El nen disléxico sofreix un trastorn de lectura i escriptura, les principals eines amb les quals avui s’ensenya en els col·legis. No obstant això, són intel·ligents. De la mateixa manera que és impensable que els nens invidents aprenguin sense el sistema Braille, també ho és que els disléxicos ho facin amb la metodologia tradicional de lectura i escriptura. Per a ells és bàsic l’ús de mitjans audiovisuals a les aules, segons Cristina Muñoz, psicòloga escolar durant catorze anys en centres de Badalona. Aquesta experta ha participat a l’III Congrés Nacional de Dislèxia, organitzat per la Federació Espanyola de Dislèxia (FEDIS) i per l’Associació Andalusa de Dislèxia (ASANDIS).
És un trastorn de l’aprenentatge d’origen neurobiológico basat en una dificultat en la lectoescriptura i que afecta a la consciència fonològica, l’anàlisi i la comprensió. Les seves causes són motiu de debat: es parla de causes genètiques, de neurodesarrollo i també culturals.
Sí. Quan a un nen que no està preparat per a la lectoescriptura no li enfrontes a ella, la incidència de problemes és menor. El sistema nerviós té un temps de maduresa que cal respectar plantejant, sense pressió, l’aprenentatge de la lectoescriptura. En el nen, el sistema nerviós es troba en un procés d’integració dels dos hemisferis cerebrals, a través del cos calloso que els uneix; també està integrant el procés de lectoescriptura, la relació entre l’espai i l’ordre. Quan no estàs ordenant el teu esquema corporal, ordenar les lletres i nombres en un paper és difícil.
Sí, de fet és com es fa en molts col·legis. Els nens van progressant segons el seu nivell madurativo. Si el seu sistema nerviós no està preparat, no adquiriran allò que pretenem ensenyar-los. És fonamental respectar aquest aspecte per evitar altres problemes de tipus emocional.
A l’educació infantil freqüentment se’ls confon amb nens inmaduros en el seu desenvolupament perquè solen presentar dificultats a aprendre’s les lletres i els nombres, dificultats a aprendre els colors, problemes per aprendre a llegir, inversions en lletres i nombres, entre altres coses. A alguns els costa començar a parlar i articular sons, presenten dificultats en la motricitat fina i, en ocasions, són bastant desorganitzats i poc ordenats.
El nen disléxico, si ho analitzem d’arrel, té un problema de maduresa neurobiológica. Fins als cinc anys, encara no s’ha produït la integració interhemisférica. I fins als vuit anys no es pot diagnosticar la dislèxia perquè l’etapa d’aprenentatge de lectoescriptura no s’ha consolidat. Per tant, no es pot dir que no s’ha aconseguit quan encara no s’ha acabat el procés. Si ets destra, què em diries si et demanés que agafessis el bolígraf amb la teva mà esquerra i que escrivissis el meu nom i el meu càrrec, com m’has preguntat a l’inici de l’entrevista? Diries que és impossible, veritat?
«Els nens amb dislèxia tenen un desenvolupament una mica més tardà del llenguatge, els costa començar a parlar i articular sons»
Doncs aquest és el dia a dia del nen disléxico. El seu problema no és de processament de la informació, sinó de l’entrada de la informació. El 90% de l’ensenyament està basada en la lectoescriptura. I a aquests nens els costa aprendre a llegir i escriure. A més tenen un problema d’ordre que repercuteix en el càlcul. I no només és un problema acadèmic, sinó d’autoestima. La nostra lluita és que s’empari com una discapacitat, com un trastorn específic de l’aprenentatge -igual que li ocorre a un nen invident- i que l’Administració posi al seu abast altres mitjans per ensenyar-li, més eficaços per ensenyar-ho que els escrits.
Els mitjans audiovisuals a l’aula són fonamentals i no haurien de ser alguna cosa excepcional.
Afecta entre un 10% i un 15% de la població escolar.
Sí, així ho diuen les estadístiques, encara que en el gabinet atenem al 50%.
És important elaborar un bon diagnòstic al més aviat possible. De fet, fins als vuit anys, que és quan s’ha consolidat l’aprenentatge de la lectoescriptura, no podem diagnosticar formalment el trastorn. No obstant això, l’experiència ens demostra que ja en 1º de primària, és a dir, als 6-7 anys, podem observar indicis que apunten al trastorn.
El que succeeix és que actualment hi ha més sensibilització respecte a la dislèxia i, en conseqüència, es diagnostica més. Els criteris de diagnòstic són clars i fiables, existeix un protocol específic sobre quin tipus de proves administrar i com interpretar-les.
És cert que hi ha més informació, però segueix cridant-se «el trastorn invisible», el problema és que, sovint, es confon amb falta d’interès i esforç per part del nen. Un primer repte seria el diagnòstic primerenc, un bon programa de reeducació, basat en mètodes multisensoriales i, sobretot, que el sistema educatiu posi a l’abast d’aquests nois els mitjans necessaris que assegurin l’aprenentatge al que tot alumne té dret. Cal tenir en compte que per al nen disléxico el problema de base concerneix als aprenentatges, en l’entorn escolar, i no en la família o amb els amics.
És fonamental que es tinguin en compte aquestes dificultats i que se’ls facilitin recursos com els mitjans audiovisuals, processadors de textos específics que verbalizan la informació escrita, exàmens adaptats, més temps per fer-los i mapes conceptuals, entre altres coses. En cap cas és una crítica al sistema educatiu, al contrari, em consta que els col·legis posen molt de la seva part quan se’ls informa de la realitat d’aquests nens. No obstant això, l’Administració hauria d’assegurar-se que l’aprenentatge estigui realment a l’abast de tots. De la mateixa manera, ens seria difícil imaginar com ensenyar a un invident sense l’eina que suposa el llenguatge Braille, no és cert?
L’experta explica que el futur dels nens afectats de dislèxia és bé si el diagnòstic s’ha fet a edat primerenca i s’ha elaborat un bon programa de reeducació, en el qual destaqui la importància de treballar conjuntament amb el col·legi. La coordinació família-col·legio-terapeuta és pronòstic d’èxit en la majoria dels casos. Poden arribar a cursar estudis universitaris i tenir una projecció professional satisfactòria. La dislèxia seguirà aquí, però no té perquè constituir un problema.
A més, sofreixen altres trastorns de tipus emocional que no s’han d’oblidar: baixa autoestima, inseguretat, agressivitat, falta de motivació, problemes familiars, de relació… Però amb un diagnòstic primerenc i una bona reeducació un nen disléxico pot fer una carrera universitària i arribar a president de la NASA.
Existeixen escoles especials per a nens disléxicos. Però, «encara que es tracta d’una iniciativa respectable i lloable, tenint en compte que els nens amb dislèxia representen entre el 10% i el 15% de la població escolar, la integració és importantíssima», opina Cristina Muñoz. Només necessiten mitjans adequats durant l’aprenentatge. Quan se’ls fa una prova neuropsicológica s’observa que el seu coeficient intel·lectual està en la mitjana i, fins i tot, molt per damunt. Només cal donar-los els mitjans «perquè puguin desenvolupar el seu meravellós potencial», destaca l’experta.
