Beure molt poca quantitat de líquids, apartar el saler dels menjars i evitar els aliments que contenen fòsfor i potassi són algunes de les mesures que han d’adoptar els malalts renals. Cuidar els ronyons és fonamental des dels estadis inicials de la insuficiència renal i no solament en arribar a la diàlisi. Els experts incideixen en la rellevància que té la cura d’aquests òrgans, sovint oblidats, per prevenir el desenvolupament d’altres malalties associades i importants.
Imagen: Camilo Rueda López
Més de 500 milions de persones a tot el món, l’equivalent al 10% de la població adulta, tenen alguna malaltia en els ronyons. Entre les persones de més de 20 anys, el percentatge d’afectats puja al 13%, i el 4% registra insuficiència, la qual cosa significa que els seus ronyons han deixat de funcionar de manera correcta. Espanya se situa en la mitjana europea, ja que la incidència de pacients amb insuficiència renal que necessiten un trasplantament o diàlisi s’apropa a 129 per milió i any. Es calcula que uns 40.000 espanyols estan en aquesta situació: 19.000 persones en tractament de diàlisi i 21.000 trasplantades, segons dades difoses per la Fundació Renal Íñigo Álvarez de Toledo (FRIAT), amb motiu del Dia Internacional del Ronyó.
El ronyó, un òrgan important
Els ronyons són òrgans de summa importància per a l’organisme, ja que realitzen dues funcions crucials -excretora i endocrina- i, quan emmalalteixen, poden desenvolupar-se nombroses malalties. La diabetis, la hipertensió i els problemes del cor són algunes d’elles. No obstant això, en la pràctica és difícil saber si les patologies associades a la insuficiència renal són prèvies o posteriors a ella. Un exemple és la denominada síndrome cardio-renal. A ell s’ha dedicat el Dia Mundial del Ronyó, celebrat el passat 10 de març amb el lema “Protegeixi els seus ronyons, cuidi el seu cor”.
La Societat Espanyola de Nefrología (SEN) defineix aquesta síndrome com “un trastorn del cor o dels ronyons en el qual una disfunció aguda o crònica d’un òrgan indueix una lesió aguda o crònica en l’altre òrgan. És bidireccional”. I és que quan la funció excretora dels ronyons deixa de funcionar, aquests no filtren tots els productes de deixalla que s’acumulen en l’organisme. “Aquesta situació, a llarg termini, deteriora moltíssimes funcions més”, informa María Jesús Rollán, presidenta de la Societat Espanyola d’Infermeria Nefrológica (CALMIN) i supervisora del Servei de Nefrología de l’Hospital Clínic Universitari de Valladolid.
Els problemes de ronyó triguen anys a desenvolupar-se i es detecten quan els afectats no orinen o orinen menys quantitat
La malaltia renal no es desenvolupa de sobte, tret que hi hagi un tumor, sinó que és progressiva. A pesar que la majoria dels casos són d’origen desconegut, altres vegades sí es coneix la causa. La diabetis és una d’elles i una de les seves complicacions és la nefropatía diabètica, que ocorre per una alteració de les artèries del ronyó i provoca que deixi de funcionar. “En ocasions, els problemes de ronyó triguen anys a desenvolupar-se i es detecten quan els afectats no orinen o orinen menys quantitat i, per tant, no són capaces d’eliminar els productes de deixalla de l’organisme” explica Rollán.
Restriccions alimentàries
Aquesta patologia implica l’adopció de diverses restriccions alimentàries des que es diagnostica, encara que sigui en estadis inicials. Aquestes cures són necessàries per evitar que la disfunció renal causi més alteracions en l’organisme. Les fonamentals són quatre: evitar beure molta aigua i líquids, retirar la sal i els productes que la continguin i evitar els aliments amb fòsfor i potassi.
Aigua i líquids. Els pacients renals poden beure molt poc: solament 500 centilitres més del volum total que orinen, que pot variar d’unes persones a unes altres. Aquesta quantitat es refereix a la ingesta total de líquids i, per tant, inclou la llet, la sopa i els aliments que la contenen, com la fruita, que en un 80% de la seva composició és aigua.
Sodi. La sal ha de desaparèixer dels menjars per dues raons: perquè augmenta la set i perquè, al no poder eliminar el sodi de l’organisme, és possible desenvolupar hipertensió. Per prevenir-ho, cal retirar el saler de la taula, no salar els aliments ni menjar uns altres amb molta sal, com els embotits, les llaunes de peix o d’aus, els fumats, el pernil o els plats precuinats.
Potassi. Els aliments amb potassi són nocius per als malalts renals perquè poden provocar arrítmies cardíaques i, fins i tot, parades cardíaques. Entre ells figuren el plàtan, les maduixes, les taronges, el meló, el kiwi (en general, els aliments que contenen vitamina C), tota la fruita seca, les patates fregides o la coca-cua. Per compensar-ho, es poden prendre fruites en almívar o en compota (sempre que no siguin diabètics), però sense beure l’almívar ni ingerir la compota, sinó solament les fruites seques.
Això es deu al fet que el potassi és hidrosoluble, per la qual cosa es queda en el suc en almívar i en la compota i, fins i tot, pot romandre en el líquid de la cocció de les verdures i els llegums, que s’han de colar per eliminar bé l’aigua. Un truc per assegurar l’eliminació del líquid consisteix a consumir les verdures congelades, ja que la indústria conservera, sovint, les cou breument abans de procedir a la seva congelació i contenen menys potassi que les seves homòlogues fresques. La contrapartida negativa d’aquesta pràctica és que contenen menys vitamines.
- Fòsfor. En cas d’insuficiència renal, s’ha d’evitar el fòsfor perquè es danya el metabolisme del fòsfor-calci, es desenvolupen problemes ossis i es calcifican les parts toves, alhora que s’altera la parathormona, a causa de la qual es pot desenvolupar hiperparatiroidismo secundari a la malaltia renal. Això es deu al fet que augmenten molt els nivells de l’hormona paratirodea. En general, tots els aliments amb proteïnes contenen fòsfor. Entre ells figuren el formatge, el iogurt o el peix.
Quan els pacients travessen els últims estadis de la malaltia, se’ls restringeixen molt les proteïnes en la dieta, perquè la urea -que mesura el grau de disfunció renal- és un producte de degradació de les proteïnes. Aquesta important restricció pot resultar perjudicial, ja que és capaç de provocar una greu desnutrició. Per evitar-ho, una altra opció mèdica és l’administració de quelantes del fòsfor, fàrmacs que capten aquest mineral de l’aparell digestiu, ho fixen, ho eliminen a través de la femta i eviten que s’absorbeixi i passada a la sang. Amb això, els afectats estan ben nodrits (sense manques de proteïnes) i eliminen el fòsfor nociu, segons informa Rollán.
No obstant això, en ocasions, l’administració de quelantes del fòsfor tampoc és una bona solució, ja que, per la pròpia patologia, els afectats han de prendre moltes pastilles (almenys tres vegades al dia), per la qual cosa si a més ingereixen massa aliments rics en fòsfor i se’ls recepten quelantes, és probable que, a causa de l’excés de fàrmacs, acabin per incomplir aquest tractament (falta d’adherència terapèutica).
El fort impacte que pot suposar la fallada d’un ronyó per a la salut general de l’organisme hauria de ser motiu suficient perquè els qui estiguin en situació de risc acudeixin al metge i se sotmetin a una prova molt senzilla per detectar-la. Entre aquestes figuren les persones diabètiques, hipertensas, obeses, els qui ingereixen greixos saturats, no practiquen exercici físic o fumen. Els factors de risc per al cor també ho són per al ronyó, destaca María Jesús Rollán.
ja que moltes persones vulnerables a aquesta malaltia no acudeixen al nefrólogo, se’ls aconsella assistir cada sis mesos a un centre d’atenció primària (CAP), on els equips estan preparats per detectar qualsevol alteració renal en les seves fases inicials. Per a això, es realitza una prova molt senzilla, consistent en la detecció en l’orina d’una proteïna denominada albúmina. La presència de nivells més elevats del normal és un signe que els ronyons fallen. La detecció de microalbuminuria seria un indicador que comencen a fallar i la d’albuminuria macro, que la malaltia ja està més avançada, la qual cosa indica que la persona hauria d’acudir al nefrólogo, especifica Rollán.
Aquesta detecció primerenca és crucial, ja que la malaltia implica moltes restriccions en la dieta dels afectats, a més d’altres mesures, i repercuteix de manera notable en la seva qualitat de vida, sobretot, quan han de sotmetre’s a diàlisi a l’espera d’un trasplantament de ronyó per substituir l’òrgan deteriorat. Sobre aquest tema, segons detalla la Fundació Renal Íñigo Álvarez de Toledo (FRIAT), “els pacients que se sotmeten a diàlisis han d’anar almenys tres vegades per setmana a efectuar-se un tractament que dura quatre hores, que amb els trasllats sumen sis hores. Davant aquesta situació és complicat comptar amb un treball”. Per això, la Fundació ha creat una bugaderia en la qual tots els seus empleats estan sotmesos a un tractament de diàlisi.
