Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Cànnabis en tractaments contra el dolor

A Catalunya es pot utilitzar ja amb finalitats terapèutics
Per miren 4 de novembre de 2002

L’OMS estima que cada any moren en el món cinc milions de persones; la meitat, amb dolor. A través d’aquests malalts la ciència mèdica ha après que el dolor crònic manca d’utilitat biològica i que, una vegada d’analitzat com a símptoma, ha de ser anul·lat o reduït fins a fer-ho tolerable per al pacient. Ara bé, qui i en funció de què decideix quines són les substàncies es poden emprar per a mitigar el dolor o els trastorns que ocasionen alguns agressius tractaments mèdics? Una de les substàncies de la controvèrsia és el cànnabis, que a Catalunya es pot utilitzar ja amb finalitats terapèutics.

Cànnabis sativa

La pròpia Organització Mundial de la Salut recomana un tractament analgèsic escalonat. És a dir, per a dolors lleus l’adequat serien els fàrmacs com el paracetamol, per als moderats, es passaria als opiacis febles -codeïna o tramadol-, deixant l’ús de substàncies com la morfina, la metadona o el fentanil -opiacis forts- per als casos de dolor intens. És a dir, per a determinats casos aconsella recórrer a determinades drogues, la qual cosa inevitablement alimenta la polèmica: quines substàncies es poden usar? per què derivats de l’opi sí i del cànnabis, que és la droga il·legal més consumida i una de les menys perilloses, no?

La planta, la cànnabis sativa, ha estat conreada per l’home des del Neolític i des de sempre ha estat emprada per a extreure fibres per a la manufactura de teixits i sogues, i, fins i tot, com a aliment per a petits animals domèstics. La seva facultat per a alterar la funció normal del cervell (deguda a la presència del principi actiu THC, o delta-9-tetrahidrocanabinol) va fer que el seu ús també es fes recurrent en cerimònies religioses, celebracions socials i tractaments mèdics. Els qui la van incorporar a la farmacopea occidental -en l’oriental és impossible datar les seves primeres aplicacions- van ser el romans. Dioscórides va prescriure les preparacions de la planta com a analgèsic i com a fre al desig sexual, al que Galeno -cent anys més tard- va afegir que l’abús produïa esterilitat.

Independentment de la controvèrsia entre investigadors, el cànnabis gaudeix de certa tolerància social i el seu consum constitueix gairebé una manera d’entendre la vida. Això és, s’associa amb joves i madurs progressistes, de clares tendències esquerranes, defensors de la pau i de quantes reivindicacions contribueixin a un món millor. Un retrat robot no per estereotipat incert i que encaixa amb l’adult actiu participant -o simpatitzant- del Maig del 68 o el jove objector de consciència. Avui, amb prohibició pel mig, la comunitat científica segueix sense posar-se d’acord sobre els efectes terapèutics de la qual és, després de l’alcohol i el tabac, la droga més consumida. Segons el Pla Nacional sobre Drogues, a Espanya, gairebé un 20% de la població entre 15 i 65 anys l’ha provat alguna vegada i entre un 4 i un 5% la utilitza habitualment.

Des de la seva il·legalització, els arguments a favor o en contra del seu ús -ja sigui terapèutic o lúdic- han estat sempre condicionats per prejudicis o interessos. L’exemple més clarificador es va donar fa tan sols cinc anys quan l’Organització Mundial de la Salut va fer públiques dades extretes d’un estudi que revelaven que la droga tenia efectes sobre el desenvolupament cognitiu i la capacitat psicomotora dels seus usuaris. Mesos després, la revista anglesa New Scientist es va fer amb l’informe original i va revelar que l’OMS havia suprimit de la seva declaració tot esment a les comparacions entre la marihuana i l’alcohol i el tabac. En elles es concloïa que el mal general a la salut ocasionat pel consum de la primera era inferior al generat per l’ús de qualsevol de les altres dues.

Usos mèdics

Les preparacions de la planta més emprades són la resina o oli de cànnabis, la marihuana i l’haixix. L’oli, secretado per les terminacions de les tiges i que també cobreix les flors, conté entre un 15 i un 30% de THC; la marihuana, que és la preparació seca i triturada de flors, fulles i tiges de petita grandària i que es pot fumar sola o barrejada amb tabac, conté entre un 5 i un 14% del principi actiu; i l’haixix, un exsudat resinós que, una vegada premsat, es barreja amb picada de tabac, aconsegueix entre un 10 i 20% de THC. Encara que generalment es reconeix que el seu consum no és completament segur i llastra la seva condició de substància frontissa -segons el Pla Nacional sobre Drogues, apareix en tots els models de policonsumo i es combina amb totes les drogues, legals o il·legals-, també hi ha un acord generalitzat a reconèixer els seus efectes com a sedant i estimulador de l’apetit.

Entre els seus possibles usos mèdics destaca l’ús del cànnabis per a combatre el glaucoma, en reduir la pressió intraocular i frenar el procés degeneratiu; el dolor crònic, perquè mitiga dolors i molèsties causades per múltiples patologies; l’epilèpsia, en prevenir els atacs en alguns pacients; i l’esclerosi múltiple i lesions de medul·la espinal, disminuint el dolor muscular i els espasmes produïts per aquesta malaltia. Les ocupacions terapèutiques més citades són en els casos de càncer i sida. El cànnabis alleuja les nàusees, vòmits i pèrdua d’apetit ocasionats pel tractament amb quimioteràpia als malalts de càncer, i amb AZT i altres substàncies als malalts de sida. Disposar de medicació que aconsegueixi evitar aquestes molèsties permet utilitzar majors dosis de fàrmacs antitumorals i combinacions més agressives.

Però, desgraciadament, que els beneficis terapèutics del cànnabis i els seus derivats, i els possibles efectes secundaris del seu ús estiguin o no documentats mèdicament manca en molts casos d’importància per als malalts, als qui a més de causar sofriment físic, el dolor els pot alterar la vida social i laboral. “En el cas del càncer, són pacients tan deteriorats, amb tantíssims problemes i tan mancats de tot que benvingut sigui qualsevol medicament que els pugui alleujar una mica i millorar la seva qualitat de vida”, explica María Luisa Franco, responsable de la Unitat del Dolor de l’Hospital de Creus.

Les curtes expectatives de vida de molts pacients també resten pes als arguments dels col·lectius prohibicionistes. “Preocupar-se perquè en aquests casos es pot crear o no dependència és ximpleria”, insisteix Franco, qui a més aclareix que la tan temuda sensació d’eufòria, igual que succeeix amb els qui són tractats amb morfina, “es deu al propi benestar, a la sensació de veure’s lliure del dolor”.

A Catalunya, primera comunitat a Espanya en la legalització del cànnabis amb finalitats terapèutics, l’agrupació Àgata de dones afectades pel càncer de mama ha estat pionera en tal sol·licitud. Allí aconsellen que “en qualsevol cas s’acudeixi a l’oncòleg”. “Independentment del consell que aquest els doni, i independent que se segueixin o no les seves pautes, si la malalta decideix consumir cànnabis li ho ha de comunicar, perquè ell ha de fer-li un seguiment. Nosaltres no promovem l’ús de la marihuana; hi ha pacients que mai arribaran a necessitar-la. El que volem és que sigui una opció més per als qui sí que la necessiten”, matisen. La seva presidenta, Maria Dolors Albert, insisteix que “encara que el tractament amb cànnabis només li sigui eficaç a una persona entre mil, hem de permetre que tingui accés ràpid i sense problemes a aquest tractament, i volem que s’obtingui mèdicament”.

Des de la seva experiència afegeix altres matisos a la discussió. Mentre aconseguir accedir a certs medicaments és encara un procés llarg, “la planta és de fàcil cultiu, costa poc diners comprar les llavors, plantar-les i cuidar-les. A més, qui no vulgui fumar-la pot consumir-la de diferents formes utilitzant-la en receptes casolanes com a magdalenes, pastes, en amanides?”. Coincidint amb María Luisa Franco, Albert també lleva ferro a les crítiques basades en la capacitat addictiva del cànnabis; “Una vegada has finalitzat el tractament de quimioteràpia igual que deixes de prendre altres medicaments deixes el consum del cànnabis perquè ja no el necessites. No crea dependència perquè ho associes a la malaltia”.

Situació legal

Amb aquests mateixos arguments a la mà, i després de l’aprovació del Parlament de Catalunya, al març de 2001 es va presentar davant el Senat una iniciativa parlamentària per a instar al Govern a impulsar la legalització del cànnabis i els seus derivats per a usos terapèutics. En la proposició no de llei, els experts anomenats a consulta van esmentar estudis científics que destacaven que en la composició de la planta hi ha components químics que causen la desaparició dels vòmits i l’ansietat en malalties com el càncer o la sida, que requereixen tractaments molt agressius. A més, van explicar que els components químics del cànnabis que no produeixen efectes psicoactivos tenen major eficàcia com a antiinflamatoris, especialment per a l’artritis.

La proposició també assenyalava que “la situació d’il·legalitat en la qual es troba” la droga “impedeix que els beneficis del seu ús puguin ser una opció” per a moltes persones i explicava que l’”acció més eficaç la proporcionen els extractes estandarditzats de l’herba i no les seves fraccions químiques”.

La proposta no va prosperar, però poc després el Ministeri de Sanitat va anunciar que els serveis d’oncologia dels centres hospitalaris espanyols podran receptar un fàrmac cannabinoide sistético -el Nabilone- per a alleujar les nàusees que provoca la quimioteràpia. El medicament, que es porta des de Gran Bretanya perquè aquí no ha estat presentat per cap laboratori per a la seva aprovació en l’Agència Espanyola del Medicament, s’ha de sol·licitar a Sanitat a petició del facultatiu i només podrà aplicar-se en malalts que hagin fracassat amb l’administració dels actuals productes antieméticos. A més, tampoc és recomanat per a tots els casos; les reaccions adverses que provoca poden ser tan greus i incapacitants com els vòmits; efectes neurològics, vertigen, confusió, endormiscament, eufòria…., encara que també elimina la dificultat que ofereix la planta per a determinar la dosi exacta, i la profunditat de les inhalacions que ha de realitzar cada malalt en cada estat de la malaltia. Així mateix, les preparacions de cànnabis utilitzades comunament són mescles de molts compostos, els efectes dels quals a vegades es contraposen i, com més baixa sigui la potència de la marihuana, més vegades necessitaran els malalts inhalar-la per a notar els seus efectes, la qual cosa incrementa el risc d’efectes secundaris.

Des del Pla Nacional de Drogues no es parla de la prohibició dels usos mèdics de la marihuana, simplement s’insisteix que “no existeix cap estudi definitiu i categòric que demostri de manera irrevocable” els avantatges de l’ús terapèutic del cànnabis o el seu principi actiu -el THC- enfront d’altres substàncies que ja s’utilitzen en la farmacologia. Segons reiterades declaracions del delegat del Govern, Gonzalo Robles, “ningú s’oposa al fet que es puguin usar les substàncies des del punt de vista terapèutic, igual que les derivades de l’opi o la codeïna, però cal estudiar si els efectes positius per a la salut són més importants que els problemes que pogués generar aquest tipus de conducta”. També es posa especial obstinació a desmentir que després de la hipotètica aprovació de l’ús mèdic de la marihuana es vagi a passar a la legalització del seu ús lúdic. De fet, una de les principals preocupacions dels responsables de l’organisme és que els consumidors no perceben el mal immediat i la percepció de risc ha baixat, la qual cosa es fa especialment greu en l’augment registrat del consum experimental d’aquesta substància entre els escolars, víctimes de la manipulació de les informacions dels suposats efectes terapèutics, i per tant no nocius, de la ‘maria’.

Després de Catalunya, Balears, Aragó i Andalusia també han posat en marxa iniciatives similars. A Bèlgica, Alemanya i alguns estats nord-americans, els malalts disposen de pastilles amb el principi actiu de la marihuana amb el nom de Marinol. A Anglaterra, a més, s’ha rebaixat la qualificació de perillositat i s’ha despenalitzat la possessió de petites quantitats de cànnabis, encara que sense arribar a la situació d’Holanda o Suïssa, perquè a Gran Bretanya la droga segueix sotmesa a un mercat il·legal. Els més decidits han estat els canadencs, els qui baix estricte control mèdic han facilitat als malalts l’accés a la pròpia planta i no a substitutius sintètics.

En qualsevol cas, a la marihuana, que mai ha deixat de ser considerada una droga tova, li ha tocat obrir camí davant la possibilitat d’emprar amb finalitats terapèutics altres substàncies addictives més fortes. L’any passat, a Espanya es va aprovar la possibilitat de presentar projectes d’assaig clínic relacionats amb l’heroïna a l’Agència Espanyola del Medicament. Aquestes proves, que només es podran realitzar un temps limitat i subjectes a unes rígides condicions, pretenen comparar els efectes de l’heroïna, la morfina i la metadona orals en heroïnòmans que presenten fracàs reiterat en totes les alternatives terapèutiques convencionals.