Quan un pacient presenta una malaltia en fase avançada i sense la certesa de quant temps li queda, els professionals de la salut han de donar a conèixer els elements existents per a una atenció de qualitat en aquesta etapa que permeti al pacient seguir amb la seva activitat diària. No obstant això, les unitats específiques encara no arriben per igual a tota la població. A més, segons assenyalen diferents estudis, el control del dolor dels pacients oncològics en les etapes finals de la malaltia segueix sent una assignatura pendent.
En ocasions, en pacients amb una malaltia la curació de la qual és improbable, es pot retardar de forma inadvertida la seva admissió a un programa de cures pal·liatives. La línia que separa determinar el final d’un tractament curativo que ja no sorgeix efecte i reconèixer estar davant una malaltia terminal és, de vegades, molt fina. Perquè el pacient compleixi els criteris d’admissió en un programa d’aquest tipus, el metge de família ha de certificar que la seva esperança de vida és possiblement menor a sis mesos. No obstant això, a causa de l’imprevisible de l’evolució de la malaltia, esporàdicament, es posposa fins que la mort està molt a prop.
L’equip assistencial que atén al malalt i a la família ha de valorar els coneixements que tenen sobre la funció de les cures pal·liatives i aclarir dubtes i conceptes que retardin la decisió de començar amb el programa. El 90% de les cures es realitzen al propi domicili del pacient, proporcionant benestar i alleujament del dolor, de manera que puguin seguir amb les seves activitats diàries. Encara que la majoria de pacients presenten un estat avançat de malalties associades al càncer, també es beneficien pacients amb malaltia respiratòria, cardíaca o neurològica.
La medicina pal·liativa ha de ser considerada com un servei sanitari bàsic i necessari en una sanitat universal i pública. En el cas de les cures pal·liatives, aquesta condició no es compleix totalment doncs no totes les àrees sanitàries disposen d’unitats específiques i, per tant, la qualitat de l’atenció prestada a un pacient en fase terminal dependrà de l’existència d’una unitat de cures pal·liatives que cobreixi la seva àrea de salut.
Mort digna
Segons l’OMS, fins al 95% dels pacients oncològics en les etapes finals de la malaltia sofreixen dolor
Lluny de la controvèrsia de l’eutanàsia, el terme mort digna o bon morir no està relacionat amb la possibilitat d’escollir el moment de la mort. Segons es desprèn d’un estudi efectuat per Javier Vega Gutiérrez, de la Universitat de Valladolid, realitzat entre uns 800 metges i infermeres, la majoria relacionava morir amb dignitat a fer-ho envoltat pel suport dels sers estimats, sense dolor ni sofriment, sense manipulació mèdica innecessària i acceptant el procés amb serenitat i amb el suport mèdic i espiritual d’acord amb les seves creences.
Per aconseguir l’objectiu d’una mort digna, els experts recomanen donar una veraç i clara informació al pacient perquè pugui prendre les seves pròpies decisions i intervenir de forma autònoma en tot el procés. La pèrdua d’independència i del control de les funcions orgàniques és un dels aspectes que dona més sensació de pèrdua de dignitat. Per aquest motiu, cal intentar protegir la imatge corporal tant com sigui possible. També és important tenir en compte el sentit espiritual que el pacient té de la seva vida, proporcionant-li la possibilitat que se li assisteixi segons les seves creences. I, abans de res, mantenir sempre que siguin possibles les seves relacions familiars i socials.
Manejant el dolor?
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), fins al 95% dels pacients oncològics en les etapes finals de la malaltia sofreixen dolor.Segons assenyalen diversos estudis epidemiològics, entre el 60% i el 80% dels pacients tenen dolor entre moderat i sever i el 35% tenen dolor de greu a molt greu, encara que solament la meitat d’ells reben el tractament adequat, i es considera que al voltant d’un 30% moren amb dolor. El dolor oncològic pot ser a causa d’efectes directes del tumor, al mateix tractament antitumoral o, fins i tot, no tenir relació alguna amb el procés.
L’ús d’opioides o drogues és freqüent en aquests casos, encara que genera alguns dubtes en la família i, de vegades, en el mateix equip assistencial. Es tem que els seus efectes adversos com la hipotensió, disminució de la freqüència respiratòria o obnuvilación acceleren el procés, que en aquests casos és una mort propera inevitable. Per aplicar el tractament més adequat en cada cas és imprescindible una valoració específica que comprengui aspectes físics, psíquics i socials de la persona.
Així mateix, caldrà tenir en compte, en aquells pacients que no puguin comunicar-se adequadament, la presència d’expressions facials, postures antiálgicas, irritabilitat o manifestacions del sistema nerviós autònom com a taquicàrdia i excés de sudoració, entre unes altres. En ocasions, el dolor oncològic, que pot ser somàtic, visceral o neuropático segons el punt de vista fisiològic, està relacionat amb depressió i alteracions psicològiques pel que un abordatge mitjançant psicoterapia contribueix a un millor control del símptoma.
El terme bioètica, del grec bios (vida) i ethos (comportament), defineix un àrea de recerca que, mitjançant metodologia interdisciplinària, té per objecte l’examen sistemàtic de la conducta humana en el camp de les ciències de la vida i de la salut, relacionada amb valors i principis morals. En el camp de les ciències de la salut, com la medicina i la infermeria, la bioètica és essencial ja que l’ésser humà és l’objecte i el subjecte d’aquestes professions i té com a objectiu abastar a la persona en tots els seus aspectes: físic, psíquic, social i espiritual.
En el marc de les cures pal·liatives, els professionals de la salut s’enfronten a una malaltia incurable que acabarà amb la mort i, moltes vegades, envaeixen dubtes sobre què és el que més beneficia al pacient. Els experts recomanen, per a aquests casos, que les solucions o respostes als innombrables dubtes que van sorgint en el dia a dia siguin conseqüència d’una reflexió prudent, informada i discutida per tots els membres de l’equip de cures i tenint en compte l’opinió i preferències del pacient. En ocasions, aquestes preferències pot ser que no coincideixin amb les de l’equip que li atén, per la qual cosa es fa necessari respectar la seva autonomia i intimitat, el seu criteri i concepció de la vida i la seva escala de valors personals.
