Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Comencen a prendre’s mesures contra l’estrès laboral

Aquesta patologia ve originada, en moltes ocasions, pels companys de treball, la competitivitat, la precarietat o el treball a torns

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 08deJuliolde2002

L’estrès laboral és un problema creixent que cada vegada afecta a major nombre de treballadors, per aquest motiu estiguin començant a prendre’s mesurades per combatre-ho com la campanya engegada la setmana passada per la Comissió Europea, l’Eurocambra i l’Agència Europea de Seguretat i Salut en el Treball.

“Aquest problema era impensable fa quatre anys”, afirma Jesús Uzkudun, responsable de Salut Laboral i Medi ambient del sindicat Comissionis Obreres (CC.OO.) de Guipúscoa, qui assegura que no dona proveïment per atendre tots els casos que li arriben.

Uzkudun explica el cas d’una dona que treballava en una empresa d’informàtica i que va afirmar ser objecte de maltractament psicològic i humiliacions per part de la cap del departament. “La seva autoestima va quedar tan destrossada que fins a va arribar a renegar de tenir el fill quan es va quedar embarassada. Tenia tal ansietat que se sentia incapaç de ser mare”. El cas va acabar en acomiadament i ara va a judici.

De vegades l’estrès no ve provocat pel cap, sinó pels propis companys de treball. Això va ocórrer, per exemple, en un ambulatori del Servei Basc de Salut (Osakidetza) en el qual hi havia una espècie de conspiració per fastiguejar a un treballador, segons compte Uzkudun. “Cada vegada que s’anava li manipulaven l’ordinador provocant-li problemes, i quan tornava li tiraven les culpes a ell”.

En molts altres casos, l’estrès ve originat per les pròpies condicions del lloc de treball: competitivitat, precarietat, treball a torns, etcètera.

Afecta al 28%

Les xifres d’incidència que es barregen són molt cridaneres, així com les repercussions en l’àmbit personal, laboral i social. De fet, l’Agència Europea de Seguretat i Salut en el Treball afirma que l’estrès afecta al 28% de la força laboral europea, a 41,2 milions de persones, la qual cosa suposa “un cost humà i una enorme càrrega financera”.

Segons les dades recopilades per l’Agència, l’estrès és responsable de més del 50% dels casos d’absentisme laboral i costa a les empreses i organismes europeus uns 20 milions d’euros a l’any per les hores de treball perdudes i la despesa sanitària. Aquest organisme destaca que el cost real és probablement més alt si a això se sumeixi la menor productivitat i la menor capacitat per innovar dels treballadors.

Txomin Izagirre, responsable de Medicina a Guipúscoa de la Fundació basca per a la Prevenció i Salut Laboral (Osalan), aclareix que totes aquestes dades són “estimacions o fruit d’estudis exploratoris”, ja que “no existeixen estudis reals sobre la seva incidència”.

Les raons que no existeixin xifres concretes es deu, segons aquest expert, al fet que l’estrès és “ara com ara un camp tou, un calaix de sastre, en el qual s’introdueixen moltes coses, perquè no està delimitat”. Una de les conseqüències d’aquesta indefinició és, segons Izagirre, que s’està començant a fragmentar l’estrès en subcampos, com el “mobbing” o assetjament moral, el “burn-out” o síndrome cremada, o l’assetjament sexual, entre altres variants.

A més, afegeix, no està qualificat encara com a malaltia laboral “i els casos que ens arriben com a accident o baixa ho fan sota altres conceptes, en forma de depressió o un altre tipus de patologies nervioses. Molts accidents físics també s’han de l’estrès, però no estan catalogats com a tal per la legislació”, aclareix.

La Llei de Prevenció de Riscos Laborals de 1997, que contempla l’obligació per als serveis de prevenció de les empreses de fer una avaluació dels riscos (un dels quals són els psicosocials) suposa, en opinió d’Izagirre, el primer pas per començar a tenir en compte els factors que porten a l’estrès; els psicosocials i la càrrega mental.

L’expert d’Osalan apunta que l’any que ve està previst engegar un sistema d’informació de salut laboral, Sisal. Un sistema informàtic centralitzat en el Ministeri de Sanitat que arribaria a totes les autonomies, amb les dades bàsiques de salut laboral i accidents, en els quals s’inclouria l’avaluació de riscos psicosocials. Izagirre assenyala que aquest sistema “ens donarà una aproximació fiable de la prevalença de l’estrès”.

Per la seva banda, Jesús Uzkudun assenyala que els sindicats han reclamat que l’estrès s’inclogui dins de la llista de malalties professionals, i recorda que “el Govern espanyol es va comprometre en l’Acord de Diàleg Social a dur-ho a terme dins de la seva presidència europea, que acaba de finalitzar, sense que ho hagi complert”. Comenta que alguns països, com Holanda, ja ho han fet. Davant aquest buit legal, alguns tribunals estan dictant sentències en les quals s’inclou l’estrès en el treball com a accident laboral.

Síndrome “burn-out”

En aquest sentit, ha assegut precedent una sentència del Tribunal Suprem dictada el 26 d’octubre de 2001, ja que reconeix per primera vegada la síndrome “burn-out” com a accident laboral. L’acte va resoldre el viacrucis judicial i sanitari que sofria des de 1993 el cap d’un taller per disminuïts psíquics a Guipúscoa, que tenia símptomes clars de sofrir aquest estrès crònic i que va demandar a la mútua, perquè es negava a reconèixer la causa laboral de la seva malaltia.

La definició de síndrome de “burn-out”, descrita pels psiquiatres Maslach i Jackson i recollida en l’estudi “Psicologia del Treball de l’Institut de Seguretat i Higiene en el Treball”, és la de l’individu que presenta “un esgotament emocional, cansament físic i psicològic”. En el seu intent d’alleujar aquesta situació, aquest tracta d’aïllar-se, desenvolupant una actitud freda i despersonalitzada amb els altres, mostrant una falta de compromís en el treball. Com a conseqüència, es dona un sentiment d’inadequació, incompetència, ineficàcia, de no poder atendre degudament les tasques.

Personal sanitari, professorat, assistents socials i altres col·lectius que treballen amb persones que són objecte d’ajuda tenen moltes possibilitats de sofrir aquesta síndrome, que afecta a aquells professionals vocacionals que veuen frustrades les seves expectatives d’exercir el seu treball com ells volen.

Això és precisament el que li va ocórrer a aquest cap de taller, que en 1973 va decidir canviar per vocació la seva còmoda ocupació en una empresa per un altre en un taller ocupacional. Amb el pas dels anys va començar a sofrir problemes de somni, ansietat i estrès, que van derivar en diverses baixes laborals. Malgrat comptar amb informes psiquiàtrics des de 1993 que associaven la seva malaltia amb el treball, la mútua insistia que sofria una malaltia comuna, la qual cosa va portar al cap de taller a recórrer a els tribunals.

El Tribunal Suprem va ratificar dues sentències anteriors en les quals es destacava la “personalitat perfeccionista” del treballador i establia que la malaltia “ha sorgit en estar el demandant en contacte amb persones amb les quals treballa, els minvaments psíquics de les quals han originat un desgast anímic determinant en la incapacitat temporal”.

Segons diversos experts, aquesta sentència del Suprem “obre un camí perquè nombrosíssimes assistències sanitàries, baixes i processos d’incapacitat permanent, provocades per l’esgotament psíquic de determinades professions, siguin reconegudes com a accidents de treball”.

De fet, aquesta sentència ha provocat un al·luvió de consultes d’altres col·lectius afectats per casos semblants, molts d’ells de l’àmbit de l’ensenyament. Si el Tribuna Suprem dicta una altra sentència en aquest sentit, asseuria jurisprudència.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions