Consentiment informat

Quan una persona es converteix en pacient té el dret a decidir si vol o no sotmetre’s a determinats processos diagnòstics o terapèutics relacionats amb la seva malaltia, i fins i tot decidir sobre el pronòstic i la finalitat docent i investigadora concernents a la seva salut. Així ho empara la Llei General de Sanitat. Per consentiment informat s’entén l’acceptació signada pel malalt o familiars de determinades actuacions mèdiques després de tenir la suficient informació sobre la seva conveniència, avantatges, riscos i alternatives. Aquest document manca de valor sense la informació prèvia pertinent.

El consentiment informat ha de reunir almenys tres requisits fonamentals. La voluntarietat de l’individu li permet decidir lliurement i sense coacció si vol sotmetre’s a un estudi o tractament. Aquest caràcter voluntari s’incompleix quan se sol·licita des de l’autoritat o no es brinda el temps necessari perquè el pacient o els seus familiars puguin reflexionar i prendre una decisió. A més s’hauria de brindar la possibilitat de comptar amb l’assessorament d’una persona experta en la matèria. La funció de la informació és proporcionar les dades adequades i necessàries a qui ha de prendre una elecció perquè pugui fer-ho sense biaixos. El tipus d’informació ha de ser comprensible i completa, i ha d’incloure els objectius, els beneficis, els riscos reals o potencials que es puguin derivar i l’opció clarament especificada de rebutjar el tractament o estudi en qualsevol moment sense que per això l’afecti en altres tractaments.

Joana Gabriele Muñiz, investigadora de la Fundació Biblioteca Josep Laporte de Barcelona i responsable de webpacientes , explica que «encara que és un tema recurrent, la remissió positiva als drets del pacient en el context del sistema sanitari espanyol continua sent una assignatura pendent el relatiu al coneixement, comprensió i correcta interpretació de tals drets».

Una informació clara i adequada és fonamental perquè s’estableixi una relació metge-pacient de qualitat i perquè el pacient reconegui i accepti la seva malaltia i pugui adequar-se a la situació patològica que pateix. Està demostrat que una bona informació mèdica contribueix a un millor seguiment de la teràpia i reforça la col·laboració del pacient en tot el procés, millorant la qualitat assistencial. Indalecio Morán, mèdic intensivista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, opina que la informació clara i concisa evita problemes posteriors d’enteniment. «És una part primordial de l’atenció mèdica i a vegades no se li presta la importància deguda», afegeix l’especialista.

En la Llei d’autonomia del pacient de 2002 s’explicita que la informació ha de ser completa, verbal i escrita i, sobretot, mitjançant termes comprensibles, tant per al propi pacient com per als seus familiars i persones vinculades. Aquest procés informatiu és, principalment, un procés verbal i continuat, que s’ha de prestar en totes i cadascuna de les actuacions assistencials. La informació terapèutica ha d’incloure diagnòstic, pronòstic i alternatives de tractament, així com els seus riscos i conseqüències. També inclou la formulació del dret a la informació epidemiològica a causa de la importància que ha pres la salut pública.

La llei General de sanitat exceptua l’obligació del consentiment informat en alguns casos, com quan la no intervenció sigui un risc potencial per a la salut pública. Aquesta excepció està relacionada amb l’adopció de mesures de reconeixement, tractament, hospitalització i control dels malalts o persones que hagin estat en contacte amb aquests i amb el medi ambient immediat, quan se suposin riscos per a la salut de la població i sobretot en aquells casos de malaltia fàcilment transmissible. La salut pública està per sobre de la llibertat individual, sempre que estigui validat per raons sanitàries.

Quan una persona no està capacitada per a la presa de decisions, tant de dret, per existir algun tipus d’incapacitació o ser menor d’edat, com de fet, per exemple en el cas d’un pacient en coma, la Llei obliga a obtenir el consentiment dels seus familiars o afins. En el cas que no es coneguin parents, el metge pot assumir el consentiment fins que el pacient estigui en condicions de fer-ho. També pot ocórrer que els familiars es neguin a una determinada actuació, la qual cosa suposaria un efecte perjudicial per al pacient. En aquest cas, el metge o la direcció del centre on se li atén hauran de dirigir-se al jutge perquè proporcioni autorització. Si un pacient està en situació de risc imminent, el metge actuarà per si mateix, concebent-lo com a supòsit d’urgència. En pacients menors d’edat i en casos d’incapacitat legal, física o mental, s’admet el consentiment informat del representant legal. Si en aquest cas hi hagués risc greu per a la salut pública o la vida del pacient, només es tindria en compte el consentiment del representant legal.

El supòsit d’urgència és una altra de les excepcions contemplades en la Llei General de Sanitat. En una situació de risc immediat i greu tant per a la integritat física o psíquica del malalt, que li puguin ocasionar danys irreversibles o perill de mort, aquest consentiment pot obviar-se. Indalecio Morán explica que els procediments d’urgència realitzats en serveis de medicina intensiva, que posteriorment s’expliquen a la família, han de procurar una informació correcta i comprensible.

«Quan existeix una urgència, com en el supòsit d’intervenció quirúrgica de manera emergent a un pacient, sense poder esperar que la família arribi per a signar el consentiment, sempre es proporciona informació per telèfon, deixant constància en la història clínica i més tard proporcionant els aclariments adequats», afirma l’especialista. «Aquests extrems estan facilitats i són més comprensibles, sempre que la informació sigui fluida, completa i diària, amb els familiars dels pacients greument malalts», afegeix Morán.

Segons explica Joana Gabriele, a Espanya continua existint un dèficit en la realització d’estudis qualitatius i quantitatius que llancin llum sobre la situació real del consentiment informat, a nivell d’informació i comprensibilitat per part del propi pacient. Per això, les dades llançades per part dels informes de queixes i reclamacions sanitàries de les diverses comunitats autònomes ens aproximen als resultats recaptats del recent estudi La percepció del Consentiment escrit per part dels pacients, dut a terme al Regne Unit.

«Els elements susceptibles de millora en contextos sanitaris tan diversos com l’espanyol i el britànic són, d’un costat, l’adaptació del consentiment informat a l’edat, cultura legal i sanitària, psicologia i estat emocional del pacient, previ al consentiment. D’un altre costat, l’optimització dels procediments d’obtenció i l’obtenció en si i la formulació d’aquest consentiment», afegeix la investigadora.

Els resultats de l’estudi britànic revelen que el consentiment informat és, en l’actualitat, un procediment millorable des del punt de vista de la llibertat de decisió, des de la seva estandardització, i cosa que és més important, des del seu ajust a indicadors basats en l’excel·lència informativa, formativa i educadora del destinatari final: pacient i l’usuari sanitari. «No hi ha dubte que si bé les Comissions de Bioètica han realitzat un esforç en aquest sentit cal continuar realitzant millores perdurables en el temps i adaptades a la complexitat de la matèria metge-legal», destaca Gabriele.

Els experts estan d’acord que és necessari avançar des d’un consentiment informat basat en l’acceptació o rebuig d’una recomanació mèdica, al concepte d’una elecció informada, basada en una relació equitativa professional sanitària i pacient, amb respecte mutu i en una percepció de democràcia sanitària participativa.