipolar es va estimar en els EUA des de gairebé 11.750 dòlars per a un episodi maníaco únic fins a 625.000 dòlars en els casos sense resposta o crònics. Es va fixar en aquell mateix any que el cost total per a tota la vida del conjunt de persones diagnosticades de trastorn bipolar ascendia a 24.000 milions de dòlars.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions