Urgència, freqüència, incontinència urinària i nocturia. Aquests són alguns dels símptomes més comuns de la síndrome de la bufeta hiperactiva, una dolència comuna que afecta al 30% de la població espanyola, sobretot, a dones i persones majors. No obstant això, les causes que ho provoquen són tan variades, que resulta complicat establir un tractament efectiu per als pacients que ho sofreixen. A continuació es detallen alguns exercicis i hàbits claus per tractar aquesta molesta malaltia i s’analitza el desenvolupament d’un nou fàrmac amb menys efectes secundaris.
Símptomes i causes de la bufeta hiperactiva
Pèrdues involuntàries d’orina, necessitat d’orinar més de sis vegades al dia, aixecar-se sovint durant la nit per anar al bany (nocturia) o, de manera sobtada i reiterada, se sent la bufeta plena són alguns dels símptomes que provoca la bufeta hiperactiva.
Les causes de la síndrome de la bufeta hiperactiva són molt diverses, la qual cosa dificulta poder establir un tractament efectiu. Algunes de les més freqüents són la debilitació dels músculs pèlvics (com ocorre després d’un embaràs), malalties de caràcter neurològic (com un accident vascular cerebral, esclerosi múltiple o Parkinson) i, finalment, traumatismes nerviosos (com a resultat d’una cirurgia de pelvis o esquena). El sobrepès, algunes infeccions i la diabetis són també factors de risc.
Prevenció i tractament de la bufeta hiperactiva
Per tractar i prevenir el progrés de la malaltia, hi ha exercicis i mesures dietètiques que han demostrat ser útils a reduir la urgència i freqüència de les miccions.
En primer lloc, es recomana abandonar el consum d’alcohol i cafeïna, donat el seu efecte diurético. També és aconsellable evitar les begudes amb gas i procurar no prendre líquids abans d’anar al llit.
El sedentarisme i el sobrepès són, al seu torn, factors desencadenants, ja que contribueixen a exercir major pressió sobre la bufeta. Per aquest motiu és convenient un bon nivell d’activitat física i una reducció del pes corporal.
El tabac pot irritar els músculs d’aquest òrgan, i la tos que provoquen els cigarrets pot ocasionar pèrdues d’orina. Per tant, s’aconsella deixar de fumar.
El sobrepès, algunes infeccions i la diabetis són factors de risc de sofrir síndrome de bufeta hiperactiva
D’altra banda, tot el que pugui exercir pressió sobre la bufeta empitjora els símptomes d’aquesta síndrome, inclòs el restrenyiment. Per aquest motiu resulta favorable mantenir un trànsit intestinal saludable per evitar inflors que augmentin la pressió abdominal. Seguir una dieta rica en fibra i vegetals resulta de gran ajuda.
Contràriament al que es podria pensar, no es recomana reduir massa la beguda de líquids. L’orina més concentrada pot irritar la bufeta, de manera que és preferible ingerir suficient quantitat d’aigua.
Una altra eina per combatre la malaltia són algunes tècniques dissenyades per incrementar el control sobre la sensació d’urgència per acudir al bany. Una de les més usades és el re-entrenament dels músculs pèlvics, que el seu objectiu és aprendre a controlar la bufeta. Per a això cal generar un horari raonable d’anada al bany (cada 2-4 hores) i intentar complir-ho. Si de sobte se sent la necessitat, primer s’aconsella quedar-se quiet, dempeus, fent força amb la bufeta fins a suprimir la sensació d’urgència. Després, si la urgència persisteix, es pot acudir al bany. Cal ser pacient, perquè aquest tipus de tècniques han d’aplicar-se almenys durant dos mesos per obtenir resultats.
Nou fàrmac per a la bufeta hiperactiva
Un nou fàrmac anomenat mirabegron està revolucionant el tractament de la bufeta hiperactiva, ja que és el primer medicament desenvolupat per a aquesta malaltia en els últims 30 anys. El seu principal avantatge enfront dels usats fins avui, pertanyents al grup d’anticolinérgicos, és que no produeix els mateixos efectes secundaris. Això es deu al fet que presenta un mecanisme d’acció molt nou, doncs s’uneix a uns receptors del múscul d’aquest òrgan en qüestió, per provocar la seva relaxació durant la fase d’emmagatzematge, un fet que augmenta la seva capacitat.
La primera causa d’abandó del tractament de la bufeta hiperactiva és l’escassa eficàcia dels medicaments convencionals i, la segona, els seus efectes secundaris que van des de sequedat de boca, nàusees i restrenyiment, fins a taquicàrdia i visió borrosa.
El mirabegron ha demostrat en les diferents fases de desenvolupament que redueix de manera notable els símptomes propis de la síndrome. Després d’assajos (controlats, aleatorizados i a doble cec) amb més de 5.000 voluntaris a EUA, Europa i Austràlia, s’ha constatat la seva eficàcia i un bon perfil de tolerància i seguretat. Els participants en els estudis, a més, es van mostrar satisfets amb el nou fàrmac.
A la fi de 2012 es va celebrar a Pequín la reunió de la Societat Internacional de Continència i un dels temes estavella va ser la bufeta hiperactiva. Després va haver-hi una altra trobada, denominat Post-ICS, en el qual van participar més de 200 uròlegs i ginecòlegs espanyols. En tots dos esdeveniments es van proposar noves estratègies per abordar la malaltia, millorar el diagnòstic i perfeccionar el tractament.
Dins d’aquesta línia de tractaments nous, l’Agència d’Aliments i Medicaments (FDA) ha autoritzat l’ús de la toxina botulínica (el popular Botox usat com a tractament antiarrugas) com a medicament per a aquesta síndrome. L’objectiu és el mateix que amb el mirabregon, doncs s’injecta en el múscul de la bufeta perquè aquest es relaxi i augmenti així la seva capacitat d’emmagatzematge.
