Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Com afrontar la mort

El duel per a superar la pèrdua d'un ser estimat pot durar fins a tres anys
Per miren 16 de novembre de 2005

El suport psicològic de la família i dels amics és imprescindible per a afrontar una nova etapa sense la persona volguda, així com per a acceptar una malaltia terminal o incurable. Els psicòlegs insisteixen que el silenci i la negació no és la solució per a afrontar la mort. Per contra, l’important davant una situació així és la possibilitat d’expressar els sentiments, tant del malalt, com dels familiars que han perdut al seu ser estimat. D’aquesta manera, el procés de duel permet una recuperació ràpida sense risc a caure en depressions.

Afrontar la mort pròpia

Assegura un antic refrany medieval que només quan aprenem a viure aprenem a morir. Una frase carregada de filosofia que molt pocs posen en pràctica, tal vegada perquè no saben com, i que xoca amb una realitat per a la qual, per molt que pensem que la mort és “llei de vida” i que “a tots ens arribarà algun dia”, mai estem preparats del tot.

Afrontar la mort és difícil i més encara si es tracta de la pròpia. Quan el metge comunica que l’estat del malalt és greu o terminal estat s’entra en una fase de xoc que impedeix ser conscients del que ocorrerà. “Després, penses que tot és un malson i recorres a un altre metge per a obtenir una opinió contrastada. Si el segon metge et confirma el que va dir el primer, arriba la certesa i, poc després, la negació, un mecanisme de defensa que ens protegeix durant el temps que necessitem fer-nos a la idea”. Així explica la psicòloga Julia López-Orozco, de la Fundació Verda Esmeralda, els sentiments de qui coneix la seva final. Un moment, sens dubte, crucial, que sol estar marcat per la ràbia, la tristesa, la resignació i l’acceptació d’una destinació que no hem triat i no podem canviar. “Totes les etapes són tristes”, afirma López-Orozco, “però el malalt ha de parlar del que sent, del que realment li importa, i els familiars han de dir-li el que senten, a manera de comiat, perquè cap es quedi amb les ganes d’expressar alguna cosa que després ja no podrà dir”.

En el seu llibre ‘Morir és res’, l’escriptor Pepe Rodríguez explica que només “quan s’adquireix consciència de la pròpia mort com alguna cosa més o menys imminent, s’accepta com un fet natural i és llavors quan canvia la manera de relacionar-se amb la parella, parents i amics”. En aquest moment hem d’establir amb els qui ens envolten un “nivell d’intimitat i proximitat” que ens reporti la força necessària per a afrontar l’última etapa i apartar els temors al sofriment, que solen provocar major ansietat i preocupació que la pròpia mort.

“Exterioritzar els sentiments i alliberar l’ansietat permet adaptar-se millor a la situació”,

Exterioritzar els sentiments i alliberar l’ansietat permet adaptar-se millor a la situació

considera Rodríguez. “La mort és alguna cosa que pot i ha de comprendre’s i acceptar-se, però això només resulta possible emprendre-ho i aconseguir-ho en cadascun de nosaltres, en el fur intern i mitjançant els propis mitjans. Si no s’accepta prèviament la normalitat i fins i tot necessitat del fet de la mort, sense importar la fórmula o convicció adoptada per a això, no podrà actuar-se en cap direcció raonable que permeti poder afrontar-la amb serenitat i maduresa”, conclou.

Pèrdua d’un ser estimat

Quan una persona està malalta, sobretot en els casos terminals, no se sap quina és la millor opció, si dir-li-ho o no. Els psicòlegs constaten que a vegades quan una persona sap que està malalta aquesta es fa més forta i aprofita el temps que li queda de vida per a estar amb els seus i fer el que més desitja, viatjar, veure amics etc. Però també pot succeir que la família oculti l’estat en què es troba. Es dóna llavors el que es coneix com a‘ conspiració del silenci‘, un procés en el qual els qui envolten al pacient ja coneixen el desenllaç, però eviten dir-l’hi per a no causar-li un major sofriment. Alguns experts, com la psicòloga Julia López-Orozco, asseguren que aquesta no és la millor decisió i defensen la importància que l’afectat sàpiga els detalls de la seva situació. “El major sofriment ve de la mà de la conspiració del silenci. Els familiars pensen que si parlen del que senten i de la seva pena la persona sofrirà més. I el malalt tampoc parla dels seus sentiments i dubtes perquè creu que la família ja té bastant”, precisa.

Juantxo Domínguez, de l’Associació Dret a Morir Dignament, explica que “si el malalt decideix com vol que se li tracti en els moments finals de la seva vida, la família ha de respectar aquests aspectes”, generalment recollits en el testament vital. Un document que permet deixar assegut els tractaments mèdics i cures pal·liatives que el pacient vol rebre.

El testament vital permet deixar assegut els tractaments mèdics i cures pal·liatives que el pacient vol rebre

“És important que la gent sàpiga que existeix aquesta possibilitat -subratlla Domínguez-. Les cures pal·liatives són els que rep un malalt en fase terminal, però no són només un suport terapèutic, sinó també un suport psicològic i espiritual, ja que recullen un ampli ventall de mesures perquè el malalt terminal estigui acompanyat en els últims tres o sis mesos de la seva vida”.

Per part seva, la família ha d’estar sempre al costat del malalt per a escoltar-li o respectar el seu silenci, per a fer-li saber l’important que és per a ells sense que se senti “culpable” per marxar-se i per a guanyar amb ell el temps que es va perdre amb anterioritat: “Havíem de posar-nos al dia del que havíem fet i sentit en els últims tres anys, però estàvem tan ocupats tots dos que ajornem el fonamental, gaudir de l’amistat, per a bolcar-nos en l’accessori, complir amb la vida professional. Un error que, en aquest cas, ja no pot corregir-se”, reflexiona Rodríguez en recordar la mort d’un amic.

La mort com un procés natural

Per a Julia López-Orozco, acceptar la mort costa tant perquè no es contempla com a part del moviment natural de la vida. “Ens sembla que no podem dominar la vida perquè no tenim una educació de la mort, no obstant això, assegura, no es pot parlar de fracàs davant una cosa inevitable”. Rodríguez, per part seva, indica que no se’ns pot ocultar des de petits que la vida té un final. “Dins del moviment de la vida estan el naixement i el mort, però a penes es té informació de la mort i quan perdem a algú ens sentim indefensos o descol·locats i no sabem si el que ens succeeix és normal”, apunta la psicòloga.

És convenient que els nens creixin pensant que la mort és una cosa natural, no com un tema tabú,

És convenient que els nens creixin pensant que la mort és una cosa natural i no un tema tabú

i que parlin d’ella amb els seus progenitors amb absoluta normalitat. Cada pèrdua ha de servir-los per a reflexionar, ja sigui la de la seva mascota o la d’un ser estimat. Quan es tracti d’una malaltia, els petits han d’estar al corrent del que ocorre i tenir la possibilitat de preguntar sobre això.

No hi ha un bon o mal moment per a morir. Quan arriba l’hora, tots, fins i tot els nens, han de poder parlar del tema amb naturalitat per a afrontar-lo amb maduresa i demanar el suport que es necessiti. Encara que temuda, la mort ha de ser acceptada amb serenitat i dignitat, sense que es vegi distorsionada com una cosa simplement dolorosa. “Hem de pensar que, a vegades, és un alleujament per al malalt que va sofrir en els seus últims dies”, concreta Julia López-Orozco.

El duel

Una vegada que la persona volguda s’ha anat queda un immens buit i un llarg camí per recórrer: el duel. “Mai acabem d’estar preparats per a acceptar la mort d’una persona, sigui una mort sobtada o per malaltia, però en tots dos casos hem de fer un procés de duel perquè, si bé és molt traumàtic perdre a algú de sobte d’un infart o en un accident, tampoc és fàcil veure a qui volem en el transcurs d’una malaltia”.

D’aquesta manera, la psicòloga López-Orozco destaca la importància de buscar suport i saber que el treball del duel és necessari per a “sanar” la ferida: “Ningú pot fer aquest treball per nosaltres i no ens podem fer els duros perquè després succeirà un altre episodi de crisi que ens recordarà el que va ocórrer i serà pitjor. Ocultar-ho no ens permet viure plenament. Hem de recórrer el camí perquè el problema del duel és quedar-se en el sofriment”.

El problema del duel és quedar-se en el sofriment

L’habitual és que després de la mort d’algú molt volgut se solgui pensar que això no ha ocorregut i que tot és un mal somni del qual despertarem. Més tard, els afectats es mostren enfadats, rabiosos contra tot i contra tots, als quals culpen de la mort, i, al final, senten tristesa, por, ploren i s’acusen de no haver impedit la pèrdua o no haver estat capaces de dir a qui es va anar el molt que se li volia.

Als sis mesos més o menys arriba la solitud, una vegada que la família més llunyana es distancia per a recuperar la seva vida normal. No obstant això, l’altre membre de la parella i els fills es queden solos. “La família comença a allunyar-se i no és tan fàcil trobar suport”, assenyala la psicòloga, qui reconeix que, “com a mínim, el duel dura un any”. És possible que sigui l’any més complicat, en el qual se celebra el primer aniversari sense aquesta persona, el primer nadal, la primera tardor.

En aquest temps, els qui han sofert una pèrdua no han de fixar-se terminis per a superar-la. Han de sentir dolor i manifestar-ho, compartir-ho amb altres persones que han passat per la mateixa situació i acceptar que tal vegada hagin de passar tres anys per a començar a recuperar-se. La solució no està en automedicarse amb tranquil·litzants i tampoc s’ha de descurar la salut, sinó marcar-se un ritme diari amb les hores necessàries de descans i menjars.

En aquest sentit, López-Orozco explica que durant el duel “el ritme és més lent que el de la resta”, però recorda l’important de ser pacient i donar-se permís per a gaudir després del funeral, desaparició de la seva roba i pertinences, paperassa?. Finalitzar el procés de duel no significa oblidar a qui es va anar, sinó aconseguir recordar-li sense sofrir i recuperar l’atenció cap als qui segueixen al nostre costat i encara ens necessiten. És molt important que els familiars, sobretot els més pròxims al mort, puguin entendre això per a seguir amb les seves vides sense cap culpa ni remordiment, evitant caure així en quadres de depressió.