Com cuidar la salut ginecológica a l’estiu

En condicions normals, el pH de la vagina permet que els microorganismes vius -la flora bacteriana vaginal- que l’habiten protegeixin contra les agressions d’agents infecciosos externs. No obstant això, quan aquest equilibri s’altera, es dona l’ambient òptim perquè es desenvolupin infeccions externes i hi ha més possibilitats que la pròpia flora bacteriana provoqui símptomes vaginals molt molests.

Cura amb la humitat a l’estiu

Sempre que una dona sana present un canvi brusc en el seu perfil ginecológico habitual ha d’acudir a l’especialista

Picor, coïssor o sensació de coïssor, enrogiment local, augment de la quantitat de flux amb canvis en l’olor i en el color. Totes aquestes són molèsties associades a una alteració de l’equilibri de la flora vaginal que, de vegades, poden acompanyar-se d’infecció . A aquestes afeccions de la vulva i de la vagina les hi denomina vulvovaginitis i, des de maig a octubre, són uns dels motius més freqüents de visita a l’especialista.

Aquest augment està provocat, en part, per les alteracions del pH vaginal a conseqüència d’accions tan senzilles com a habituals en aquesta època, com portar el vestit de bany humit durant hores o el canvi en la pauta d’alimentació. No obstant això, el pH també pot veure’s alterat per altres causes ben diferents i allunyades de l’escenari de les vacances, com l’ús de comprimides o salva-eslips, per una higiene inadequada (per excés o defecte), per trastorns metabòlics com la antibiòtics.

Prevenir les vulvovaginitis

A pesar que són un problema més habitual durant el període estival, hi ha dones que les sofreixen tot l’any. Una manera de mantenir-les a ratlla és seguir aquestes recomanacions:

• No emprar salva-eslips, ja que obstaculitzen la transpiració de la zona, retenen les secrecions i poden provocar maceración de la vulva. Una opció més saludable és canviar amb major freqüència la roba interior i millor que sigui de 100% cotó. De la mateixa manera, usar peces ajustades impedeix una correcta transpiració, afavoreix la sudoració i la humitat.
• No utilitzar mai les dutxes vaginals i ser previngut amb els productes comercialitzats per a la higiene íntima, doncs alguns poden alterar l’equilibri de la flora vaginal. És millor netejar-se solament amb el sabó sobrant de la dutxa diària.
• No manipular la vagina amb les mans o instruments bruts.
• Si es té especial sensibilitat a sofrir vulvovaginitis després de realitzar un tractament amb antibiòtics, cal avisar al metge o consultar al ginecòleg. Moltes vegades les molèsties vaginals empitjoren després de períodes d’estrès. L’ús de probióticos vaginals (en tampons o càpsules vaginals) ajuda a mantenir la flora equilibrada.

Quan acudir al ginecòleg

Però, quins símptomes o senyals fan imprescindible la visita a l’especialista? El professor Juan Mario Troyano Luque, tresorer de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) i cap clínic de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Universitari de Tenerife, respon que “sempre que hi hagi un canvi brusc en el perfil ginecológico habitual en una dona sana“.

Aquest especialista afegeix, a manera de resum, altres problemes que, per obvis, fan necessària la visita ginecológica: els canvis en el ritme menstrual, tant per excés com per defecte; la dismenorrea (menstruació dolorosa), sobretot si és invalidant; les variacions en l’hàbit digestiu i l’augment del volum abdominal; la manifestació de signes precoços de pubertat; el seguiment de qualsevol teràpia, com les hormonals propostes pel ginecòleg; i, per descomptat, l’avaluació obstétrico ginecológica de tota dona embarassada.

Cada quant temps cal anar al ginecòleg

El Dr. Juan Mario Troyano Luque, de la SEGO, explica que la tendència actual, segons dades epidemiològiques, s’ha establert en una revisió cada tres anys. No obstant això, a la vista d’algunes patologies prevalentes ginecológicas i al repunt de les neoplàsies cervicals, “hauria de plantejar-se la revisió cada dos anys“.

Les nenes fins als 14 anys “són valorades de manera eficient pels especialistes en pediatria i han de ser ells els que remetin a aquesta franja d’edat al ginecòleg, si calgués, per alguna causa detectada”, puntualitza. A partir d’aquesta edat, i en funció de la seva activitat sexual, haurien d’avaluar-se ginecológicamente.

Quant a les mamografies, s’ha establert que, en funció de la major incidència del càncer de mama (que és al voltant de 10 anys postmenopausia), com a mètode de diagnòstic d’hora es dugui a terme a partir dels 50 anys, amb una seqüència biennal en dones de baix risc. I, d’altra banda, “donada la disminució significativa a partir dels 70 anys, s’ha concretat que a partir d’aquesta edat quedin excloses d’aquest programa de garbellat, encara que sempre de manera individualitzada”, aclareix.

Una dada que aporta aquest especialista en salut ginecológica és que en les poblacions de risc, la indicació de la mamografia s’avança baix criteris col·legiats. L’eficàcia d’aquesta acció es va fer patenti quan, en la dècada dels anys seixanta, a EUA es va iniciar aquest programa que incloïa una mamografia de control als 35 anys en població de risc, i la taxa de mortalitat per càncer de mama va disminuir en un 30% més que als programes convencionals.