Rastrejar l’origen del contagi per evitar que es propagui el virus. Els experts coincideixen que aquesta és una de les claus per combatre la pandèmia de la covid-19, que manté unes xifres molt preocupants de contagis, ingressos hospitalaris i defuncions en bona part del món, inclosa Espanya. Des de març, quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la pandèmia, els investigadors cada vegada coneixen millor com funciona el SARS-CoV-2. Per això, s’utilitzen diferents sistemes per donar amb els brots i detenir la cadena de contagis. Expliquem varis d’ells, com el nombre reproductiu bàsic (R0), el factor k, els models de rastreig i les eines tecnològiques disponibles.
El virus, molt contagiós, destaca per la velocitat de la seva propagació. Així, sabem que no tots els infectats contagien per igual, sinó que unes poques persones (10 %-20 % dels casos) són capaços de contagiar a molta gent (80 % de les transmissions). Una altra de les certeses confirmades és que gran part d’aquests brots comunitaris estan vinculats a esdeveniments concrets, fonamentalment celebrats en espais tancats, en els quals participen grups amplis (una reunió familiar, una festa, un concert, per exemple). D’aquí la importància que suposa el rastreig per connectar els positius detectats amb els esdeveniments on es van contagiar. Aquesta és la teoria, però la pràctica demostra que alguna cosa està fallant en aplicar els sistemes de rastreig, almenys a Espanya.
Nombre R0 i factor K: paràmetres que es complementen
Una dels dubtes és la relacionada amb els paràmetres que utilitzen els experts per controlar l’expansió del virus. Fins ara, ha tingut molta importància el nombre reproductiu, o R, per mesurar quants contagis produeix de mitjana cada cas diagnosticat de covid-19. Aquesta mètrica es refereix al nombre de noves infeccions que un individu infectat pot causar en una població susceptible. És a dir, si una persona contagia a d’altres, aquests nous contagiats contagiaran al seu torn a unes altres. S’estableix així una cadena de contagis que recorda al que succeeix amb la grip.
Però el patró de contagis del SARS-CoV-2 no replica aquest model, sinó que un nombre molt baix de malalts i uns pocs esdeveniments superpropagadores són responsables de gran part dels contagis. Aquí entra en joc altre paràmetre, conegut com el factor K, que estableix el ritme de dispersió dels contagis. Un factor k baix, proper a 0, significa que la majoria dels contagis es produeixen a partir d’una minoria de casos; els estudis calculen que el k de la covid-19 pot ser de fins a 0.1. En altres paraules, si es localitza i actua sobre els grups (clústers) on s’inicien els contagis, es podria controlar millor la malaltia.
Llavors, és realment R0 un paràmetre eficaç contra un virus tan atípic? Cal centrar-se exclusivament en el factor K per controlar els contagis? Els experts coincideixen en diversos punts.
Per començar, el nombre reproductiu és “perfectament vàlid per seguir l’evolució de la pandèmia, perquè indica quant i com de ràpid s’està contagiant el virus”, afirma l’especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública de l’Institut Carlos III, Carlos Fernández. “Si el nombre R baixa d’1, significa que tard o d’hora l’epidèmia es resoldrà i acabarà sola. Per aquest motiu es vigili aquesta taxa en temps real per veure si les mesures que s’adopten són (o no) efectives”, afegeix.
Però com l’índex de transmissió no és igual en tots els pacients infectats, es fa necessari utilitzar altres paràmetres. És aquí on entra en joc el factor K, que mesura la diferència en la quantitat de persones que infecta cada pacient amb coronavirus i ajuda a saber com s’està contagiant el SARS-CoV-2. “En la transmissió d’aquest virus, tenim persones susceptibles de ser infectades, pacients infectats, uns altres que s’han recuperat de la malaltia i també persones que es troben en període d’incubació, és a dir, que estan contagiades però que encara no presenten símptomes i encara no són contagioses. Per això és important conèixer el factor K”, assenyala el director del Màster Universitari en Epidemiologia i Salut Pública a la Universitat Internacional de València, Vicente Zanón.
Models de rastreig
En països com Japó i Corea, que han aguantat millor els envesteixes del virus, les autoritats sanitàries han centrat els seus esforços a rastrejar cap a enrere, és a dir, a buscar l’origen del brot per controlar i detectar els esdeveniments de superpropagación, responsables del 80 % dels contagis. A Espanya, en canvi, el rastreig és cap a davant: quan algú dona positiu, es busca a els qui va poder contagiar quan van aparèixer els símptomes. De fet, al nostre país amb prou feines el 12 % dels positius s’associa a brots coneguts. Implica això que Espanya està fent malament els deures, en escometre rastrejos poc eficaços i no controlar aquests brots superpropagadores?
Imatge: Gerd Altmann
“En un món ideal on tots els casos es diagnostiquen ràpid, compleixen l’aïllament des del primer dia i es rastreja i quarentena a tots els seus contactes de forma efectiva, el virus no pot seguir transmetent-se i l’epidèmia acaba sola. Estem lluny d’aconseguir això, perquè el virus és complicat de rastrejar (es transmet per les vies respiratòries, es contagia encara que no hi hagi símptomes…) i perquè no tenim la capacitat de personal ni de sistemes en salut pública per abordar aquesta tasca. Per això una de les reivindicacions que no deixem de repetir és que necessitem major capacitat en la vigilància, rastreig i control”, argumenta Carlos Fernández.
En la seva opinió, la diferència entre els rastrejos que es duen a terme a Espanya pel que fa a països com Corea radica en “el temps al que ens remuntem enrere” en fer el seguiment. En el cas espanyol, els protocols parlen de 48 hores abans de l’inici dels símptomes, perquè l’objectiu és detectar als possibles casos secundaris abans que desenvolupin la malaltia i propaguin la cadena. A Corea, en canvi, els seguiments es remunten molt més enrere per identificar també a la persona pot haver contagiat al pacient, i a partir d’aquí reconstruir els esdeveniments i arribar a tots els individus susceptibles d’haver estat infectats.
“Òbviament aquest mètode és més potent i permet un millor control, però també requereix de moltíssimes hores de treball. Els sistemes de vigilància i control epidemiològic coreà i japonès tenen molt més personal que està més preparat per a aquesta tasca. Sense oblidar que en aquests països hi ha hagut menys casos que aquí. En un context espanyol d’escassetat de mitjans, hem de prioritzar una cosa sobre l’altra, i aquesta és una decisió complicada que depèn de la realitat de cada territori”, sosté aquest expert en Salut Pública.
Radar COVID: el paper de la tecnologia
Les eines tecnològiques juguen, a més, un paper important en reforçar l’eficàcia dels rastrejos. Un exemple és l’app Radar COVID, que permet saber si una persona ha estat en contacte (menys de dos metres i més de 15 minuts) amb una altra que hagi declarat en l’aplicació haver donat un resultat positiu en la prova de la covid-19.
A Espanya, a principis d’octubre, solament un 10% de la població espanyola s’havia descarregat aquesta app mòbil. “Hi ha hagut problemes en la seva disponibilitat i amb les claus d’accés, però sembla ser que ja està operativa en tot el territori nacional. Ara cal conscienciar a la població sobre la utilitat i importància del radar”, afirma Vicente Zanón.
Aquest especialista en epidemiologia insisteix que l’elevat nombre de contagis descontrolados a Espanya es deu, en part, al fet que no s’ha buscat l’origen dels brots. “Hem trigat molts mesos a treure el Radar COVID, i no tinc la impressió de que s’estigui promovent el seu ús d’una manera suficient. Les eines tecnològiques són vitals per controlar aquesta pandèmia. Pot haver-hi persones que han estat en contacte amb el virus i no ho saben. Solament quan has estat amb algú proper (un familiar, un amic, un company de treball) que ha donat positiu en un test, penses que tu també pots haver-te contagiat”, lamenta Zanón.
Per això, les polítiques de salut pública que se centrin a evitar esdeveniments superpropagadores, com la restricció d’aglomeracions en espais tancats, poden ser molt efectives a doblegar la pandèmia. Sense oblidar el reforç del rastreig, on encara hi ha un ampli marge de millora. “Fa falta més diners públics en forma de més professionals qualificats, i també més inversió en sistemes de comunicació de la informació, de coordinació entre diagnòstic-rastrejo-seguiment de les quarentenes… El més intel·ligent és invertir tot el possible en això. Quant millor sigui nostra vigilància i control, menors seran les pèrdues humanes causades per l’epidèmia, incloses les econòmiques”, conclou el doctor Carlos Fernández.
