Crisi psicològica en el professorat

En els últims temps el rol dels professors ha canviat. Antany ocupaven una posició d’autoritat i de reconeixement mentre que avui dia diverses circumstàncies han alterat aquell paper. Tant és així que cada vegada és més significatiu el nombre de docents que mostren el seu malestar per la situació que viuen, bé per les seves condicions laborals, bé per la pressió a la qual es veuen sotmesos des de fronts diversos -alumnat, pares o Administració, entre altres-. Tot això deriva en l’aparició creixent de patologies de caràcter psicològic, fins a tal punt que l’atenció de la comunitat educativa es fixa, cada vegada amb major atenció, en un problema que incideix en la qualitat educativa i en la salut del professorat.

Segons el parer de Valentín Martínez-Otero, doctor en Psicologia i Pedagogia, a més de professor en la Universitat Complutense de Madrid, en la societat actual s’entrelluca certa preocupació per l’estat psicològic del professorat. Així ho explica en la seva carta ‘La salut del professorat’. En ella, indica que l’educació ha estat, és i hauria de ser, principalment, “relació humana”. Això significa que l’acció educativa hauria de comportar en el professor compromisos emocionals i personals. En definitiva: hauria de suposar la implicació del docent en el desenvolupament cívic i educatiu dels seus alumnes. Sobre aquest tema, Martínez-Otero avança que “el tracte amb l’educador pot reportar una infinitat d’alegries, però també frustracions i decepcions i, per tant, ansietat”.

Problemes psicològics

L’àmbit de l’ensenyament no és aliè als episodis d’estrès, ansietat i depressió que caracteritzen el món laboral. El preocupant és que la incidència de les baixes laborals per motius psicològics afecta especialment als professionals de la docència. De fet, segons denúncia STEs, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament, aquest tipus d’episodis provoca l’11% de les baixes que afecten els professors, quan entre altres professionals només genera el 5%. En aquest punt, Alfredo Fierro, que va ser director del Gabinet del secretari d’Estat d’Educació, aclareix que “aquests trastorns no són exclusius dels professors. La competitivitat i els canvis vertiginosos amenacen l’equilibri de molts treballadors”.

Aquestes xifres es completen amb l’estudi sobre ‘Baixes laborals i riscos psicosocials en l’ensenyament’, elaborat per Manuel García Calleja, que reflecteix que els qui més baixes sol·liciten són els professors. Entre les conclusions destaca que són les professores, concretament, les que copen gairebé el 75% de les baixes per qüestions psicològiques. A més, els educadors d’entre 30 i 39 anys, i els d’entre 50 i 59, són els més proclius a caure malalts per episodis d’estrès i similars, aconseguint el 64% dels casos.

Aquests docents representen el 61% de les baixes laborals per estrès, depressió o ansietat, per la qual cosa en l’estudi anteriorment citat dedueixen que els professors de secundària estan baix major pressió que els seus companys de primària. Segons Martínez-Otero, la raó podria residir en les característiques de l’alumnat al seu càrrec. “Els estudiants d’institut travessen edats complicades, amb l’arribada de la pubertat. A més, estan a un pas d’haver de decidir el seu futur acadèmic o professional i pateixen amb major virulència el fracàs escolar. Per això, i per altres circumstàncies, els docents encarregats d’ells es veuen sotmesos a major pressió”, explica.

“Més enllà dels motius es pot establir que les baixes laborals per qüestions psicològiques entre el professorat duren una mitjana de 35 dies”, segons García Calleja. En aquest període es tracten malalties com la depressió, que aconsegueix el 74% d’aquesta mena d’incidències patològiques en els docents.

Encara que com en qualsevol professió els professors no constitueixen un col·lectiu homogeni, Martínez-Otero reitera que la docència destaca principalment pel tracte directe amb persones. Aquest professor universitari assenyala que la relació amb l’alumnat “és una de les parts més gratificants de l’activitat educativa”. No obstant això, també explica que cada vegada és major el número dels casos en els quals la relació professor-alumne està regida per la tensió, “ja sigui per la indisciplina dels escolars o perquè l’educador manca d’habilitats socials”.

Aparició del burnout

El professor Marínez Otero incinde en què no és inusual que el professor es mantingui molt vigilant durant diverses hores al dia i que assumeixi funcions policials i parentals, que li porten a l’esgotament professional. “Aquesta sobrecàrrega, al costat de les insatisfaccions i a la falta d’entesa amb altres membres de la comunitat educativa -col·legues, pares i alumnes- pot derivar en l’aparició entre el professorat d’alteracions com la fatiga, disminució de la concentració i del rendiment, ansietat, insomni o trastorns digestius, entre altres”, concreta. Martínez-Otero assegura que, a vegades, la pressió del treball afecta de tal manera al professor que aquest sofreix un desequilibri en el seu organisme. Aquesta alteració forma part dels símptomes que es donen quan es manifesta la síndrome de l’esgotament professional o burnout, que es manifesta en el cansament psicofísic i en l’abatiment. “Els professors que sofreixen aquest problema solen presentar dificultats per a mantenir l’atenció, així com la idea de ser atacats per companys o alumnes, irritabilitat i tristesa o abandó del treball o abús del consum de substàncies tòxiques”, explica.

Segons el parer d’Alfredo Fierro, les principals causes d’insatisfacció en el professorat són les següents:

• Les incerteses pels continus canvis legislatius que sorgeixen en matèria educativa. En els últims anys, el marc que regeix l’Educació s’ha modificat amb certa profusió. Això podria generar desassossec en bona part del professorat, ja que genera un constant esforç d’adaptació a les noves circumstàncies i estratègies.
• Minvament del prestigi social. Al mateix temps que la societat s’ha transformat, la imatge del professor s’ha degradat. Els experts consultats avalen que s’ha afeblit la relació entre pares i educadors. Potser, a vegades, s’ha acusat els professors de ser els únics responsables del fracàs escolar, quan la família també s’ha d’involucrar en l’educació dels seus fills.
• Conductes antisocials d’alguns alumnes. En certs casos, la situació es torna insostenible. Hi ha casos en què els professors són objecte d’amenaces i agressions. Fins i tot temen acudir al centre educatiu.
• Remuneració. Com en totes les professions, hi ha professors que no estan conformes amb el seu salari. A més, es donen casos d’educadors que exerceixen la seva professió amb contractes precaris o que manquen d’estabilitat laboral.
• Formació psicopedagògica insuficient. Els professionals reconeixen que la seva formació ha d’anar més enllà de la mera formació acadèmica. Al seu judici, han d’abandonar la idea de professor per a assumir les funcions d’humanitzador.

Rodríguez assenyala també que els educadors més propensos a patir trastorns psíquics són els qui presenten “inclinació a competir, alt nivell d’aspiracions, inseguretat, sentiments de culpa i baixa autoestima”.

Com es pot prevenir

La satisfacció laboral és necessària perquè els treballadors s’impliquin en les seves tasques. Òbviament, en el cas de l’educació, el benestar del professorat es projecta sobre els seus alumnes. De la bona disposició del docent germina l’interès entre els alumnes. Aquestes podrien ser algunes pautes preventives per a evitar el malestar docent, segons el parer d’Alfredo Fierro.

• Disposar d’un projecte educatiu que faci créixer com a persones i professionals.
• Difondre el sentiment de comunitat, ja que aquest abrigalla la personalitat del docent.
• Gaudir dels petits assoliments.
• Intercanviar experiències amb altres col·legues.
• Tractar de ser creatius
• El centre educatiu. La institució ha d’aportar els components de confiança, seguretat i respecte.