Potents plataformes pintades de cromosomes que permeten estudiar tots els gens. Són els microarrays, algunes de les noves tècniques gràcies a les quals s’han pogut identificar més malalties rares. A més, s’albiren altres possibilitats com el desenvolupament de xips per al diagnòstic postnatal de diferents síndromes, segons explica Blanca Espinet, experta en citogenética, que treballa en el Servei de Patologia i el Laboratori de Citologia Hematológica (del Laboratori de Referència de Catalunya), tots dos a l’Hospital del Mar, de Barcelona.
La citogenética és la part de la genètica que estudia els cromosomes humans; per a això es fa un cultiu de teixits i es prenen mostres de sang. Els cromosomes s’obtenen mitjançant un procés especial i el que veiem és l’ADN, que està comprimit formant els cromosomes.
Té dues o tres utilitats. Una de les més difoses és el diagnòstic prenatal. Es pren líquid amniòtic de la mare gestant. Es fa un cultiu citogenético dels cromosomes, d’un tipus de cèl·lula que és representant de l’inici del fetus. Així es poden identificar alteracions cromosòmiques com la trisomia 21 (de la síndrome de Down), diagnosticar malformacions posteriors, guanys o pèrdues de cromosomes, o síndromes de microdeleción (pèrdua de material genètic), entre unes altres. Així mateix, uns altres no tan coneguts com la síndrome d’Edwards i uns altres de microdeleción, com el de Prader-Willi o la síndrome del Meu de Gat, i les crosomopatías dels cromosomes sexuals, com la síndrome de Turner o el de Klinefelter.
La citogenética també es pot aplicar a les síndromes constitucionals del nen nascut amb determinats trets morfològics, desenvolupament del sistema nerviós i malformacions. En aquest cas, el pediatre pot sospitar que un nen té una síndrome hereditària amb els cariotips (un tipus d’estudi dels cromosomes). La citogenética també pot ajudar a fer estudis en parelles amb problemes de fertilitat o esterilitat, en les quals ocorre un desequilibri en la formació de gàmetes i aquest desequilibri condueix a avortaments de repetició. Encara que nosaltres ens dediquem més a leucèmia i limfomes. En aquests tumors és indispensable fer un cariotip per veure les translocacions associades (intercanvi de material genètic) i que defineixen el diagnòstic.
En les leucèmies i els limfomes és de rutina. És essencial en el diagnòstic en tots.
Al meu entendre, la qual cosa està evolucionant més no és la citogenética convencional, sinó les tècniques addicionals complementàries, com la hibridació ‘in situ’, la fluorescència i les variants d’aquestes tècniques, com el pintat de cromosomes amb diferents colors.
«En leucèmia i limfomes és indispensable fer un cariotip per veure l’intercanvi de material genètic que defineix el diagnòstic»Consisteixen a fabricar sondes, que són fragments d’ADN, i marcar-les amb uns productes que emeten una fluorescència. I la hibridació ‘in situ’ a separar la doble hèlix de l’ADN perquè pugui reanidarse però, en comptes d’amb l’ADN, amb la sonda que està marcada amb el fluorescent. Així es pot identificar el fragment d’ADN que es vol estudiar. Aquesta tècnica es diu FISH (sigles angleses d’hibridació fluorescent ‘in situ’) i permet estudiar diferents regions cromosòmiques, encara que només una regió específica cada vegada. Estudiar tots els cromosomes també és possible amb una tècnica que es diu multicolor FISH o cariotip espectral.
Aquestes tècniques són més de recerca. El marcatge d’una regió o dues per veure la translocació d’un gen és d’ús rutinari, però el pintat de tots els cromosomes només ho practiquen pocs centres a Espanya.
Precisament, ha avançat molt un altre tipus de tecnologia basada en la hibridació ‘in situ’, que són plataformes que permeten analitzar molts gens i que es diuen microarrays. Permeten estudiar guanys i pèrdues de material genómico amb molt alta resolució. Amb elles és possible estudiar tot el genoma d’una sola vegada, mentre que amb la FISH només es pot estudiar una regió cromosòmica cada vegada, és a dir, estudies -vas a buscar- el vols veure. En canvi, amb microarrays es poden descobrir guanys o pèrdues de fragments petits d’ADN que no es poden veure ni per les tècniques de genètica convencional ni per FISH, i que es descobreixen sense saber que existien.
Des que existeixen aquestes plataformes s’han pogut identificar malalties rares que no se sabia que existien i que no s’havien catalogat. S’associen a gens concrets, es busquen per què estan causades i s’associen a les seves característiques morfològiques (o físiques).
De moment, es troben a nivell de recerca. Tinc els meus dubtes que aquestes plataformes arribin a usar-se per estudiar en cada malaltia tot el genoma, sinó que més aviat s’estudiaran 5, 10 o 20 gens o regions candidates. Estudiar el genoma sencer pot ser molt costós. Cal tenir en compte que, a nivell estadístic, pot comprendre una anàlisi massiva des de 45.000 punts a un milió de regions, alguna cosa que no és factible per fer un diagnòstic. En canvi, crec que sí que es podria fer un garbellat de les regions més interessants del genoma i fabricar plataformes d’aquest tipus, amb un nombre de punts d’anàlisi més manejable.
En el diagnòstic postnatal, per exemple, es pretén fer xips de plataformes de microarrays que contindrien els gens o regions més conegudes de diferents síndromes.
Un xip seria com un portaobjectes de cristall, que tindria impresos, de forma especial, en vidre, fragments d’ADN per estudiar-los; seria com una matriu, amb molts punts, que permetria estudiar certs gens o regions genòmiques. Varien en funció del que es vulgui estudiar. Si és un tumor de mama, es pren una mostra d’ADN de les cèl·lules patològiques de mama i es dipositen en el xip. Per a estudis postnatales, es prendrien les cèl·lules del cos del nen, en la majoria de casos de la sang perifèrica (venes); i en el de leucèmies agudes, de la medul·la òssia (on estan les cèl·lules malaltes) i així es prendrien les mostres de cada part del cos que es desitja estudiar. Hi ha diferents tipus de xips: els que estan fets per una casa comercial, on estan representades bastants regions del genoma, i uns altres que podem fabricar a mesura.
Sé que s’està començant a treballar en aquesta línia i, encara que no hi ha cap centre que els ofereixi, em consta que hi ha dos o tres grups interessats a oferir aquests xips de diagnòstic a nivell assistencial, a Madrid i a Barcelona.
Jove i brillant. Així podria definir-se a Blanca Espinet, una de les poques investigadores espanyoles que en 2007 va ser triada per assistir a una trobada setmanal amb 25 Premis Nobel de Fisiologia o Medicina. Només 500 investigadors de tot el món van ser convidats a aquesta cita de luxe, en Lindau, al costat del Llac Constança. Espinet relata que ho va viure intensament i va extreure algunes lliçons: la primera és que «les coses no es fan soles. Connectar les ments de tots ens podria fer guanyar molts premis Nobel, perquè el que no veu un, ho veu el del costat».
La segona és que «pensar és molt important; hi ha gent que, en comptes d’anar al laboratori tot el dia, es retira i es dedica a pensar tres o quatre hores al dia. Hem de dedicar més temps a pensar i dissenyar els nostres experiments», explica. I la tercera, entre moltes, és que els Nobel també tenen la seva part humana. Entre altres qüestions, els van preguntar per què amb prou feines hi ha científiques amb el premi Nobel, al que van respondre que aquesta injustícia no es deu a una menor intel·ligència de les dones, sinó al fet que la història l’hi ha posat difícil. En endavant, van coincidir, cal recolzar-les.
